cbort |
dimarts, 27 de desembre de 2011 | 12:26h
El títol és una frase de Noam Chomsky, el filòsof nordamericà més crític amb el sistema econòmic capitalista. Aquesta frase defineix perfectament no només el que passa sinó les perspectives de futur que ens esperen a milions de persones si no hi ha res que canviï les actuals dinàmiques econòmiques i polítiques.
Ja vivim malament, i encara viurem pitjor. Hem perdut el control sobre les nostres vides (estan condicionades per les macrorealitats financeres) i hem perdut, políticament parlant, la democràcia (de què serveix votar- es pregunten molts- si les polítiques no les decidim els votants sinó els mercats). Però aquest discurs ja és molt conegut i poc farem (m'hi incloc) si ens limitem a repetir-lo tot descrivint les causes i les conseqüències d'aquesta maleïda crisi. Les patim directament. Avui mateix he parlat amb un amic d'infància que té una petita botiga i està esgarrifat de la caiguda d'ingressos (de vendes) en relació a l'any passat. I tots en podríem explicar alguna.
No sé si és possible fer un discurs menys econòmic i més humà. M'explico, potser el que hem de fer és propiciar una reflexió profunda en cadascú de nosaltres sobre quin tipus de vida fem. D'entrada alguns potser dirien que fan una vida de misèria si han perdut la feina o no poden afrontar les despeses de la casa, és a dir, una vida on les necessitats mínimes per ser "humà" no hi són. Quants n'hi ha així? Molts i cada vegada n'hi haurà més. Altres podrien parlar de la quantitat de temps que dediquen a treballar i de l'escàs temps que tenen per ser també "humans". Hem oblidat que l'ésser humà no està genàticament predeterminat per a produir 12 o 14 hores al dia sinó per viure a partir de la cobertura de les necessitats bàsiques i tenir temps per reconèixer-se com a persona i desenvolupar tanta creativitat com sigui capaç. O és que els homes primitius no pintaven, no feien joies, no eren artistes? Eren "humans" malgrat el medi hostil.
Ja vivim malament, i encara viurem pitjor. Hem perdut el control sobre les nostres vides (estan condicionades per les macrorealitats financeres) i hem perdut, políticament parlant, la democràcia (de què serveix votar- es pregunten molts- si les polítiques no les decidim els votants sinó els mercats). Però aquest discurs ja és molt conegut i poc farem (m'hi incloc) si ens limitem a repetir-lo tot descrivint les causes i les conseqüències d'aquesta maleïda crisi. Les patim directament. Avui mateix he parlat amb un amic d'infància que té una petita botiga i està esgarrifat de la caiguda d'ingressos (de vendes) en relació a l'any passat. I tots en podríem explicar alguna.
No sé si és possible fer un discurs menys econòmic i més humà. M'explico, potser el que hem de fer és propiciar una reflexió profunda en cadascú de nosaltres sobre quin tipus de vida fem. D'entrada alguns potser dirien que fan una vida de misèria si han perdut la feina o no poden afrontar les despeses de la casa, és a dir, una vida on les necessitats mínimes per ser "humà" no hi són. Quants n'hi ha així? Molts i cada vegada n'hi haurà més. Altres podrien parlar de la quantitat de temps que dediquen a treballar i de l'escàs temps que tenen per ser també "humans". Hem oblidat que l'ésser humà no està genàticament predeterminat per a produir 12 o 14 hores al dia sinó per viure a partir de la cobertura de les necessitats bàsiques i tenir temps per reconèixer-se com a persona i desenvolupar tanta creativitat com sigui capaç. O és que els homes primitius no pintaven, no feien joies, no eren artistes? Eren "humans" malgrat el medi hostil.
(CONTINUA)
Altres potser ens dirien que estan farts de viure per comprar, per adquirir objectes que passen de moda o que estan programats per espatllar-se als dos anys, i que tenen la casa plena d'andròmnies que com a màxim els han donat una efímera alegria en el moment de treure-les de l'embolcall. Altres ens dirien que pateixen crisis d'ansietat, que tenen por de no rendir, de perdre la feina, i que la seva vida personal està afectada per aquestes ombres. Altres ens dirien que malviuen amb sous mileuristes o amb escasses pensions de jubilació. Altres que no troben qui es faci càrrec dels avis i que no poden pagar 2000 euros mensuals per internar-los. Altres que han de fer classes amb menys mitjans, menys sou i més alumnes. Altres que han d'atendre més pacients en el mateix temps i amb menys personal auxiliar...
Si quantifiquéssim el percentatge de persones que cruen viure bé, seria, ben segur, minoritari.
Tot això és perquè vivim en el sistema que vivim, que ens imposa una forma de vida, basada en el treball i en el consum, i que ni tan sols és capaç de garantir-los.
No fóra millor viure amb menys objectes, treballar unes hores raonables, tenir més temps (no per anar al centre comercial) sinó tan sols per xerrar, per badar, per fer coses plaents? No obstant, això no és possible amb un sistema que té la voracitat com a pulsió profunda i destrueix qualsevol possibilitat d'una vida digna, que es planteja fer de les necessitats bàsiques un negoci, que destrueix les persones per convertir-les en titelles a mercè de les agències de qualificació i dels especuladors anòmins (entre els quals pot haver-hi el simpàtic veí del cinquè segona que té dipòsits al banc).
El capitalisme no pot garantir el benestar col·lectiu perquè no és el seu objectiu. Hauríem de veure-ho, aixó, a partir de reflexionar sobre com vivim i perquè vivim.
Un altre món hauria de ser possible. Si no, vivim la negació de la vida.
Si quantifiquéssim el percentatge de persones que cruen viure bé, seria, ben segur, minoritari.
Tot això és perquè vivim en el sistema que vivim, que ens imposa una forma de vida, basada en el treball i en el consum, i que ni tan sols és capaç de garantir-los.
No fóra millor viure amb menys objectes, treballar unes hores raonables, tenir més temps (no per anar al centre comercial) sinó tan sols per xerrar, per badar, per fer coses plaents? No obstant, això no és possible amb un sistema que té la voracitat com a pulsió profunda i destrueix qualsevol possibilitat d'una vida digna, que es planteja fer de les necessitats bàsiques un negoci, que destrueix les persones per convertir-les en titelles a mercè de les agències de qualificació i dels especuladors anòmins (entre els quals pot haver-hi el simpàtic veí del cinquè segona que té dipòsits al banc).
El capitalisme no pot garantir el benestar col·lectiu perquè no és el seu objectiu. Hauríem de veure-ho, aixó, a partir de reflexionar sobre com vivim i perquè vivim.
Un altre món hauria de ser possible. Si no, vivim la negació de la vida.
Crisi o desacceleració? Economia real o més especulativa i artificiosa?
La crisi pot ser com unes corves perilloses que hi ha que superar
en les que entrem a un ritme no adient
i massa accelerat sostingut des de fa temps
les esquerres diuen que encara n'hi ha que accelerar molt més
per tractar de passar aquestes curves quan abans millor,
altres diuen que el important no és passar les curves
el més important és el com, cal desaccelerar per a salvarles
i aixi tractar de evitar estampar-se amb un colp més violent encara
per tant cal desacelerar davant aquestes corves
i tractar de recuperar un ritme més sostenible.
De la dita espanyola que diu, 'ves despacio, que tengo prisa'.
Davant l'augment progressiu de la globalitat
hi ha que crear unes condicions més favorables per a sortir de la crisi
apostant per una economia més productiva, diversificada i sostenible
només els que viuen del deuter i les finances com Walt Street entre altres
als Estats Units i el centre financer de la City de Londres és poden
beneficiar a curt plaç de la crisi
i aquesta acceleració excessiva desequilibrant sense tò, ni sò.
com només els soterradors i funeràries
és beneficien de la mort dels altres.
Com els pirates de abans però molt més evolucionats ...
Walt Street entre altres als Estats Units i la City de Londres que en bona
part han dominat les finances mundials com a grans voltors carronyaires
que no només en viuen, si més bé també intentent procrurar-la quan cal.
Sense matar el missatger.
És molt fàcil tirar la culpa als instruments financers i els bancs.
I no voler assenyalar el mal l'ús i abús que s'en fa, per corregir-ho.
El sistema financer i els bancs només són un instrument financer.
I com a tot, invent, instrument o eina depèn de l'ús que s'en fa.
Qüestió que val tanmateix per a Europa.