Saber sumar, restar, dividir i multiplicar; les declinacions llatines; senceres les taules de multiplicar; les alineacions futbolístiques de la temporada 78-79; els codis postals de totes les ciutats, pobles i llogarets dels Països Catalans i de part de l’estranger... no és pensar.
Repetir com lloros (ja siguin psitàcids o cacatuids, mascles o femelles tan fàcils de diferenciar per mor del seu dimorfisme sexual) les paraules que més sentim al llarg del dia, de la setmana o de la vida sencera i que a força de repetició esdevenen part del nostre paisatge sonor fora del nostre propi cap... no és pensar.
Calcar les opinions, les paraules, les expressions i les proposicions dels amos a l’hora d’opinar, dir o argumentar temes que no són del dia a dia propi però que hi incideixen poderosament... no és pensar.
Fer aquesta definició que no defineix sinó que només intenta suggerir malgrat ho faci amb tanta informació com el meu cap és capaç de deixar anar al voltant d’aquest tema i de molts altres que poc hi tenen a veure... no és pensar.
Esdevenir retrat fotogràfic de qui sempre des de dalt ordena, condiciona, suggereix i, en definitiva, dicta com serem o com desitgem ser... no és pensar.
Triar entre “a” i “a”, que són (no ho heu notat?) la mateixa vocal i dir “a”... no és pensar.
Triar entre “b” i “b”, que són (ara sí que ho heu notat...) la mateixa vocal... no és pensar.
Amb posat jove i dinàmic (ulleres de pasta o les que porti el nou humorista del règim), resseguir camins trillats paraulers que ens menen sempre a obeir i deixar de fer anar el cap per cap altra cosa que no sigui portar capell, gorra, bonet, canotier, birret, gandalla, còfia, passamuntina o barret (aquest ja l’havia dit amb una altra forma)... no és pensar.
I tot i aquests repetidíssims “no és pensar”, pensar és tantes coses, tantes, que no seré jo qui en fixi significat únic o divers en forma de frases ordenades i alhora que en dic quelcom en nego altres possibilitats que el mateix verb pensar porta associades i que en fan i el converteixen en un dels més preuats tresors quan el traiem per la boca o quan, menys sovint que no caldria, en fem un segell de qualitat del nostre propi ésser.
