Però no, veig que rere els llums de Nadal, els regals esquifits i les felicitacions plenes de bona voluntat vivim en un temps insubornable en què la normalitat cultural que des de fa tant de temps és el nostre objectiu se'n va a fer putes per dir-ho amb una brutalitat expressiva ben nostrada. I pensant en aquest any que s'acaba sense cap intenció de fer un balanç veig que aquesta majoria absoluta del PP ha començat fent un daltabaix amb la cultura, i especialment amb la cultura catalana.
Trob un text de Pere Gimferrer que em fa pensera: "Hi haurà normalitat —sobretot— el dia que la gent, aquí, parli un català endreçat, escrigui un català correcte, i la gent vol dir tant els personatges públics —que sovint ara, a corre-cuita, s'engiponen com una roba que encara els vingués ampla, un català improvisat i vacil·lant— com sobretot la gent corrent. El 'català a l'escola' o bé el 'català al carrer' —dues crides dels anys de la garraperia oficial, dues crides necessàries— pressuposa, sobretot, un 'català a casa' començant pels mateixos catalanoparlants teòrics.
[Quadre de Cezanne]
Ens sentim catalans? Crec que aquesta és una de les claus del problema. El provincianisme conjugat amb la ignorància i la barbàrie fa que a la nostra societat illenca hi hagi un gonellisme inconscient (?) conjugat amb un espanyolisme militant. No hi ha connexió social per lluitat¡r contra les forces despesonalitzadores, que ens volen convertir en forasters de nosaltres mateixos. Fa mal això, fa molt de mal. I ara, dins aquesta vesprada nadalenca tèbia i plena de pau, no sé com defugir aquesta provincianització creixent no veig com es pot aturar. Amb bons productes culturals? Amb educació a les escoles i instituts? Amb un combat als mitjans de comunició, a la Internet? Ho veig molt negre. I em fa mal, fa molt de mal.
————————————————————————————————————————
Post scriptum que si que té coses a veure amb el que he escrit. Em trob de morros amb un text de Jaume Martí que m'ha fet gràcia perquè ens parla de tres mestres que avui fan anys de la seva mort. Tres homenots que marquen camí de normalitat. Que haurien de ser uns fars ben vius. El transcric:
Avui fa 78 anys que morí Francesc Macià. I 66 que ho va fer Pompeu Fabra. I 28 que perdérem Joan Miró. Tres excepcionalitats el legat de les quals hauria de ser servat molt millor –amb molt més mirament- del que ho és ara mateix. El primer, l’abril de 1931, proclamà la República Catalana. El segon, el 1918 publicà la “Gramàtica catalana” -que l’Institut d’Estudis Catalans adoptà com a oficial- i el 1932 el Diccionari General de la Llengua Catalana. I el tercer, que féu dansar la dona, l’ocell, l’estel, la lluna i el sol en unes constel·lacions infinites per despertar-nos de l’ensopiment i la inòpia.
—————————————————————————————
I ara, a les deu i mitja de la nit, trob això , m'agrada i ho penj.
Parlo en català
Parlo en català, penso en català, escric en català, somnio en català, estimo en català, m'il·lusiono en català, recordo en català, imagino en català, gaudeixo en català, llegeixo en català, ploro en català, m'emociono en català, treballo en català, estudio en català... Visc en català! I tu? Passa-ho si no estàs d'acord amb la sentència!
L'any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla.
L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i... ni cas. També a València 100.000 persones van demanar rebre la senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.
Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic. L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.
