Dues frases. La primera, pronunciada. La segona, per escrit. Ara ho explico, i també el que m'ha passat després.
Pujo a córrer per les Gavarres, en direcció al puig de Sant Miquel. Un bon solet, temperatura agradable. Quan estic arribant a Can Lliure, sento algú que crida "Vigila, un senyor!". És un ciclista d'uns vint-i-cinc anys que sens dubte es refereix a mi. Ell i el seu company, més o menys de la mateixa edat, afluixen el ritme per deixar-me passar. Em saluden educadament i em somriuen.
D'acord, vaig camí dels quaranta-sis. D'acord, si no em tenyeixo els pocs cabells que em queden els tinc ben blancs. Però senyor? Intento oblidar la frase i quasi ho aconsegueixo, fins que en tornar a baixar lligo caps.
Passo pel costat d'aquella mena de galeria de tir improvisada que hi ha a tocar la Font del Ferro i llegeixo a les rajoles, escrit amb pintura negra: "Saluda i somriu a la gent gran". No puc evitar relacionar aquesta frase amb els ciclistes. L'han llegit i, en veure'm, m'han saludat i somrigut. M'han vist gran, concloc.
Continuo baixant en direcció a Sant Daniel i, passat el cementiri, em trobo amb el camió de les escombraries ben a prop d'uns contenidors. El conductor està fent maniobra per recular, però un dels seus companys em veu i l'avisa que s'esperi. Com a mínim aquest cop no han dit res de senyor, penso mig alleujat. Poc després el camió m'avança i, en arribar al monestir, torno a avançar-lo jo. La situació comença a posar-me nerviós. Sense massa sentit, relaciono els ciclistes amb la frase de la paret i amb els escombriaries que, aparentment, em segueixen. Després recordo el poc valor que en aquesta societat donem a la gent gran. I sento altra vegada, ben a prop, el motor del camió. Accelero.
