Fa de mal llegir, i d’escoltar, tota la faramalla d’excuses de mal pagador que s’espolsen els corifeus afins al “règim”. És impossible pair tant de servilisme, tanta mentida, tant d’intent de llevar-li, al “règim”, l’espart de l’ala. Tot açò es retalla: els sous, els serveis públics, els drets socials i els laborals. Tanmateix, els impostos no minven; però ens apugen el preu dels transports públics i es consolida la pràctica coactiva del “copagament”, que és en realitat abusiu “repagament”. I si ho critiquem, s’empreyen –els corifeus de les gasetilles– com unes mones de cul pelat: «És la crisi, estúpids!», bramen, com si tingueren més raó que un sant o que un economista de Lehman Brothers. I amb aquest bram d’ase calent (Burro calent, burro calent, porta la càrrega i no se la sent!) ja ho tenen tot dit i explicat, i aclarit i expiat.
Ni de bon tros! Ni de bon tros, està aclarit i expiat, per més que no baden la boca còmplice els sindicats apessebrats i els polítics adotzenats. És la crisi, sí. Però la crisi no ens ha caigut per plaga divina, sinó per incompetència –i cobdícia– humana. I mentre a nosaltres ens fan pagar amb créixens una crisi que no hem provocat, els responsables polítics i financers que l’han creada i engreixada –per acció, omissió i comissió– encara no han retut comptes davant cap tribunal de justícia, ni que fóra perquè els obligaren a retornar els moltíssims diners que han arramblat ambiciosament, fraudulentament, impunement.
Hi ha crisi, sí, però en democràcia és just que paguen els culpables que l’han provocada i no les víctimes. Prou d’impunitat, i de lleponisme.
Josep de Castelló de la Plana |
dissabte, 31 de desembre de 2011 | 20:19h
Només unes curtes paraules per a felicitar-te amb motiu del cap d'any, et desitge el millor per a tu i per la teua familia i amics......
Vullc que sàpies que et segueixc assiduament totes les teues aportacions que considere sempre o quasi sempre encertades.
Ànim i no defelleixes, jo i molts més sóm amb tu i pensem com tu, la raó acabarà guanyant i aparterem als fatxes i als xoriços sense escrúpols del poder al nostre país, Catalunya, de Salses a Guardamar i de L'Alguer a Fraga.
De la demagògia de la crisi neoliberal occidental amb l'Estat del benestar a certa demagògia del populisme esquerrà amb molt més del mateix.
Anònim |
diumenge, 25 de desembre de 2011 | 20:25h
Entre la 'curtosis' de alguns que diuen que 'paguen els que més tenen o guanyen' i resten tant amples amb més del mateix de sempre com si hi haguera prou amb això i els que volen aprofitar la situació per empasar-s'en de llarg i uns quans pobles.
Tot i que també hi ha imposts progressius, i en general qui guanya més ja paga més, encara sovint no qui deuria pagar més, encara que tanmateix aquest Estat benestant sòl disparar a tot el que es meneja i qui guanya més també es sol menejar molt més per poder-ho fer.
No hi ha prou amb això de qui 'tinga o guanye més, pague més', si tanmateix no es té en compter l'especulació pura i dura, la tassa Tobin, els oligopolis de serveis públics.
Per què aquesta esquerra 'progre' de més del mateix, acaba inflant un estat del benestar artificiós i ineficient, per acabar ofegant i castigant la capacitat de creació de riquesa del país i penalitzant el seu desenvolupament. afavorint alhora travalsar i apancar cada vegada més, una bombolla maljor de un sector públic tanmateix inoperant.
Ferran |
dissabte, 24 de desembre de 2011 | 12:12h
La malaltia de la Madriditis esportiva a la malaltia de la Madriditis política, que esdevé de la uniformitat de un Consejo de Estado hereu directe de l'antic Consejo de Castilla i la Santa Inquisició a través de diferents régims.
Junt la malaltia neoliberal de Occident, on sembla que tanmateix a esclatat en certa mena la bombolla del seu estat del benestar que a derivat sovint en qüestions més artificioses i materialistes per a profit de uns interessos creats públics i burocràtics ineficients que altra qüestió.
Si els valencians pateixen la malaltia de la Madriditis política a través de l'autonomia al igual que els catalans, pot semblar normal no voler patir-ne a més un altra de nova que els amenaça amb la Barcelonitis.
I més quan aquest tics de Barcelonitis han estat propulsats des dels nacionalitstes o regionalistes catalanistes tant és, per enmirallar-se amb la Madriditis a la seva imatge i versemblança.
On l'entrellat valencià davant aital amenaça i desgavell sembla voler fer bona la dita de no voler canviar sendes velles per novelles. I no tindre que patir a més la Madriditis i la Barcelonitis alhora.
Per què els valencians amb les seves pròpies manies ja entenen massa com per a tindre que alienar-se adoptan-ne de altres i noves.
Quan el Senat espanyol a nivell polític només a servit per incrementar el col.lesterol amb més Madriditis encara i promoure certa Barcelonitis alhora.
L'únic Senat que sembla tindria sentit seria un Senat format tant pels territoris històrics com pels territoris de nova creació amb una Confederació de Estats Units o Associats des del respecte a les institucions actuals de cadascú, escomençant pel Principat de Catalunya actual amb Andorra i la Vall de Ara. On es podrien incorporar el País Valencià, les illes Balears, la Catalunya del Nord o l'Aragó amb la franja del ponent entre altres. Amb una senyera quatribarrada i una estrel.la per cada nou estat associat a la unió.
Per reunir-se només quan cal o siga menester per qüestions que es puguen considerar convenients i oportunes que puguen afectar al seu propi àmbit.
Anònim |
dissabte, 24 de desembre de 2011 | 12:18h
Tanmateix sembla un estat del benestar que ha derivat en artificiós i materialista per profit de un cercle viciós de interesos creats públics i burocràtics força ineficients, desequilibrants i insostenibles en general.
Un estat del benestar que a poc a poc pot convertir a Occident amb els més rics del cimentiri.
Anònim |
dissabte, 24 de desembre de 2011 | 12:46h
A més a més a aquest tipus de Estat del 'benestar' ha estat construit de esquenes a a una economia real, equilibrada, diversificada i sostenible que el puga sostindre a mig i llarg plaç.
"Aquest tipus de Estat del 'benestar' ha estat construït" amb els diners de tots per repartir-lo entre els amics. És eixa pràctica tant d''"economistes", d'externalitzar els serveis públics. Açò ha portat a donar sense control els diners públics a empreses privades, no sense sospites de pràctiques poc ètiques.
"L'economia real" sí podia, i encara ho pot fer, sostindre un estat del benestar, el que no pot sostindre és a tota aquesta epidèmia de paràsits neoliberals.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
Vullc que sàpies que et segueixc assiduament totes les teues aportacions que considere sempre o quasi sempre encertades.
Ànim i no defelleixes, jo i molts més sóm amb tu i pensem com tu, la raó acabarà guanyant i aparterem als fatxes i als xoriços sense escrúpols del poder al nostre país, Catalunya, de Salses a Guardamar i de L'Alguer a Fraga.
BON ANY CUCARELLA.
Tot i que també hi ha imposts progressius, i en general qui guanya més ja paga més, encara sovint no qui deuria pagar més, encara que tanmateix aquest Estat benestant sòl disparar a tot el que es meneja i qui guanya més també es sol menejar molt més per poder-ho fer.
No hi ha prou amb això de qui 'tinga o guanye més, pague més', si tanmateix no es té en compter l'especulació pura i dura, la tassa Tobin, els oligopolis de serveis públics.
Per què aquesta esquerra 'progre' de més del mateix, acaba inflant un estat del benestar artificiós i ineficient, per acabar ofegant i castigant la capacitat de creació de riquesa del país i penalitzant el seu desenvolupament. afavorint alhora travalsar i apancar cada vegada més, una bombolla maljor de un sector públic tanmateix inoperant.
Odi perenne contra els castelladres i tot el que és castelladre, això ha de jurar cada català, de Perpinyà a Alacant.
I jamai no oblidar-se'n
Som-hi.
No sé: al meu poble els créixens se'ls mengem en amanida.
Tal volta: escreix?
Etimologia: de créixer. És usada sovint a la Costera: en (amb) créixens...
Per ací també, a qui li agraden, mengem els créixens en amanida.
Junt la malaltia neoliberal de Occident, on sembla que tanmateix a esclatat en certa mena la bombolla del seu estat del benestar que a derivat sovint en qüestions més artificioses i materialistes per a profit de uns interessos creats públics i burocràtics ineficients que altra qüestió.
Si els valencians pateixen la malaltia de la Madriditis política a través de l'autonomia al igual que els catalans, pot semblar normal no voler patir-ne a més un altra de nova que els amenaça amb la Barcelonitis.
I més quan aquest tics de Barcelonitis han estat propulsats des dels nacionalitstes o regionalistes catalanistes tant és, per enmirallar-se amb la Madriditis a la seva imatge i versemblança.
On l'entrellat valencià davant aital amenaça i desgavell sembla voler fer bona la dita de no voler canviar sendes velles per novelles. I no tindre que patir a més la Madriditis i la Barcelonitis alhora.
Per què els valencians amb les seves pròpies manies ja entenen massa com per a tindre que alienar-se adoptan-ne de altres i noves.
Quan el Senat espanyol a nivell polític només a servit per incrementar el col.lesterol amb més Madriditis encara i promoure certa Barcelonitis alhora.
L'únic Senat que sembla tindria sentit seria un Senat format tant pels territoris històrics com pels territoris de nova creació amb una Confederació de Estats Units o Associats des del respecte a les institucions actuals de cadascú, escomençant pel Principat de Catalunya actual amb Andorra i la Vall de Ara.
On es podrien incorporar el País Valencià, les illes Balears, la Catalunya del Nord o l'Aragó amb la franja del ponent entre altres.
Amb una senyera quatribarrada i una estrel.la per cada nou estat associat a la unió.
Per reunir-se només quan cal o siga menester per qüestions que es puguen considerar convenients i oportunes que puguen afectar al seu propi àmbit.
Un estat del benestar que a poc a poc pot convertir a Occident amb els més rics del cimentiri.
"L'economia real" sí podia, i encara ho pot fer, sostindre un estat del benestar, el que no pot sostindre és a tota aquesta epidèmia de paràsits neoliberals.