En el magnífic documental "#Òmnium50A" que TV3 va transmetre aquesta setmana dins l'espai Sense ficció i en el marc del cinquantenari d'aquesta entitat cultural, inseparable de la història del país des d'aquell llunyà 1961, es van dir un munt de coses interessants, i per això el deixo plantat aquí sota, per facilitar-ne la visió a qui li abelleixi, perquè val la pena.
En un moment de la cinta, quan el relat ja arribava als nostres dies, algunes persones, d'aquí i d'allà, responen a la pregunta "Quina és la paraula catalana que us agrada més?". És una pregunta que agrada de respondre, perquè tots tenim una paraula, o una expressió, que per una raó o altra –ens pot semblar especialment musical, o expressiva, contundent, graciosa, poètica, etc– li tenim una simpatia especial, la trobem més maca que cap altra.
Una de les expressions que es van sentir (amb carquinyoli, celobert, Déu vos guard, adéu-siau, sisplau, gaudir... independència), i més d'una vegada, és "t'estimo", la forma catalana de la manifestació tan universal de l'amor entre dues persones.
Cada terra fa sa guerra, i cada parella es declara o es testimonia l'amor a la seva manera. Però, al costat de les equivalències que té l'expressió en altres llengües, algunes d'elles tan properes culturalment com la francesa "je t'aime", la italiana "ti amo" o la brasilera "eu te amo", em va venir al cap la més propera geogràficament del castellà "te quiero", i el cap em va fer revenir una maliciosa reflexió, que ni és nova ni especialment brillant, però que en les circumstàncies actuals sembla encara més inevitable.
A la versió catalana d'aquesta expressió hi podríem veure la següent seqüència: "t'estimo / et valoro / t'aprecio (en allò que vals, perquè tu per a mi vals molt), i (per això i tantes altres coses) et desitjo, et vull per a mi".
A la versió castellana hi podríem trobar un paral·lelisme, però en la forma "te amo" . Què hi ha en la forma "te quiero"? Doncs que es presta a confusió amb l'accepció del verb que té a veure amb la possessió, el desig de possessió, la voluntat o afirmació de domini. [*]
Per això, no deu ser pas gratuït que quan veiem des de Catalunya algun dels nostres afectuosos veïns de ponent –oi més si fa de polític a la capital centrepeninsular– declarant el seu amor pels catalans amb un estrident "Yo quiero a Cataluña y a los catalanes", la reacció instintiva dels catalans sigui d'amagar la cartera. Un acte reflex tanmateix ben inútil, perquè, amb la clau de la caixa a la mà, aquells ja tenen allò que volen de Catalunya, però també ben comprensible, perquè, sabent el pa que s'hi dóna, amb l'abraçada d'aquests insaciables ossos amorosos la sagnia sempre es pot fer més gran.
En el vídeo de Josep Rovira sobre Òmnium Cultural es van sentir algunes veus, com la d'en Xavier Sardà i altres membres de l'associació Fantasies Federalistes Levitacionals, discrepant de l'accentuació –o deriva– sobiranista de l'entitat sota la presidència de Muriel Casals, que ells troben "excloent", en tant que Òmnium ("que jo també pago amb els meus impostos", va dir Sardà, gran apreciació venint d'un contribuent impenitent de l'Espanya radial) hauria deixat de representar tots els catalans, hauria deixat de ser "l'Òmnium de tots", dit amb un bonic joc de paraules...
Si jo els hagués tingut a davant, els hauria estirat la llengua preguntant-los com pensen que ens hem de sentir, els espanyols no castellans, davant la deriva definitivament excloent de la "Constitución de todos", que ens deixa a tots els catalans, inclosos els tossudament federalistes, amb el cul a l'aire.
....
[*] Tampoc no és gaire novedosa ni original la metàfora del matrimoni mal avingut Espanya-Catalunya que fa servir l'Empar Moliner en la seva intervenció, però és perfectament pertinent.
__________________________________
[Imatge de l'entradeta: "Cremallera de vida", de Marisa Amador]
Si jo els hagués tingut a davant, els hauria estirat la llengua preguntant-los com pensen que ens hem de sentir, els espanyols no castellans, davant la deriva definitivament excloent de la "Constitución de todos", que ens deixa a tots els catalans, inclosos els tossudament federalistes, amb el cul a l'aire.
....
[*] Tampoc no és gaire novedosa ni original la metàfora del matrimoni mal avingut Espanya-Catalunya que fa servir l'Empar Moliner en la seva intervenció, però és perfectament pertinent.
__________________________________
[Imatge de l'entradeta: "Cremallera de vida", de Marisa Amador]
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
De res.
Anem a pams. Pel teu post i pel post que em recomanes, he de dir-te que coincideixo plenament amb la crítica al mite Escarré i el mite més general de la resistència col-lectiva del catolicisme conservador al franquisme... Mite dels grans, que ha tergiversat la història catalana; que ha legitimat hegemonies i que ha perseguit destruir la Catalunya esquerrana, iconoclasta(amb perdó) i transformadora. Aquest es el mar en el que navego.
En el que no coincideixo, es en separar Montserrat de la figura única d'Escarré, dels monserratins de guerra i postguerra.... Em sona, i ho dic amb certa exageració a lo de Urdangarín i la familia reial...
Els origens d'Omnium, de Crist Catalunya i de diversos grups de finals dels cincuanta i seixanta (dins la dreta conservadora catalanista que ara, liquidada la Catalunya progressista...es començava a oposar al règim), està dins els grups catalanistes- o no- del catolicisme català que recolzarà el franquisme a la postguerra. Bé, de fet, el no esser "rojo izquierdista", els va donar certs espaïs per desenvolupar la seva idea cultural conservadora de Catalunya. Sí, a vegades no ben considerada pel règim; però certs espais, en definitiva, que van permetre confondre "Catalunya" amb el que ham pregonat els omniums. No, això no era antifranquisme, igual que altres antifranquismes. Ho sento, soc així de tossut. Però, sobretot, i més important, era FRANQUISME, als anys quaranta. Franquisme crític en aspectes culturals, però de "inquebrantable fidelidad", en temes religiosos, socials i econòmics...
Jo no separo els Benet, Manent i altres montserratins d'en Escarré per l'epoca dels quaranta. Mite Escarré i Mite Benet & CIA. Els actes franquistes de 1947, son ja per riure, quan es presenten com oposició al règim. Quin pais ens deixen, mare meva!
M'has deixat un text molt interessant; jo et deixo, el que considero un magnífic article d'un historiador català. Abans de Borràs, ja s'havien dit coses al respecte: El robo de la memoria. Sobre el lugar del franquismo en la historiografía católico-catalanista www.ahistcon.org/docs/ayer/ayer59/59-11.pdf
Opino de la mateixa manera que el citat historiador.
Potser entri per aquí de vegades, ja que em sembla un bloc interessant... i en el fons pensem relativament semblant en algunes coses. Salut i bon any.