El 14 d'octubre, en unes declaracions a TV3, qui ha estat segurament el principal guru intel·lectual del moviment dels indignats a casa nostra, el professor universitari i activista social Arcadi Oliveres, deia tot pensant en les eleccions generals que ja s'acostaven: "El 15-M hauria de servir perquè baixessin els vots al PP, al PSOE i a CiU".

Una bona entrada, d'aquelles que ens posa en situació, però que ja mostra el tarannà de les anàlisis tradicionals dels fets: Qualsevol col·lectiu ha de tenir un referent intel·lectual únic, un líder que esdevingui portaveu del moviment. Així ho ensenya la història, tal i com els historiadors l’hem construïda: sense líders no hi ha moviments, i les opinions d'aquests referents il·lustren el fons de tot el moviment. Però, com deia en la introducció de l'apunt, calen noves lectures dels fets. I aquí, introdueixo l'anàlisi d'algú que s'ha fet famós, justament, per llegir la globalitat d'un món en canvi. Em refereixo al professor Castells, qui recentment ha dit que “el procés de comunicació i d’innovació que ha generat el moviment dels indignats és absolutament extraordinari”. I, si ho és, és justament per la seva horitzontalitat i manca de lideratges i referents individuals.

Fins a quin punt ha estat així? Examinem-ho. A Catalunya, el 2008, les tres forces polítiques assenyalades per Oliveres (amb el sobreentès que són les tres potes del "sistema") van sumar 43 diputats; el passat 20-N comportà una importantíssima redistribució interna d'aquests escons, però el còmput global només disminuí en dos, fins a 41. En vots absoluts, la suma de convergents, socialistes i populars n'ha perdut 429.421, des dels 3.079.809 de fa quatre anys als 2.650.388 d'ara, si bé això és atribuïble en gran part al descens de la participació en 3,5 punts.

Catalunya, per la oposició de col·lectius que haurien d'estar amb els indignats – tot i que possiblement tinguin més coincidències que dissensions, com veurem més endavant -, no pot ser pressa com un cas simptomàtic. Tot i així, es reconeix la baixada desitjada per l'Arcadi Oliveres. Certament, la causa pot ser el descens de la participació, però aquesta també pot ser deguda pel moviment objecte d'estudi. Crec que en Joan B. Culla es fixa massa en el missatge de #NoLesVotes i #VotaAOtros i que no fa tant de cas a la psicologia personal, un camp on la pura indignació esdevé rebuig de la política i, per tant, inacció.

En el conjunt de l'Estat, les diferències semblen més importants. Si el 2008 PSOE, PP i CiU van acumular 333 escons i 22.346.711 vots al Congrés, aquest novembre només van reunir 312 actes i 18.818.836 sufragis. També aquí els gairebé dos punts menys de participació expliquen una part d'aquesta minva, però convé no perdre de vista quines sigles han estat beneficiàries del retrocés dels "grans". Per exemple, Unión Progreso y Democracia, de qui ningú no diria que hagi extret els seus 1,14 milions de vots i 5 escons del moviment del 15-M, sinó més aviat d'un nacionalisme madrilenyo-funcionarial (i ja sabem que València és la playa de Madrid) ferotgement antiautonomista i recentralitzador.

En aquest paràgraf, més enllà del què ja he comentat en parlar de Catalunya. Hi ha una altra dada que, des d'una lectura diferent de les eleccions, cal tenir en compte, perquè, com veurem després, resulta molt rellevant. És la següent: L'increment de vots a UPyD veu directament del 15-M.

M'explico: El moviment, que es defineix com a apolític o apartidista, ha comptat amb el recolzament explícit dels opositors a la #LeySinde. Un grup d'opinió plural, entre els membres del qual, hi ha alguns tuitaires amb un tou de seguidors de tots els pelatges i colors. Per posar el més emblemàtic com a exemple, parlaré d’Enrique Dans. Una de les veus més crítiques a favor de la llibertat i la neutralitat de la Xarxa que, a més a més, té un cert lideratge intel·lectual sobre aquest “nacionalisme madrilenyo-funcionarial” que cita en Joan B. Culla des de les pàgines d’Expansión i les tribunes de la IE Business School. Val a dir, per exculpar al professor de tecnologies de qui parlem, que jo no el veig com un upydista pur, però si com a algú que té un tou de seguidors de la corda de la Rosa Diez. A més a més, cal valorar també que els vots crítics amb el PP no aniran a l'Esquerra Plural que encapçalava IU, sinó a formacions com UPyD o el Foro Asturias que són més propers a la seva ideologia. I encara una tercera dada: L'efecte de la campanya #Aritmetica20n, una proposta que, més enllà d'ideologies polítiques, demanava el vot per a les forces amb més possibilitats d'esgarrapar diputats als partits majoritaris. Un cop d'ull a la taula de correspondències, ens permet veure que les dues forces més afavorides eren, justament, IU i UPyD.

En l'extrem contrari, tampoc no sembla que la irrupció d'Amaiur, amb els seus 7 escons i 333.628 vots, tingui cap connexió amb les tendes de campanya de la Puerta del Sol ni les de la plaça de Catalunya, sinó en tot cas amb una altra mena d'indignació continguda: la d'aquells ciutadans bascos que portaven una dècada sense poder votar lliurement l'opció de la seva preferència. I el mateix podem dir de les sorpreses menors del 20-N; ni el Foro asturià d'Álvarez Cascos, ni els valencians de Compromís - Equo no es poden considerar expressió del 15-M, sinó que són el fruit de dinàmiques polítiques locals que ja havien mostrat la seva empenta en els comicis municipals i autonòmics de la primavera passada.

Totalment d’acord amb les reflexions, si no fos que en Joan B. Culla sembla passar per alt que els esmentats comicis es van produir justament en el moment de màxima expressió popular del moviment, que –en bona part- les forces esmentades són precursores del mateix i que, pel que fa al 20n, podrien haver rebut part de suports de l’esmentada #aritmETICA20n.

Per tant, i en definitiva, l'anàlisi dels resultats de les últimes eleccions generals només permet detectar dos fenòmens que es puguin considerar reflex directe o indirecte, proper o llunyà, del moviment dels indignats: l'increment dels vots blancs i nuls, i la pujada d'Iniciativa a Catalunya i d'Izquierda Unida a Espanya.

Hi ha, doncs, d'altres fenòmens, més enllà dels dos ben trobats per en Joan B. Culla, que també es poden considerar fills del moviment dels manifestants. Serien els següents:

1.- L'increment de l'abstenció, com a resposta primària al descrèdit dels partits que el moviment ha accentuat.

2.- L'augment de vots a UPyD que, com hem vist, ha sabut aprofitar el moviment per a mostrar-se com a alternativa als partits dominants en la política espanyola, alhora que s'han vist afavorits per campanyes com #Aritmetica20n o #LeySindeNO.

3.- En menor mesura, alguns vots a la candidatura d'Esquerra i Reagrupament han sortit d'#Aritmetica20n, oi més si tenim en compte les campanyes contràries a la candidatura d'en Bosch que promovien des de SI i les CUP. I, finalment, cal valorar també,

4.- els vots a candidatures extraparlamentàries on, malgrat la modificació de la Llei electoral, han mantingut resultats. I ho han fet, tot i haver de cercar avals en plena organització d’una campanya on no sabien si es podrien presentar fins al darrer moment. La dalla de la reforma electoral, en el cas del Congrés, ha fet que, de les 1.131 candidatures del 2008, només en quedessin 660.

Pel que fa als electors que van votar en blanc o van emetre conscientment un sufragi nul, convé evitar les mitificacions: en cap de les dues categories l'escrutini del 20-N no va registrar un rècord absolut. L'any 2000, per exemple, i també l'any 2004, el nombre de votants en blanc va ser netament superior als 333.095 d'enguany. I l'any 1982 -sí, el de la gran victòria de Felipe González- els vots nuls van superar en més de cent mil els 317.886 de l'altre diumenge. Ni tan sols si sumem les dues formes de suposat vot de protesta no podem dir que aquest novembre s'assolís un nivell insòlit: les 650.981 paperetes en blanc o nul•les van quedar per darrere de les 671.000 recollides el 2004, i això amb un cens electoral més petit aleshores que ara.

Res a dir, aquesta és una anàlisi que només es pot fonamentar en les eines habituals d'anàlisi, les que utilitza l'autor de l'article.

De manera que, comptat i debatut, l'única possible traducció electoral del famós 15-M la va recollir el tàndem Iniciativa - Izquierda Unida. Amb quines magnituds? A Catalunya, amb un guany de 96.261 vots, 3,2 punts percentuals i dos escons; a Espanya, pujant 614.603 sufragis i 7 escons. Pujant des de molt avall, és cert, però aprofitant a una escala francament modesta la immensa ensulsiada del PSC i del PSOE. Em permeto fer notar que, dels quasi 770.000 vots perduts per Carme Chacón, Joan Coscubiela només en va atreure un 12,5 %; en el conjunt de l'Estat, Cayo Lara aconseguí caçar-ne una mica més: el 16,5 %. Així, doncs, malgrat una crisi econòmica duríssima i una desfeta sense precedents del socialisme, Izquierda Unida queda molt lluny dels seus màxims històrics, d'aquells entre el 9% i el 10,5% dels vots, entre 17 i 21 diputats conquerits durant el període 1989-1996, i amb la mateixa llei electoral que ara. Iniciativa, per la seva banda, tot just si ha superat d'un pèl els registres assolits en els mateixos anys finals del felipisme.

Una lectura estrictament parlamentaria que torna a oblidar l'efecte del col·lectiu que, oposat a la Llei Sinde, hagi votat UPyD. I que també oblida la necessitat de detectar moviments de fons en els resultats electorals, uns moviments que només es poden veure a través dels vots i no pas en la seva traducció en escons aconseguits. I aquí és on cal valorar els resultats d'Equo en les circumscripcions on, la nova normativa electoral, li va permetre de presentar candidatures i, pel que afecta al nostre entorn més immediat, els resultats dels dos partits de la Internacional Pirata que, no crec que sigui coincidència, van presentar-se exclusivament en territoris de l’antiga Corona d’Aragó.

Amb aquestes xifres al davant, i després de l'atenció política i mediàtica, de la quantitat de tinta, saliva i minuts que, al llarg del darrer mig any, s'han dedicat al moviment del 15-M, al fenomen dels indignats i a algunes de les seves gestes, la conclusió em sembla òbvia: molt de soroll… per a ben poca cosa.

En aquesta conclusió final, un xic prepotent en les formes, descobrim les raons de l'argumentació utilitzada pel mestre Culla: desacreditar un moviment ciutadà als sis mesos del seu naixement. Un moviment que és mira amb recel des del sobiranisme català. Un sobiranisme que, des de la meva modesta opinió, està deixant passar una oportunitat més de posicionar les seves reivindicacions en el mapa mundial de protestes.

Ai! Com m’hagués agradat que en el personatge de l’any de la Revista Time, i al costat de manifestants d’arreu, hi hagués aparegut un accent propi per Barcelona!

Malauradament però, els que l’hauríem d’haver posat érem poquets, ja que la majoria d’independentistes ha preferit enrocar-se en una suposada espanyolitat de la pota peninsular del moviment global i plural que recorre el món sencer. En el mapa que va de sidi Bouzid al Zucotti Park, passant per Tahrir, Sol i Atenes, m’hi ha faltat una Barcelona amb accent propi, amb reivindicació democràtica radical. Una mancança en la que, possiblement, lectures esbiaixades per part dels generadors d’opinió locals –com és el cas, al meu parer, d’aquest article d’en Joan B. Culla – i estatals – recordem que l’etiqueta #SpanishRevolution fou parida en les pàgines de El Mundo – han contribuït.

Esperem, però, que siguem a temps d’aprofitar i participar activament en les noves onades de la #GlobalRevolution amb l’accent català que uns quants, si més no, li vam trobar a faltar. I d’altres, històrics de la cosa com en Carles Castellanos, semblen començar a entendre: Ens deixem doncs de collonades i sortim al carrer per demanar la democràcia que ens permeti avançar?