Gairebé tothom al País Valencià diu que el blaverisme s’ha acabat; no obstant això, les aversions que el caracteritzaven semblen estar més vives que mai. Almenys si considerem com una forma de blaverisme l’ideari polític contrari a la unitat nacional i lingüística (política!) dels Països Catalans. De més a més, el blaverisme va nàixer com a reacció espanyolista a aquesta proposta de fer convergir políticament tots els territoris catalanòfons de l’antiga Corona d’Aragó, és a dir, els Països Catalans.
Enric Morera, màxim responsable del BNV, pal de paller de la triomfant coalició Compromís, l’endemà mateix del 20N ja va anunciar que no parlarien amb Esquerra per a la creació d’un grup parlamentari. Si fóra pel BNV, potser la decisió més coherent, si més no a la vista de les relacions que ha mantingut amb Convergència i Unió, seria que Compromís s’integrara en el seu grup polític. Però Compromís la formen: les dues ànimes del BNV –els catalanistes pragmàtics i els blaveros reconvertits–, també IdPV de Mònica Oltra, que manté fluïdes relacions amb ICV, no obstant aquests s’integraran en el grup d’Izquierda Unida, formació que abandonaren Oltra i la majoria de militants d’IdPV. L’altre peu de la taula és per a la novella formació ecologista Equo, de l’ex-director de Greenpeace Espanya Juan López de Uralde. Una formació estatal que no ha obtingut cap escó. Però d’haver obtingut Equo els diputats necessaris, seria amb aquesta formació estatal, per no dir-ne espanyolista, amb qui el diputat de Compromís haguera format grup parlamentari.
No obstant això, el diputat de trinca de la coalició, Joan Baldoví, esmentava el diputat valencià Enric Marco Miranda, elegit diputat al congrés espanyol l’any 1936, i s’erigia com a continuador seu després d’un llarguíssim parèntesi. Obviava, l’ex-alcalde de Sueca, dues qüestions no gens trivials: que Enric Marco Miranda es va integrar en el mateix grup que Esquerra Republicana de Catalunya (Esquerra Catalana), i també que l’any 2004, tot i que elegit per la circumscripció de Barcelona, un altre valencià, Agustí Cerdà, ja havia evocat Enric Marco Miranda en prendre possessió del seu escó al congrés espanyol. Baldoví deixava així a l’aire unes vergonyes més pròpies de l’aversió blavera quan ignorava, deliberadament –mesquinament–, Agustí Cerdà i el que va significar (una altra cosa és l’escàs aprofitament d’aquella oportunitat) que un valencià representara els valencians des d’una opció política favorable als Països Catalans. ¿Potser Baldoví considera per això Cerdà vinculat a interessos polítics i nacionals no gens valencians, “forasters”?
Al final de tot plegat, faça amb qui faça grup el diputat Baldoví, ja sabem quina és la principal aversió de Compromís. Per a evitar que se’ls assenyale com a catalanistes, cosa que consideren l’acusació que més mal polític els fa, no formaran grup ni amb CiU ni amb ERC. En resum: aquells deien: «No mos fareu catalans», i aquests d’ara diuen: «No mos acusaran de catalanistes». Al capdavall, però, totes dues expressions palesen una idèntica aversió. El blaverisme que han representat Unión Valenciana i Coalición Valenciana ha desaparegut de la graella política, tanmateix les seues fòbies han acabat impregnant-ho tot, o empastifant-ho. Llàstima.
Publicat a Diari Gran del Sobiranisme
Un altra qüestió de manca democràtica podria ser voler lligar la supervivència de un país a l'èxit o fracàs de una determinada ideologia, en contra de la pluralitat.
Alguns de la federació de CiU deien que Catalunya serà cristiana o no serà.
Joan Fuster en un aforisme semblant deia que el País Valencià serà de esquerres o no serà.
Podria donar-se el cas paradoxal que Catalunya no sent gaire be del tot cristiana, puga ser. I que el País Valencià siga de esquerres i no siga.
Manipulacions de tot tipus a banda, la qüestió capdal sembla clara.
Es podria pensar que el País Valencià mai ha format part de Catalunya ni ha estat mai català i per tant els valencians no som, ni hem estat mai catalans.
On la paraula és l'home i la paraula sempre ha segut abans que la lletra escrita.
I si alguna vegada el país valencià n'havera arribat ha estar, tampoc és condició suficient i des de aquest mateix punt de vista, tanmateix Catalunya hi ha estat més espanyola que no pas el País Valencià català.
En aquest punt a Joan Fuster entre altres, els van enmerdar en aquesta qüestió com un eina promotedora i tots han caigut en aquest parany de voler situar l'eix central del conflicte entre Catalunya i el País Valencià.
On la dreta apunta l'esquerra acaba disparant. On la dreta no pot arribar l'esquerra reacciona per arribar.
Un paripé espanyolista de la dreta catalana, on ni tant mateix CiU va trobar seny per a presentar-se al País Valencià. Què molts haveren volgut preferir abans que qualsevol 'fusterià' de torn i companyia.
Al País Valencià només hi ha una civilització, que és la valenciana com sempre, un altra qüestió és cap on derive des del punt de vista polític.
Per què si la llengua és vol utilitzar per verterbrar cadascú dels nostres països, no s'haveren passat el darrers trenta anys en polèmiques estèrils per perdre la centralitat política en favor dels de sempre en un territori per les ambicions de un altre i per la prevalència de la foguera de les vanitats.
La qüestió era simple, per defensar la llengua només cal defensar la llengua.
És a dir, la qüestió no no és que si catalans o valencians, català o valencià, que si 'patateros' o a més a més més patateros els altres ...
La qüestió central de aquets darrers trenta anys al País Valencià havera estat el requisit lingüístic, l'inmersió lingüística.
O per defensar la llengua com cal, només la pròpia pot ser l'oficial com a qüestió de mínims, contra la esterilització 'vil lingüísta' a mig i llarg plaç.
Territoris que en temps passats eren bilingües ara són monolingües en castellà. I si ara nosaltres som bilingües correrem la mateixa dissort.
Més enllà de la relació amb l'Estat espanyol siga un estat federal, confederal, de independència o centralista.
I el 'vil lingüísme' actual que s'ha instal.lat i en general, és la primera pedra per la transició de la llengua pròpia a una altra.
I en canvi no ha sabut interactuar en positivitat amb el País Valencià i els valencians i només ha buscat avassallar-lo encara més, a través de l'Estat i de gent de bona fe com els Joan Fuster i companyia en l'etapa pre-democràtica, en la que alguns encara hi són i hi dormen en aqueste idees.
Podriem dir que amb la seva actitut avassalladora respecte al País Valencià i de vassall respecte a l'Estat, ha estat una constant que confirma que el Principat de l'Opus Dei espanyol i social jesuïta és tant mort com qualsevol altre i de encefalogramma plà.
Hi ha qui amb això del català al País Valencià sembla que vòl suplantar avassallar la personalitat pròpia valenciana a través dels segles i les seves institucions i anular-la.
Tanmateix com van fer els absolutistes espanyols i valencians nomès ho faran per la força.
La solució de un càncer, no és un altre càncer.
Els embaucadors de Joan Fuster's i companyia amb la terra promesa, els han dut a situar l'eix central el primer plà l'enfrontament entre el País Valencià i Catalunya per dues bandes l'espanyolista i la catalanista espanyolista sota interesos espanyols generals del 'divide i venceràs' en versió 'enfronta'ls i guanyaràs'.
Salut, Vicent
Potser el fet de tindre una veu valenciana a Madrid és indiferent per a alguns catalanistes no pragmàtics. A mi m'encanta escoltar Baldoví allà, diguent el que Rajoy no vol escoltar, i comprovar com li fot escoltar-ho, i molt més, escoltar-ho públicament. I des del pragmatisme crec que eixa veu allà, serà una veu útil ací.
Com són els catalanistes no pragmatics?,... teòrics?, idealistes?, filosòfics?,... i que es pot aconseguir amb eixa falta de pragmatisme?
Deia: PP CATALANISTES!