carme.laura |
dilluns, 19 de desembre de 2011 | 20:03h
Ella fou elegida diputada al Congrés fa 15 anys. Escrigué unes notes, quatre exactament ... no tenia bloc. Les dues primeres corresponen al mes de març de 1996, les altres dues al mes de maig, quan Aznar fou investit per primer cop President del Govern espanyol. Ahir les trobà casualment, diuen així:
3 de març de 1996.
La gran diada. Dia d'eleccions a l'Estat espanyol; el PSOE apuntalat per CiU ha sobreviscut dos anys i mig de legislatura: casos de corrupció, fons reservats, el GAL. Un copyright malbaratat, el pedigrí esborrat i el lema dels "cent anys d'honradesa" foradat per la pedregada. Una força emergent dretana amb incrustacions de l'antic règim feixista és l'unica alternativa al socialisme i en sortirà guanyadora.
"Nosaltres" hem defensat un programa light en educació i cultura i fort en temes econòmico-fiscals, l'hem llençat a l'aire amb frases venedores : "serem la clau!" i "plantem cara!", la primera adreçada als votants en general , l'altra adreçada a la por dels catalans al PP.
"Nosaltres" m'inclou : jo i d'altres. Sóc la tercera candidata de CiU al Congrés dels Diputats, no ho he volgut però hi sóc.
4 de març de 1996.
El PP ha obtingut més vots que el PSOE però no els suficients per a governar ni per a assegurar la investidura d'Aznar com a President. Els nostres setze escons tornen a ser decisius ,com ho foren en la legislatura que ara ha acabat, encetem una aspra travessia, el mar Roig voldrà engolir-nos, no hi haurà mannà celestial per a reconfortar-nos (potser "biomanan" químic per a aprimar-nos), tampoc felicitacions ni aplaudiments, només paraules com "governabilitat" i "seny".
El PSOE ha merescut perdre, el PP no ha merescut guanyar. CiU torna a ser la frontissa i l'astre protagonista d'un peplum en dues versions, a la versió catalana el President Pujol és el Gran Mag, el Constructor de Ponts, a l'espanyola és el mercader fenici, introductor del comerç amb assegurança i interès compost i parlador d'un estrany i incòmode alfabet.
3 i 4 de maig de 1996.
Per fi!, la investidura. Dia i mig de discursos, rèpliques i contrarèpliques. L'amfiteatre bull, els diputats i diputades del PP no caben als escons: ells, nets i polits amb flaires de Paco Rabanne, elles exultants, a mig camí entre Barbie i Lady Di. Els i les socialistes tampoc no caben als escons, porten el pes de l'antic equipatge insolent, mantenen el somriure forçat de l'antic poder, com una cicatriu de l'amarg adéu. Nosaltres seiem en un lloc privilegiat, ho veiem tot i tothom ens veu, ocupem els escons disposats com una cunya. És la metàfora visible del nostre paper, fer forat com una cunya. Sentim els discursos sense esperar-ne res, sabem el que votarem, els actors se saben de cor el paper.
En Molins em sorprèn, un discurs contundentment nacionalista, fragments de l'Ecclesiastés i les frases mítiques de l'imperialisme català : "de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó", "Catalunya és una nació, la llengua catalana és una". Na Pilar deu estar destrossada, era el seu discurs, només li queda dir que ens hem venut per un plat de llenties. Ho diu. Decididament avui és dia bíblic.
Sóc la primera del grup que vota. La primera catalana que diu "sí" al PP. Que Déu no m'ho tingui en compte!.
8 de maig de 1996.
Apertura solemne de la legislatura "VI". L'hemicicle del Congrés, la porta dels lleons, la nova Mikenos : or de paper, vellut vermell sintètic, banderes d'Espanya, fanfàrria, parafernàlia, olor de naftalina. Diputats, senadors, convidats -malgrat l'important nombre de dones, el Congrés és masculí i masclista. Dones i homes van al sarau.
En Trillo, matrícula d'honor en aplicació, llegeix el seu discurs, una estranya barreja de Reis Catòlics, Thomas Moore i justificació del seu pecat no gens original, ser ben bé de dretes. El rei, monocorde i discretament aburrit, llegeix també el seu. El castellà és la llengua obligada, ignoren que no és la nostra.
Salutació en fila índia a la familia real, tots són altíssims. No sé pas què em diuen, jo amb el posat propi d'aquella que es troba a la festa sense voler ser-hi els dic encaixant-los la mà "Bon dia".
N'Armet em diu "has vist el que ha dit n'Aguirre?", dic que sí amb el cap i compungida hi afegeixo "patirem". N'Aguirre és la ministra d'educació i cultura, marquesa consort, ultraliberal, dos aerosols de laca als cabells, ulls minúsculs i discurs imprudent. Se m'adreça na Matilde Fernández, amb vestit negre per a la solemnitat, "sufriremos".
Hi ha parada militar, més aviat paradeta, els cavalls deixen la carretera de San Jerónimo com un femer. Potser hi creixerà alguna cosa gràcies al plugim que cau sobre Madrid.
Avui és dimecres, l'acte ha començat a les dotze del migdia; dues de les companyes diputades són a Madrid des del dilluns. Què tindrà Madrid que no tingui Girona?.
La realitat d'avui serà una altra. El PP té majoria absoluta. Se sent un altre cop l'eco d'aquell rabiós "¡Pujol, enano, habla castellano!" cantat als carrers madrilenys fa 15 anys. No és temps de pactes ni d'excuses. La força del PP serà monolítica. Comença una nova etapa històrica.
Espera un "no" a la investidura de Rajoy. I marcar l'hora catalana a l'agenda, sense dubtes. Ho espero.
