Com que no l’havíem vista al cinema, vam aprofitar que ahir la feien a TV3 per veure aquesta famosa pel·lícula. Del conte de Francis Scott Fitzgerald, no en quedava gran cosa. El to era molt més dramàtic i solemne. Era una d’aquelles pel·lícules que s’autocontemplen en la seva importància, delectant-se en el preciosisme de cada imatge, en el virtuosisme de cada efecte digital. Pel·lícules per guanyar Òscars. Ni rastre d’agilitat narrativa. Quan la cosa s’animava una mica, tornava a aparèixer la narradora agonitzant per clavar una altra estocada mortal al ritme de la pel·lícula. Es veu que durava dues hores i mitja –potser més de tres amb la publicitat-, però no vam passar de la meitat, perquè ens vam adormir. El sofà té aquestes coses.
Em va passar el mateix que a l'autor; no havia pogut veure la pel·lícula -pràiticament no vaig al cinema- i em vaig engalipar amb la idea de veure-la subtitulada en anglès (per allò de si aprenem l'idioma). I vaig quedar meravellat. La pel·lícula és una obra mestra de cap a peus. Des del detall del rellotge fabricat per un cec que va a l'inversa, fins a la immnesa humanitat de la senyora Quennie, passant per la meravellosa història d'amor dels protagonistes. (Un amic, pel facebook, m'acaba de reconèixer que se li va escapar una llagrimeta: a mi, més d'una). Dos punts a favor i un en contra: a favor, la idea, el plot, la trama, d'una agudesa extaordinària i d'un enginy destre. La idea de les dues vides que s'inverteixen es vertiginosa i permet tota mena de jocs i reflexions; la segona; els actos: singularment Brad Pitt, que ha arribat a una maduresa esplèndida, en segons quins plans em recordava el millor Robert Redford o al gran Steve McQueen. S'ha acabat aquell adolescent brivall i buscabregues i s'ha afiançat com una de les veus actorals més sòlides de l'actualitat. En contra: un excés de marrades en l'argument: Finch és tan generós que vol tocar massa coses i de vegades es fa un xic indigest: no li faria, com diu Villarrasa, una mica més de metratge. Ara, de la pel·lícula que el més criticable és que la trobo curta, en fi, beneïda sigui. Feia temps que no sabia res de David Finh, i la retrobada ha estat molt cordial. No pot amagar que procedeix del vídeoclip i l'anunci, ben cert, però quin mal hi ha quan aquest excés detallisme està al servei d'un guió dens i generós? No em vull allargar més: només dir que vaig gaudir aquesta pel·lícula extraordinàriament i que, a mi sí, em va tocar la fibra sensible ;)
He llegit el conte de Fitzgerald al llibre "Contes de l'era del Jazz", però no he vist aquesta "peli", la meva pregunta d'ignorant en el mon de les adaptacions és, les 30 pàgines, aproximadament, que té el conte, done per una "peli" tan llarga?
Em va passar el mateix que a l'autor; no havia pogut veure la pel·lícula -pràiticament no vaig al cinema- i em vaig engalipar amb la idea de veure-la subtitulada en anglès (per allò de si aprenem l'idioma). I vaig quedar meravellat. La pel·lícula és una obra mestra de cap a peus. Des del detall del rellotge fabricat per un cec que va a l'inversa, fins a la immnesa humanitat de la senyora Quennie, passant per la meravellosa història d'amor dels protagonistes.
(Un amic, pel facebook, m'acaba de reconèixer que se li va escapar una llagrimeta: a mi, més d'una).
Dos punts a favor i un en contra: a favor, la idea, el plot, la trama, d'una agudesa extaordinària i d'un enginy destre. La idea de les dues vides que s'inverteixen es vertiginosa i permet tota mena de jocs i reflexions; la segona; els actos: singularment Brad Pitt, que ha arribat a una maduresa esplèndida, en segons quins plans em recordava el millor Robert Redford o al gran Steve McQueen. S'ha acabat aquell adolescent brivall i buscabregues i s'ha afiançat com una de les veus actorals més sòlides de l'actualitat. En contra: un excés de marrades en l'argument: Finch és tan generós que vol tocar massa coses i de vegades es fa un xic indigest: no li faria, com diu Villarrasa, una mica més de metratge. Ara, de la pel·lícula que el més criticable és que la trobo curta, en fi, beneïda sigui.
Feia temps que no sabia res de David Finh, i la retrobada ha estat molt cordial. No pot amagar que procedeix del vídeoclip i l'anunci, ben cert, però quin mal hi ha quan aquest excés detallisme està al servei d'un guió dens i generós?
No em vull allargar més: només dir que vaig gaudir aquesta pel·lícula extraordinàriament i que, a mi sí, em va tocar la fibra sensible ;)