Foto: Marc Martí (Diari de Girona)
Les retallades s'obren pas a cop de porra i de por, que si fa no fot són el mateix. Avui (16/12/11), a Girona, els Mossos han tornat a demostrar per a què serveixen. I han corroborat que són una simple peça en mans dels rics per mantenir els seus privilegis, per robar als pobres fins i tot la salut, l'educació... Les porres tenen amo i sempre peguen del mateix costat.
Ahir, a Reus, els mateixos uniformes van ser al mateix costat de la tanca. Demà, a on sigui, faran el mateix i més si poden, per demostrar el poderet dels insignificants homenets violents que ens agredeixen amb l'economia però mai no en tenen prou. I per això, perquè mai no en tenen prou, després ens ataquen amb les porres dels sense cap d’uniforme que només compleixen ordres. Les imatges d’avui de Girona fan pensar molt i molt. No ens poden deixar indiferents... (Continua)
L’altra cara de la moneda l’hem vista al Pius Hospital de Valls, on la CGT s’ha plantat davant de les retallades i ara els amos amenacen amb un ERO per fer fora 140 treballadors. La por, sempre la por com a argument, l’amenaça, el reny... I després volen que els tinguem en compte com a amics, parlen de solidaritat per Nadal... No em feu riure!
O els aturem sencers o en petites dosis (o no tan petites) ens ho prendran tot. Ara bé, que no puguin dir, com a mínim, com als llocs on els referèndums els surten positius, que ha estat una tria de la gent. Ara més que mai la lluita és l'únic camí i aquest cop no per simular-la sinó per exercir-la. Quedar-se a casa és prendre partit pels de la forca, pels que ens volen penjar. Ara no podem callar perquè callar és dir “amén”.
El camí ens el marquen els joves de Girona, la gent als carrers reusencs, les treballadores i treballadors del Pius Hospital de Valls, les més de 200 persones que van votar no a les retallades al referèndum de l’Hospital de Reus... Són només petites guspires de claror enmig d’una nit que no és totalment fosca sinó que apunta la claror que irremissiblement arribarà, però tingueu clar que no ho farà o ho farà a lenta velocitat si no l'empenyem, si no la fem fora totes i tots.
Als amos els hem de plantar cara i fer-los sentir el que són, que no els tenim por (ni a ells ni als seus repartidors de cops de porra) i crear-los conflictes continuats i suficients per tal que els més dignes de les seves files abandonin el vaixell, i que només hi quedin les rates! Perquè tot és possible i aquesta crisi-atracament la podem vèncer si no fem cas dels amos i els plantem cara, si descolonitzem els nostres caps. Vaja, el mateix paper històric de la insubmissió de sempre però ara més necessària que mai.
D'altra banda, els treballadors que van dir que d'acord a l'ERO no crec que siguin estúpids, potser tenen fills, potser no són funcionaris sinó interins, potser mil coses, cada persona sap on és i la força que pot exigir en cada moment.
Després hi ha l'altra inevitable cara de la moneda: l'acceptació que mai tothom serem igual i que cal pensar en quin lloc habitable tindran aquells que són tan diferents a nosaltres: algun lloc a ser possible que no sigui sota terra, aquest és potser el repte més difícil per a construir un món pacífic: el de conviure amb la diferència en tota la seva diversitat sense renunciar a un món millor, però amb plena consciència de la total diferència.
O reaccionem ara o ens n'anem a la merda però no per la crisi sinó per les retallades, que són l'autèntica crisi. Així que al carrer que ja és hora!