Vivíem, quan era petit, al costat del ferrer nou. El seu taller era un anar i venir constant d’homes que hi duien a reparar els carros i les arades o mil eines més. Però a mi, el que més m’agradava era quan hi anaven a ferrar les bèsties i amb la força de la veu i de les mans havien de fer creure aquells matxos imponents que es resistien a deixar-se fer.
Tot i que jo era petit i em feien fora perquè no prengués mal, duc al pou de la memòria la imatge roent del ferro a la fornal i el dringar compassat del martell -sempre dos cops suaus a l’enclusa i després un de sec a la ferradura-, i també, però potser d’una manera més fonda, recordo l’ estranya olor que quan el Domènec hi acostava la sabata encara calenta, desprenien les peülles dels animals.
D’aquest món en conservo moltes imatges, però en totes s'hi dibuixen les mans rabassudes i fortes d'aquells homes que eren capaços de frenar l’embat de les mules i els cavalls o que doblegaven el ferro i removien la terra per treure’n profit.
De la meva infància en conservo amb nitidesa la imatge de les mans rugoses i nerviüdes amb què els homes aixecaven el món. També les del meu pare eren així, grosses i vigoroses. Agafat a les seves mans no tenia por de res perquè les sabia fortes i perquè quan alçava la meva maneta infantil buscant recer, sempre m’acollien amb una calidesa que em feia sentir dins del niu.
Probablement sigui per això que el vídeo que encapçala aquest apunt, fet per la Ruth Solano i la Ivana Larrosa pel Museu de la Vida Rural, m’hagi impressionat tant com ho ha fet. Dediqueu-hi 10 minuts i deixeu-vos endur pels sons i les imatges, pels versos de Jorge L. Borges, de Joan Vinyoli i de Joan Margarit i reviureu tot un món fet amb l’antiga lluita de la mà de l’home.
