És l'inici d'un conte suggerit per les amigues Eva Gavarró i Nausica Masó. Ni recordava que l'hagués escrit i dubto que algun dia el continuï, però no se sap mai.
Un matí de juny va aparèixer el cadàver d'una dona flotant a l'Onyar al seu pas per Girona. El primer que la va veure, o com a mínim el primer que va avisar la Policia Local, va ser un home que passejava el gos pel Pont de l'Eiffel. La dona tenia la boca molt oberta, com si en morir hagués xisclat amb tota la força dels seus pulmons. La cabellera negra destacava sobre l'aigua grisa en la direcció de l'escàs corrent que duia el riu. Els braços –més que blancs, nivis– s'estenien al costat del vestit verdós amb tanta naturalitat que qualsevol observador imparcial hauria admès que aquell cadàver sabia flotar amb estil. Quan els agents la van treure de l'aigua van apreciar que li faltaven els dos ulls. També era obvi que li havien engegat un tret just al mig del coll. Així ho certificava un forat de bala que li havia sortit pel clatell. De seguida van arribar els primers periodistes i ben aviat es va saber que la morta era la mestressa d'una de les fleques més concorregudes de la ciutat.
