Al llarg dels darrers 80 anys l’estat espanyol ha utilitzat molts i diversos mètodes per impedir que el poble basc es consolidés com a nació moderna i pugués dotar-se d’estructura política pròpia. Des dels bombardejos i l’ocupació militar de l’any 37, passant per la prohibició i la marginació de l’Euskera, l’implacable repressió franquista, les dotzenes de morts en mans de la policia, en manifestacions o a comissaries, les lleis antiterroristes pensades per facilitar la tortura sistemàtica, la creació de bandes para-policials, com el Batallon Vasco-Español o els GAL, el tancament de diaris, la il.legalització de partits, la negació del dret a manifestar-se o la vulneració de la legislació estatal i internacional sobre tractament de presoners i presoneres. La darrera d’aquestes mesures ha estat la perversió d’un dels principis bàsics de la democràcia, la simultaneïtat entre dos drets que en realitat són un de sol, el de poder escollir, i ser escollit, representant del poble. Sovint ens diuen que la democràcia consisteix en anar a votar cada x anys, oblidant que paral·lelament a aquest dret hi ha el de presentar-se a les eleccions i optar a un determinat càrrec de representació institucional. Doncs bé, a les darreres eleccions municipals 40.000 persones, bascos i basques, que no estaven complint condemna, que no havien estat inhabilitats per cap tribunal, que mantenien intacte el seu dret a vot, no van poder presentar-se en llistes electorals perquè, en cas que ho fessin, el jutge podria prohibir la candidatura en qüestió.
Imagineu-vos, doncs, què és intentar fer llistes als 523 municipis d’Hegoalde (Comunitat Autònoma Basca i Navarra) sense poder comptar amb les 40000 persones amb més experiència, preparació i, segurament, predispiosició. I malgrat tot ho van fer. L’anomenada Esquerra Abertzale, coaligada amb EA i Alternatiba (una escissió d’Esquerra Unida) i amb el nom de Bildu, va aconseguir 1138 regidors i 123 alcaldes i alcaldesses, la majoria amb poca experiència política, molt joves alguns d’ells, però amb un equip al darrera que garanteix que es farà la feina. I quina és aquesta feina? Entre d’altres coses, el què anomenen Publifikazioa (publificar no surt al diccionari, de moment) que consisteix en recuperar per l’administració pública activitats prèviament externalitzades. El servei de neteja, per exemple. Perquè regalar el tant per cent de benefici industrial, i l’IVA, quan podem fer el servei amb treballadors propis? Cal gestionar bé, evidentment, i la legislació sobre la funció pública no ens hi ajuda, és cert, però en l’actual situació de col.lapse potser sí que ha arribat l’hora de tirar enrera la fal.lera privatitzadora dels darrers anys.
