carme.laura |
dimarts, 13 de desembre de 2011 | 08:32h
Ahir haguéssim celebrat el teu aniversari, tindries cent anys. No t'imagino velleta, tens sempre l'edat jove de quan jo era petita i l'edat esplèndida de quan jo era jove.
Com n'eres de valenta!, no m'ho vas dir, però jo sabia que lluitaves durament contra la malaltia que et devorava per tal que nosaltres visquéssim sols el primer any de casats. El pare va viure sempre a casa, com em vas dir el dia abans de morir, et recordà cada dia dels vint anys que et sobrevisqué, però fou feliç, mai no se sentí sol. Com tu volies.
Com series ara?, quina fesomia tindries?... Fa tants anys, mare...
Ahir vaig passar pel davant de l'ésglésia que fou la parròquia de la infantesa. El gran pati i el vell teatre no hi són. Havia oblidat que un dia hi eren. El teatre amb butaques de fusta corcada, l'escenari on de petita recitava les poesies que tu m'ensenyaves i el pati on vaig aprendre a ballar sardanes. No, ja no hi són i no me n'havia adonat durant tots els molts anys que hi he passat pel davant.
Fa tants anys, mare... T'estimo.
A "L'ultim poema a la meva mare" d'en Joan Margarit, el poeta l'acaba amb aquests dos versos:
D'on va venir l'amor que em va ensenyar
una manera honesta de fer versos?
No ens has ensenyat encara cap dels teus poemes amagats que, segur que els tens, però ens reconforta sempre la honestedat de la teva paraula, punyent, sincera i directa i s'hi reconeix l'amor de qui te'n va tant i tant bé ensenyar.
Que per molts anys en poguem gaudir!