Eren temps de balances i la Glòria va tenir la idea de fer-nos mútuament una entrevista estil La contra de la vanguardia.
En aquest apunt va la segona, l'entrevista a Sergi Borges:
(I clicant aquí podeu veure la primera)
Tinc 38 anys. Vaig néixer (accidentalment) a Pamplona, vaig viure el meu primer any de vida a Bilbao i ara visc al barri de Gràcia, a Barcelona.
Sóc filòleg català i treballo de tècnic de normalització lingüística, una 'espècie' de profe de català per a adults. Tinc parella i no tinc fills.
El que més m'agrada en aquesta vida és llegir: t'ajuda a sobreviure.
No sóc creient, malgrat estigui batejat (dues vegades!!!), tingui la 1a comunió (ja de grandet!!!) i confirmat (quin horror!!!).
No podem perdre la capacitat que tenim de somiar.
D’on et ve el teu amor per la literatura?
Uf, quina pregunta només per començar! Ve de llegir, simplement de llegir molt. De petit ja m’agradava molt. Els meus pares mai van escatimar-me un cèntim per llibres. I sempre estava llegint, des de còmics fins a llibres d’aventures i misteri com Enid Blyton o La colla dels 5.
Vaig llegir llibres frontissa, és a dir llibres clau que recordes per sempre més i que et permeten passar a nous registres. Avui encara em produeix plaer només recordar-ne la lectura, com per exemple La guerra dels botons o El corsari negre d’Emilio Salgari. Aquests llibres són fonamentals perquè amb ells aprehens –copses-- la lectura per sempre més.
De fet llegir m’ha ajudat a sobreviure en molts moments de la meva vida. Dos llibres fonamentals en aquest sentit són Rayuela de Julio Cortázar i 2666 de Roberto Bolaño, tots dos sudamericans. No us heu sentit mai en un perill que no sabeu definir molt bé? Doncs una lectura et salva. Llegir o escoltar l’Enric Casasses et salva; llegir Les cròniques de la veritat oculta de Calders et salva; llegir les Històries naturals de Perucho et salva, llegir Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo et salva... I tants i tants i tants d’altres que et salven de la mediocritat quotidiana.
I Palau i Fabre?
I Palau i Fabre?
Josep Palau i Fabre és el meu propi demiürg, és la meva llum enmig de la foscor més tenebrosa; crec que entraria dins la categoria de divinitat. Podria afirmar que no crec en tu senyor, però sí en Josep Palau i Fabre.
Descobrir el seu poema ‘Nàpols’, que viatjava en metro enganxat a la finestra, va ser alguna cosa més que descobrir un nou autor. És una revelació, és descobrir un camí iniciàtic que no saps on et durà. Un dia contaré que em va passar el dia que em vaig comprar els Poemes de l’Alquimista.
El vaig conèixer molt tard, però guardo com tresors els moments que vam compartir plegats. El que més m’emociona és que puc dir que en una d’aquestes breus, brevíssimes estones, concretament a la plaça central de Folgueroles, mentre recitava Los dos campanars del Canigó de Verdaguer, em va reconèixer, em va ubicar. Per a mi va ser –i significa -- tot un triomf.
Recordar-lo mes a mes des que va morir com estic fent a Balances Oktoberfest em permet conèixer-lo millor i seguir gaudint-lo tot descobrint-lo.
La literatura és un gènere en perill d’extinció. Per què?
És una frase provocativa, que té la voluntat de sacsejar, de crear una alarma entorn d’una disciplina que estimem. Dol molt que no s’ensenyi literatura als instituts. De fet, algú va dir que la pèrdua dels estudis d’humanitats estan portant aquesta manca de valors i aquesta idiotització general a la societat. Montserrat Roig sostenia que la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini. Doncs sense literatura, la cultura no serà revolucionària ni res. De fet crec que als governs ja els va bé empobrir la cultura, és la manera més ràpida d’idiotitzar amb mitjans com la teleescombraria, que actualment és la reina de les audiències.
Malgrat tot, afortunadament, hi ha molt bons escriptors que segueixen escrivint llibres extraordinaris.
Com està o què en penses del món editorial català? Quin creus que és el problema?
És una pregunta molt complexa i difícil de contestar per la senzilla raó que no conec l’àmbit editorial per dins. Puc respondre com a usuari que sóc d’editorials catalanes i aquí anem a raure a la mare dels ous que és la llengua catalana.
La politització de la llengua catalana, entesa quasi bé sempre com una arma política i en què sempre en surt perdent la pròpia llengua, no fa cap bé a una cultura i a un consum pròpiament en català.
Hem parlat tantes vegades, d’això! Per què no puc llegir Terry Pratchett en català? Perquè no hi ha mercat, et diuen. I per què no el creen d’una punyetera vegada?
I per acabar-ho d’arrodonir m’indigna que em diguin talibà i almogàver per defensar i estimar la meva llengua, amb la qual visc, respiro i sento.
Una passió / passions a part de la lectura.
Moltes passions, algunes perdudes que vull recuperar com per exemple l’esquí alpí, excursions per la muntanya o més planerament fer esport. Una altra és el cine, que el tinc molt abandonat.
Una de les meves passions més curioses és la meva veneració pels genis que hi ha pel món. Els venero com els meus déus humans.
I no podria oblidar aquí la meva passió pel Barça i pel seu futbol actual contracultural i revolucionari, Marcelo Bielsa dixit.
Alguna cosa o coses que et posin dels nervis... que realment et sulfuri.
Moltíssimes. Em passa com a tu, no sé si deu ser el signe ‘balança’, però jo també tinc un punt de misantrop. Allò que em sulfura de debò és l’abús de poder, la mentida convertida en dogma, i fer el fatxenda des de la ignorància. No hi ha res pitjor que tenir poder sense autoritat.
Em sulfura la injustícia terrible que avui governa el planeta terra.
Un somni...
Molts, també. Podria estar una hora seguida. Alguns són somnis per gaudir-los només de pensament i d’altres si t’hi poses a treballar de valent poden convertir-se en realitat.
N'hi ha un, però, que sí que m'agradaria verbalitzar: és poder viure plenament en català. I això no vol dir excloure cap altra llengua; ho explico perquè sinó després apareixen 'els savis', que aspiren llengües per l'aire, i ens acusen d'imposició.
La mentalitat ha de ser plurilingüe, no bilingüe.
Un viatge... fet i un per fer.
Començo pel que he de fer. Sense cap mena de dubte, el Japó. Sento una gran atracció pel país del sol naixent. Em plantejo un viatge força lliure encara que deu ser difícil moure’t fora de les grans ciutat. I jo que sóc un gran amant de les ciutats, desitjo perdre’m per Tokio. Fins i tot m’agradaria viure-hi, al Japó.
I el viatge, el meu gran viatge, és a Buenos Aires, Argentina.
Què vas aprendre dels argentins?
Que es poden aconseguir diners sota les pedres, però que t’ho has de currar moltíssim, sense parar. Que no t’has de quedar mai quiet. Són molt bona gent malgrat el seu aire altiu, fins i tot xulesc, que et repta. Com a gran part del continent americà, si ells tenen dos i tu no tens cap, et donaran un. Em va encantar que defensin el que és seu a mort. Això es reflecteix en el món de l’esport, on són ultracompetitius, fins al punt que semblen agressius.
Allà vaig conèixer gent a qui considero els meus germans, la meva família. Me’ls estimo molt.
I ara tornes a Gràcia?
Oh!!! Per fi! És la millor notícia del 2011. Ho veus com els somnis es compleixen? Viure a Gràcia per a mi és importantíssim, és el meu territori, és la meva república independent.
Et planteges tenir criatures?
Sí. D’allò que estic segur és que em canviaran per a bé.
És molt difícil triar un llibre, una pel·lícula o una cançó... Tens algun himne? O llibre o pel·lícula?
Sí, i tant!. Més amunt n’he dit alguns, de llibres. I els himnes i les pel·lícules van variant segons vas vivint les diferents etapes de la teva vida. Però em mullaré i et diré que el meu llibre és Poemes de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre, la cançó de la meva vida és Ziggy Stardust de David Bowie i la meva gran pel·lícula, després de pensar-ho molt, pot ser amb tota seguretat la teva: Apocalypse Now (Redux o sense com tu dius).
La Laia, ta germana, em va dir que et preguntés per la disfressa d’Spiderman que no vas tenir. No sé si té algun sentit...
Un trauma infantil. Quan amb sis anys demanes del tot convençut una disfressa d’Spiderman i et porten una de Superman, et queda un trauma infantil per a tota la vida. Però com dirien aquells: I no passa res... I no passa res... I no passa res.
L'amistat tardana sorgida d'un retrobament
El Sergi i jo ens vam conèixer al cau (quan jo era l'autèntica Nena del pou) però, com en el cas dels meus amics de l’institut, la nostra amistat va sorgir anys després de deixar l’agrupament. De fet, abans vaig ser amiga de la seva germana (uns quants anys més jove) que d’ell. Suposo que si en aquella època algú ens hagués dit que acabaríem sent amics i compartint un bloc haguéssim flipat. Si a sobre, haguéssim d’incloure un projecte de guió i d’editorial... Suposo que ens uneix aquest esperit "destroyer" amb tot allò que no ens agrada i la passió irracional per allò en què creiem o que estimem. Del Sergi n'admiro l'esperit de lluita i li agraeixo que cregui en mi més que jo mateixa.
Et regalarem una disfressa de Spiderman ARA --i espero que pengis la foto al blog! A veure si se't passa el trauma!
Molt maca l'entrevista, felicitats! Petons!
Han quedat molt bé, les "contras". Hauríem de començar a buscar les properes víctimes.
G.
'Riure i despotricar' pot ser el títol d'unes memòries.
Totalment d'acord amb les contres i amb buscar les properes víctimes.
Petons, balança oktoberfest!
Existeixen altres llengües, és clar. El que m'interessa, ho escolto, ho miro, ho llegeixo, respiro.
Molt bones aquestes contraportades ... , les preguntes i les respostes. Les dues. Ara us coneixem una miqueta més i també puc saber que vius ben a prop de casa, es pot dir que som veïns.
A mí també m'agrada molt els 'Poemes de l'Alquimista' de'n Palau i Fabre.
En el documental 'Brava Victòria', magnífic, na Victòria dels Àngels diu molt clar que sense poesia no es pot cantar. La poesia és vital per poder cantar i ella recomana a tothom que es vulgui dedicar a la cançó, llegir poesia un dia i un altre.
Bon dia !