# LIBIDO SCIENDI (XII) bielmamengual | enllaç permanent | dimarts, 27 de juny de 2006 | 22:28 FLAMA, FLAMARADA, INFLAMAR, ARDOR, CALRADA Jo som el vostre ca que bava, el meu clamor és una saliva amarga. Blai Bonet Som el que sentim. Tenim el que morim. Per què m'envies aquests missatges d'un altre temps? L'ordit i la trama del nostre contacte són fets d'un teixit que neix esfilagarsat. Amic d'amor som. / comentaris: 1 # LIBIDO SCIENDI (XI) bielmamengual | enllaç permanent | diumenge, 25 de juny de 2006 | 22:06 DINS LA DOLORIDA ESTANÇA Écrire avec des objects, avec des gestes, avec des visages --voilà un travail qui me convient. Jean Cocteau No podia donar passada a la feta. Volia escriure la cadena d'esdeveniments que convertien A. en una figura tan aventurera com pericolosa. No he tingut coratge. Les empremtes d'A. per la meva còrpora repetien l'absència. La pols dins l'aire parlava de destrucció: era l'escuma indestructible de la destrucció. Deserts sense oasi: aquests són els que conec, ai las! Hi ha violència dins la calma de Son Asgard Caminois que no duen enlloc... Quan entrava dins el paisatge amb essers d'urna que es parlen amb bafarades de fum com quan fa molt de fred he vist la blavor lilosa que apareixia rera un xiprès. He corregut cap a la glorieta de les glicines. Sí, m'havien sorprès com sempre. No la pluja de glicines que coronava la cúpula. Les glicines em deixaven fred. Era al meu voltant, en terra. Sí, al terra, tot un cercle d'agapants em mostrava les flors marines, color de sal i d'ona, sobre d'altes tiges d'un verd tendral. Puc dir a les clares que aquella bellesa botànica que m'amarava com una font ufana m'ha fet molt de bé. He oblidat el sofriment i he bressolat l'adolorida hora, inevitable. Els ulls de Venetia poden ser del mateix pigment lilós blavís dels carnals agapants. Agapant=flor de l'amor. Ho recordes, A.? Aquesta idea m'ha ballat pel cap molt de temps. / comentaris: 1 # LIBIDO SCIENDI (XI) bielmamengual | enllaç permanent | dissabte, 24 de juny de 2006 | 13:44 FAIG UN SCRAPBOOK Cerc el lloc més calcinat de l'idioma, el lloc més fet malbé de la llengua... D. S. Dins l'extrema precarietat de les condicions presents només podria intentar garbellar, amb les òptiques més obsoletes que lletra em dóna, la forma de l'aire fosc dels roquissars on, si cau no cau, moc els conductes tintífers amb un ordinari vertigen. Venetia m'ha enviat un petit bitllet. «ARALIA QUASI MATA LECHEVALIER STOP NOTÍCIA DE LAST MINUT STOP RETORNARÉ VENETIA» Charles diu que no és cap sorpresa. El volcà fa temps que fumejava, tirava cendres i lapilli. Arreu trob signes inquietants, menudències que no veu ningú, detalls abandonats en els lloc més accessibles, peces excavades pel temps. Adob sargits. / comentaris: 4 # LIBIDO SCIENDI (X) bielmamengual | enllaç permanent | dijous, 22 de juny de 2006 | 21:57 NED EN ELS MOTS Honor a aquells que, a la vida que tenen, han decidit de guardar-hi Termòpiles. Kavafis Aquesta lletra esmolada, escatada, rebaixada per la gúbia del temps és l'unic lligam que esfilagars. Vaig errívol i soliu per les prades de la tarda calitjosa. Passa una hora, p'entura dues. Mir des del finestral l'heura, sostre de la pèrgola, quasi negra per la llum darrera, aixuta i polsosa. Un fons de crepuscle en marbre rosa jaspiat com un trompe-l'oeil és el teló enmig d'on apareix, brollador de flors damunt la negror heurera, el blanc puríssim del mirasol antic. Modest Urgell ho veia així. M'ataca un delobí de preguntes totasoles. Venetia no ha tornat. Charles pinta a les totes. Roman amb mi mateix, a la intempèrie de mi mateix. Suaixí. / comentaris: 1 # LIBIDO SCIENDI (IX) bielmamengual | enllaç permanent | dimecres, 21 de juny de 2006 | 00:35 LLIÇÓ Ne pas se répéter, aller au plus court, resserrer sans cesse la forme, traquer la complaisance, fuir les recettes éprouvées, miner son propre terrain afin qu'il soit impossible d'y revenir, brûler ses vaisseaux, ne pas cesser d'hurler et de chanter en affrontant le silence. Quel catechisme! M'he passat hores i hores mirant la invasió lenta dels nenúfars per una plaga d'aranyes quasi microscòpiques! No he pensat en res. Ni en la simbiosi. Ni en Aràlia. Face à l'immémorable. / comentaris: 3 # LIBIDO SCIENDI (IX) bielmamengual | enllaç permanent | dimecres, 21 de juny de 2006 | 00:27 LLIÇÓ Ne pas se répéter, aller au plus court, resserrer sans cesse la forme, traquer la complaisance, fuir les recettes éprouvées, miner son propre terrain afin qu'il soit impossible d'y revenir, brûler ses vaisseaux, ne pas cesser d'hurler et de chanter en affrontant le silence. Quel catechisme! M'he passat hores i hores mirant la invasió lenta dels nenúfars per una plaga d'aranyes quasi microscòpiques! No he pensat en res. Ni en la simbiosi. Ni en Aràlia. Face à l'immémorable. + Afegir-hi un comentari # BLOOMSDAY 2006 MOLT, MOLT ESPECIAL!!! bielmamengual | enllaç permanent | dilluns, 19 de juny de 2006 | 20:07 MOLTES DE GRÀCIES!!! MOLTES DE GRÀCIES a un bona, bella i llarga teringa d'humans amb noms i llinatges que no puc dir sencera i, especialment, al jurat del Premi Nacional de Literatura, als que m'estimen i m'han estimulat per escriure Els detalls del món, al meu Diario de Mallorca, espai de llibertats de creació de tota casta, als meus editors d'Empúries, a la meva vilaweb.cat i a tots els lectors que em fan alenar: m'ajuden a viure. / comentaris: 2 # LIBIDO SCIENDI (VIII) bielmamengual | enllaç permanent | diumenge, 18 de juny de 2006 | 21:58 DESPRÉS L'ESCOMETÉ UNA NOVA MUNIÓ DE DETALLS LA DICCIÓ MUDA No temis. A poc a poc. Els aiguavesos tremolosos per la calitja. No temis. Despeçar. Arrabassar. Desfer. Escorxar. Teixir. Dilapidar. Cap a l'exactesa de l'horabaixa. Com una música. Abandon l'ombra dins la frescor del referit i m'envol. Escriure al damunt de l'abís, en l'interior mateix, en la caiguda. De la repetició naixia el sentit de l'accident. Les febres, els consols, les albes, les roques, els regruixos de les ferides mal curades. Em feia decoccions d'espígol per aclarir la veu: l'intrument de la significació originària. Excavava la veu, la feia fer tenebres i moviments que diguessin a les clarers les lluites i les vides, les passions i els desaparèixers dels humans. No movia quasi els llavis. La boca era caverna d'ombres! Les cordes de la gola una deu sensorial de músiques desfetes. Salives vibradores feien anar llatina la paraula. Me moria de totes les veus perdudes, enmarades. / comentaris: 4 # LIBIDO SCIENDI (VII) bielmamengual | enllaç permanent | dimecres, 14 de juny de 2006 | 19:06 CERCANT LA SIGNIFICANÇA ORIGINÀRIA Jo sóc un home que posa tenacitat i ferro espiritual en la tasca d'aconseguir ser un home sense intimitat. Jo sóc un home sense intimitat. Això significa: si hagués d'escriure un llibre, que fos la descripció i l'expressió de l'ésser humà instal·lat en mi, el títol possiblement seria: 'La Casa en obres'. Sempre seguit, tot jo estic habitat per picapedrers, arquitectes, mestres d'aixa, guixaires, electricistes, mestres de ribera existenciaris, que em construeixen; just ells, la multitud, saben de quantes plantes constarà la Casa... Jo em deixo fer. Deixo que em facin. M'alegra veure i sentir que m'edifiquen. De mi, tot sovint, en diuen que sóc un home de molta voluntat... És així. En mi hi ha la voluntat de tots els qui em basteixen. Deixar-se construir; vet aquí el què és la transcendència: el traspàs, intercanvi, de materials humans, entre els individus personals. Blai Bonet Escolt. Escolt els arbres --lledoners, ailants, alzines, pins, ametllers, cedres, acàcies, garrofers...-- bategar. Escolt la respiració dels rostolls tan ataronjats, tan secs. Escolt els horitzons de Son Asgard. Escolt la llunyania gastada d'Aràlia, l'erm fèrtil. El sentit em fuig. La presència, llunyana i segura, de Venetia a la casa de la cala dels Lliris m'estimula una cosa de no dir. Repetesc paraules estimades. Faig passar les frases pel meu cos, accion una maquinària complexa d'alens i aturs d'aire, modulacions i timbres, i faig sonar el verb perquè digui alguna cosa portadora de sentit. És un paper? Un argument? Un decorat? Res pus? Excav per posar a la llum del dia i de les estacions, les arqueologies de la nostra unió, Aràlia, i veig com apareixen les tesel·les d'un mosaic que només dibuixa l'espera: la potència del desig (?). He fabricat esperes? Només esperes? Deix perdre els sons just formulats. En el full, en l'aire, entre les clarors transparents i càlides del parc. Em pas temps mirant els nenúfars: tres blancs, un de vermell, i dos de lilosos. No bastesc cap metàfora de color i llunyania. Un lliçó llarga i fructífera: clausurar els sentits. Et veia passar, Aràlia, amb la túnica safrà pel caminal dels baladres, cap al turó de les Cal·ligrafies. No sabria ningú la via i el mitjà millor que aquesta senzillesa de teu caminar, cap al turó, entre els baladres, dins la túnica safrà, voleiant, amb l'ombra fermada a les teves passes, produïa. Fus en negre, com els deserts de tinta xina (ai!). Despertar. Les dunes d'arena plenes de lliris florits, perfumadíssims, i una munió d'escarabats negres atacant la teva pell, Venetia, escatada de sal de cocó i de ferides tendres. Els rosers al parc, les oliveres als marges dels puigs, els xipresos al capcurucull dels pensaments i el bosc d'eucaliptus solitari. Un eixam de discurs estrangers em surten per la boca dels budells. La urgència dels mots m'aborrona... / comentaris: 6 # RELAT DE «TENS MORT» bielmamengual | enllaç permanent | dimecres, 14 de juny de 2006 | 00:19 BAF FRED A L'EPIDERMIS Qui em dóna un remei contra l'avorriment moral? P. P. Els canvis d'estacions, Ramon Moragues, no et queien gens bé. Feia dies que anaves alís i ara, després d'anar a pegar un capficó el diumenge passat a les pedreres de la Seu, et pensaves que havies agafat una bronquitis. Però t'hi insistí molt aquella al·lota, Alícia Bernat, que havies conegut en una festa a Cals Turricanos i amb la qual t'havies enrotllat dues vegades. Li contares que eres molt crític amb la teva pròpia feina: Basta témer-se de la paradoxa d'una educació que es considera secundària i s'imposa com a obligatòria per llei. És impossible ensenyar aquest jovent que no té cap interès pels estudis i que l'única cosa que desitja és treballar i guanyar pasta el més aviat possible. Enyoraves les vacances, emperò encara et mancava molta de feina dins aquell institut de secundària on eres un os: un professor de matemàtiques. L'única sort: tenies molt bon rotllo amb els estudiants i aconseguies fer-los entendre la importància d'aquells coneixements que intentaves ensenyar. Per això no et sorprengué gens quan aquell dematí de dilluns se t'acostà un dels millors alumnes de quart d'Eso i et digué que volia parlar urgentment amb tu. Eres tutor del seu curs i suposares que es tractaria d'un problema escolar domèstic. T'estranyà molt quan t'amollà que s'estimava més no fer-ho dins els despatxos de l'institut perquè no volia que els altres el veiessin amb tu. No serviren de res les teves protestes i quedàreu per trobar-vos aquell horabaixa al bar Fiol, devora la plaça Fleming. Ja tenia raó Alícia, hostessa d'Air Europa, quan et deia que la teva era una professió molt responsable mentre tu te'n reies d'ella, li besaves la rialla i us rebolcàveu pel llit. Amb una mescladissa d'inquietud i de ràbia, tossint a les totes, arribares a la cita i ell ja t'esperava. En l'expressió dels ulls i en el to de veu vares conèixer que era una cosa greu. Per molt que haguessis imaginat qualsevol problema allò superava totes les expectatives. Ell estava molt regirat i parlava returant. Els fets eren clars. Un dels seus companys de curs, A. R., es dedicava a mostrar a la seva colla el darrer trofeu: un vídeo que havia gravat amb el telèfon mòbil. Havia agafat una estudiant de tercer d'Eso, l'havia duita amb violència i amenaces a la zona dels contenidors de fems de l'institut i l'havia obligada a fer-li una fel·lació. Allò ho mostrava entre grans rialles de tots els altres. «No vull que es pensi que som un cueta emperò ho he trobat horrorós.» Tot el que ha passat després ha estat com un mal somni: has agraït la informació, has telefonat al director de l'institut, us heu trobat, li has contat la feta i heu preparat l'estratègia de l'endemà amb A. R. Caldria avisar els pares d'ell, d'ella i la policia de menors. El que no et podies imaginar, Ramon, és que a les deu de la nit aparegués Alícia al teu apartament amb els ulls destrossats de plorar i et digués entre llàgrimes que t'havia de contar una cosa terrible: a la seva germana de tretze anys, un company de l'institut l'ha violada i l'ha gravada en vídeo amb el telèfon mòbil.