Amigues i amics:
    deia la setmana passada que s’havien celebrat unes eleccions dites generals —per més que locals si ens les miraven a escala de l’UE—, i que res no havia canviat si ens les mirava a escala europea. I perquè deia que res no havia canviat, quan era evident que hi ha havia hagut un daltabaix de Ca’l Déu? Prometia la resposta, la meva resposta, esclar, en aquesta segona carta, i aquí va. Encara que amb una mena de pròleg. Vejam.
   Uns dies abans de les eleccions, i parlant amb la Mercè —la meva senyora, ja sabeu—, sobre l’evident inevitabilitat de la caiguda dels socialistes —en part per mèrits propis i en part perquè ha estat la tònica general arreu d’Europa ran l’esclat de la crisi— de sobte, i ves a saber per quines estranyes connexions neuronals, se’m va encendre una llumeta. Una llumeta que deia: Xen Te. Sí, la bona de Xen Te, o sigui, La bona persona de Sezuan, del meu vell amic Bertolt.
    I perquè aquesta aparentment estranya relació entre les eleccions generals a Espanya, i una obra escrita el 1941 que passa a l’aleshores llunyaníssima més que llunyana Xina? Doncs, perquè si les connectem amb les que darrerament hi ha hagut a diversos països del nostre àmbit, podem trobar, si més no jo ho trobo, que La bona persona de Sezuan és una paràbola, política, molt adient pels temps que corren. Us faré cinc cèntims de l’argument. Sintetitzat, i molt, esclar. Aquí va.

    Per la ciutat xinesa de Sezuan corre la veu de què tres déus estan passant per aquells rodals. Sembla que intenten esbrinar les raons de perquè què reben tantes queixes dels humans. Això ens ho explica l’aiguader Wang, tan pobre, tan pobríssim, que no tenint ni casa viu a una claveguera.
    Efectivament, els déus arriben a Sezuan, i són reconeguts per Wang que els surt al pas. Ells li demanen si sap d’un lloc on passar la nit. Wang no pot oferir-les la claveguera on viu —són uns déus!—, però pensa que tothom estarà orgullós d’acollir-los a casa seva... Mes no troba ningú que estigui disposat a fer-ho. Uns no volen que els déus vegin com es desenvolupa la seva vida i els seus negocis, altres no se’n refien de què siguin déus de veritat. Altres... Al final sols Xan Te, una prostituta de tercera categoria, no té cap inconvenient en allotjar-los en la misèrrima barraqueta on viu. Els fa esperar, però, perquè primer necessita trobar un client a qui fer-li una feineta... a fi de poder pagar, l’endemà mateix, el lloguer de la barraqueta. Ja que sinó ho fa la fotran al carrer.
    Trobat el client i feta la feina, torna. Els déus entren a la barraqueta i passen la nit. Per fi han trobat una bona persona a Sezuan! Discuteixen com poden premiar-la, però ells no poden intervenir en la vida dels mortals. Finalment decideixen fer una cosa terrenal, però factible: pagar l’hostatge. Marxen, recomanant a la dona que segueixi sent tan bona amb tothom com ho ha estat amb ells, i ja sola, Xan Te troba mil monedes de plata.
    Ara és feliç. Beneeix els déus, ja que gràcies a ells podrà deixar la feina que feia, i compra un petit comerç. Però com és tan bona persona de natural, i a més ha promès als déus que seguirà sent-ho, ara que és propietària d’un comerç comencen a aparèixer veïns, amics i parents que abans ni li miraven a la cara, i ara abusen d’ella i de la seva bondat. Amb la qual cosa la botiga va cada vegada pitjor.
    Desesperada, veient que està a punt d’haver de tornar a l’antiga feina, marxa de Sezuan, i torna vestida d’home. S’hi presenta com Xiu Ta, cosí de Xan Te, a la que substituirà mentre ella sigui fora. Xiu Ta és sec, dur. Posa tothom a ratlla i les coses al seu lloc... I tothom enyora Xan Te, que a diferència del seu cosí és molt bona i mai no té un no per ningú. Finalment, quan tot està en ordre, Xiu Ta marxa i torna Xan Te, cosa que alegra molt tothom... que de seguida tornen a abusar de la seva bondat.
    Fins a tres vegades passa la mateixa història: ella marxa i és substituïda pel cosí. Després de la seva darrera absència, com Xan Te no torna acusen Xiu Ta d’haver-la assassinat per quedar-se amb el negoci. Tan bona persona com era...! mentre que ell és un ésser dur com una pedra, sense cor ni consciència. Fins els déus s’hi presenten, i demanen irats a Xiu Ta: “Què n’has fet de la nostra bona persona de Sezuan”, la qual cosa fa que aquest demani quedar-se a soles amb els déus, i es tregui la disfressa.
    Aleshores, recrimina durament els déus. Li van demanar que seguís sent bona, i els va obeir. I aquesta ha estat la seva dissort. Ha pogut veure que si se li dóna la mà a un pobre, si pot t’arrenca un braç... i és que ¿qui posa resistència a ser dolent, si veu diàriament que el que es recompensa és tot just ser dolent i no pas ser bo? Ella mateixa, sols ha pogut subsistir que sent dolenta en la figura del cosí...
    És un llarg parlament que analitza objectivament, sense cap mena de falsa compassió envers les víctimes, la realitat social d’una societat basada en els valors del capitalisme. Unes queixes davant les quals els déus, que no tenen cap solució al problema, marxin demanant solament a Xan Te que no deixi de ser bona. Encara que acceptant, quin remei toca! que de vegades, quan calgui, cridi al cosí...
    Final conformista, oi? O potser escèptic? No us en fieu, però, de les aparences, perquè falta l’Epíleg.
    Acabada la paràbola, apareix un actor que, deixant de banda el paper que ha fet a l’obra, s’hi planta davant del públic i li diu que una història que havia començat tan bé s’ha tornat amarga. Sí. Ha estat un mal final. I tant! Però ells, els actors, no tenen la solució al problema. Hi ha d’haver alguna, però. Quina és? On està? demana. Serà que per trobar un món feliç, on la bondat sigui recompensada de debò, hi calen altres déus? O bé cap, sinó que uns homes i un món diferent? “Busca, públic, un final tu mateix. Hi ha d’haver un bon final! Hi ha de ser!“.
    És a dir, són els espectadors, que han de deixar de ser mers espectadors d’aquesta història i d’altres de semblants, els qui de manera activa han de reflexionar sobre el que han vist. I se sobreentén, que trobar altre final. Altra solució...

    I què té a veure aquesta paràbola amb el conjunt d’eleccions a què em referia més amunt? Permeteu-me que faci el meu particular distanciament brechtià.
    Aquestes eleccions nostres, amb un daltabaix dels qui estaven manant que estava cantat, les hem de veure com part d’un llarg procés a escala europea. Ja ho he dit abans. I fixem-nos. En el transcórrer d’un parell d’anys, a la Gran Bretanya, Finlàndia, Dinamarca, Espanya i diverses de les seves comunitats autònomes, etcètera, governs suposadament d’esquerres han estat substituïts per governs indiscutiblement de dretes. Alguns fins i tot amb components declaradament ultradretans. I a Grècia, un govern que era de dretes va estar substituït per un d’esquerres. I després, aquest per un altre que ni és de dretes ni d’esquerres, sinó que tot el contrari. I a Itàlia, un de dretes ho ha estat per una mena de gabinet de salvació nacional que no se sap ben bé que és...
    Doncs bé, em permeteu dir que sembla com si tothom estigués cercant el seu Xiu Ta, el seu particular cosí dur, inclement, i solucionador dels problemes creats per la bona de Xan Te. Perquè a la vista està que els governs més o menys socialdemòcrates que han estat governant majoritàriament arreu d’Europa, han estat substituïts, elecció rere elecció, per governs de tall liberal, conservador, i en alguns casos obertament reaccionaris.
    No seria millor, com diu l’amic Bertolt, començar a cercar altra solució que aquesta de passar avui de Xen Te a Xiu Ta, i demà de Xiu Ta a Xen Te? Una solució que vol dir un món, una societat, diferent, esclar.
    Ara bé, a banda d’aquesta visió diguem-ne de futur —pròpia de l’impenitent optimisme dels qui considerem que la història sempre avança cap endavant, per més que de vegades sigui lícit dubtar-ne—, sóc conscient que fent una visió més de present del conjunt d’eleccions que s’han anat fent a la Unió Europea i rodals —posem que Andorra, Suïssa i algun altre lloc més— ens trobem amb la realitat indiscutible de què aquest canvi de l’orientació del vot des d’opcions diguem-ne que progressistes cap a dretanes, quan no decididament reaccionàries, expressa alguna cosa més que una simple canvi d’equilibris interns en els diferents països on ha passat això. Ja que ha estat una derrota generalitzada de les posicions si no d’esquerres, sí, econòmicament i socialment menys conservadores, menys reaccionàries. O sigui, menys agressives contra la majoria dels votants.
    Davant aquesta onada de dretanització generalitzada —més incongruent encara si parem compte que una de les causes de la crisi han estat tot just les polítiques liberals que van començar amb aquell duo tan dinàmic que responia als noms de Theatcher i Reagan—, alguns han parlat d’una derrota general de la socialdemocràcia. Una derrota més aparent que real, ja que ¿podem considerar com socialdemòcrates —en el sentit històric del terme— aquests partits teòricament hereus de la un dia progressista, avançada en l’exigència de drets per les classes treballadores i petites burgesies, socialdemocràcia?
    És un debat seriós, si parem compte en la frivolitat amb que els actuals partits que es reclamen del socialisme democràtic, que refundació rere refundació —d’aquelles en les que a cada bugada no és que es perdi un llençol, sinó que la meitat de l’aixovar dels avis— han acabat esdevenint l’altra cara de la moneda dels models conservadors. Els quals ben cert que no s’han refundat gens ni mica quan els seus objectius econòmics i socials. I qui pensi que em passo, que recordi la “tercera via” de Blair, o aquella metàfora de González sobre que no importava el color del gat, mentre que fes bé la seva feina de caçar ratolins. I ja veieu quins són els ratolins que el gat de González s’ha encruspit, i quins són els que ha respectat.
    No, la socialdemocràcia, com alternativa de progrés, per més que fos amb una prudència d’allò més prudent, va ser derrotada pels partits dits socialistes fa ja una pila d’anys. Ara, en tot cas, el que ha estat derrotada és la seva fotocòpia. Aquell que va donar els primers passos per endegar aquelles accions socials i polítiques: privatitzacions a dojo, afavorir legalment l’evasió fiscal, donar patent de cors a les entitats financeres, etcètera, que no s’haurien permès a la dreta honesta. O sigui, que no enganya.
    Bé amics. És un tema llarg que deixarem per un altre dia. Així que, per avui, deixeu-m’ho aquí.
    Amicalment, com sempre.
                                        Francesc Font

PD  Ara fa una setmana, vaig trametre a La Vanguardia aquesta Carta del Lector:
    "A l’interessant treball de Cristina Sen, publicat a Tendències el divendres 2 de desembre, en el que s’explica un fet prou conegut: els treballadors espanyols treballen més hores que els dels països del nostre entorn, potser cal afegir per completar el quadre que, paral·lelament, els salaris espanyols són molt més baixos que els d’aquests països on la jornada laboral és més curta. Concretament, mentre que el SMI espanyol és de 624 euros, a Luxemburg és de 1.750, a Irlanda de 1.693 i a França de 1.350.
    Amb aquestes dades, baix salari i més hores de treball, la qüestió de la baixa productivitat que s’al·lega a fi d’imposar una reforma laboral que faci més competitiva l’empresa espanyola davant altres europees, no acaba d’entendre’s, ja que és evident que no ens trobem davant treballadors que cobren massa i treballen poc. Per tant possiblement que la qüestió rau única i exclusivament en una mala organització del treball.
    Ara bé, com tothom sap, l’organització del treball no la fan pas els treballadors, sinó que única i exclusivament l’empresa. Aleshores, més que una reforma laboral ¿no caldria abordar una reforma empresarial?"

    La carta ha estat publicada, íntegra, el dia 8 de desembre. Tot just el mateix dia en el que s’anunciava el projecte del govern espanyol —encara socialista— d’un salari per a joves de... 400 euros com a màxim. Penso que no calen més comentaris. Excepte reconèixer que, casual o expressa, la seva publicació en aquell dia, va estar d’allò més oportuna.