Decidit a buscar el boig contemplatiu, marco al mapa un raconet. La tria és feta: la província de Hakkari, frontera amb Turquia, Iraq i Síria, a 400km. 50.000 habitants a la vall d'entrada de les muntanyes del Qandil, ja al kurdistan iraquià i sota control de la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Un taxista s'ofereix a portar-m'hi. Li encanta negociar. Arrebotit, d'ulls espavilats i massa xerraire no desperta confiança, però paga la pena de fer camí amb xofer, sempre és més discret. Passarem per l'antiquísima ciutat de Mardin, Nusaybin, a tocar de la frontera de Síria, i elevarem els primers turons per arribar a Çizre. I tira milles!



Sortint d'Amed, redueix velocitat. Security! diu. Un control militar. Explica que aquest país és molt bonic però que hi ha problemes, terrorism, you know?. Faig que sí i m'acosta un diari perquè m'entretingui. En turc, llàstima perquè no te desperdici l'exemplar periodístic: futbol i dones en biquini. Fantàstica merda de diari.

Passem Mardin i cap al sud. A tocar de Síria la frontera és de filferro i torretes de vigilància. Un terreny de 200 metres d'amplada. Mines! diu assenyalant els cartells penjats a les valles filferrades. Security? Respon que sí rient. La carretera és recta però la sortida de carril d'un cotxe pot ser explosiva.



Deixem la frontera a pocs quilòmetres al sud mentre petits pobles emergeixen entre els turonets llaurats, esperant el bon temps i les pluges. Alguns d'ells tenen arrepenjats a sobre enormes quarters militars, amb torres de vigilància i casetes de guarda a les entrades. Des dels anys 90, el govern turc ha plantat casernes al llarg de tot el territori kurd. I la gent que no li motivava excessivament la idea de viure en un suburbi de caserna va tocar el dos. I així, van quedant buits pobles sencers en aquesta regió. Quan no els inunden amb embassaments gegants. 

En direcció contrària de la carretera, un convoi de 40 camions i uns 50 autobusos fan reemplaç de tropa. El govern turc ha reconegut que a la regió hi ha enviat des del passat més d'octubre entre uns 10.000 i 20.000 efectius. Una operació de gran abast de bombardejos al Kurdistan iraquià, amb permís dels Estats Units. Security. El PKK va fer valer aquest octubre la seva capacitat quan en una operació combinada va matar 24 soldats turcs (la guerrilla ho desmenteix i diu que van ser almenys 81). Al cap d'uns quilòmetres de carretera, camions aturats en un control militar improvisat. Molta security. I ens fem un fart de riure.



I rumies amb el cost d'un helicòpter, o posar-lo en marxa cada dia o comprar un F16, intentar comptar quants fusells a l'espatlla manté en nòmina l'estat. A falta de solucions al conflicte del Kurdistan turc, el BDP (Partit Pau i Democràcia) que va recollir l'herència del PKK il·legalitzat va posar sobre la taula una proposta de pau afiançada amb uns resultats històrics a les darreres eleccions (36 diputats). Una proposta que passa per la modificació de la constitució turca per reconèixer els drets dels kurds i constituïr un govern autònom kurd a Turquia. La guerrilla s'hi ha mostrat disposada, però el govern turc no. Guanyar la guerra, millor que negociar pau. Una història de 30 anys, amb 45.000 morts, sense comptar refugiats, presos, exiliats, ferits... Res de nou, tampoc.

I un home passa per l'acera sobre una palangana de plàstic blava. No té cames i s'empeny amb les mans que guarda dins unes sabatilles d'anar per casa. El tronc té la mida justa de la palangana de manera que va sortejant a cop de braços el carrer. Massa security.