ramonfarre |
divendres, 9 de desembre de 2011 | 06:50h
Ahir el BCE ens va fer la pasqua. Va anunciar que s’havia acabat això de comprar deute dels arruïnats. Alhora, va baixar el preu del diner fins un escarransit 1%, amb inflacions entre dos i tres vegades superiors a la zona euro.
Tot plegat fa l’efecte com si el Governador italià hagués decidit ajudar als qui defensen en la cimera convocada una Unió Europea més forta amb disciplina (i deixuplines) fiscal, dient que sense rigor no hi ha salvació ni diner pels Estats.
Per l’altra banda, ara que els bancs hauran de reforçar el seu capital per complir les exigències d’un core capital força important, el banc central sembla disposar a ajudar abaratint el cost del finançament, i de pas mirar d’animar l’economia.
Si ho resumim: pal per als ciutadans i bàlsam per a la banca. Vaig bé? Cal, però tenir clar que sense crèdit cap recuperació no és possible i sense alegria econòmica no es produirà riquesa per tornar els crèdits.
Andreu Martinez |
divendres, 9 de desembre de 2011 | 18:33h
Nopuc,o no sé,millorar elscomentarisexposats,peròsipucdir queno hi ha respitjorper a la nostraactivitatcerebralque la por, la porindividual parteixde l'abúsifa quenoactuemicrecnoens had'impressionar,la qüestióésviurel'actualitatintensamentiutilitzarl'enormeforça delconeixement,anàlisi,forçaen la comunicació,decisiói unetcèterallargiestèsqueensportien saber.....ésel present i elfutur.
Ens trobem en uns moments històrics. La generació dels nostres avis va partir la Primera Guerra Mundial i les corresponents conseqüències. La dels nostres pares, la Segona (de la qual no en podem destriar la Guerra Civil espanyola). Ara sembla que ens estalviarem una nova guerra europea (impossible per raons diverses), però ens trobem en una situació d'una gravetat semblant. Com en les guerres europees, l'opinió pública (i la publicada) es troba dividida (germanòfils, alidòfils, etc...). Les noves coordenades de la situació, però, les hauríemde saber aprofitar en clau catalana. Una Europa més rigorosa és bona per a Catalunya, i no tan bona per a Espanya (en clau de sobirania estatal). Veurem com acaba tot plegat, però el moment és extraordinàriament transcedent per al futur de tots plegats.
Diguem-ho clar, Ramon, sense creació de les condicions necessàries per a un reforçament de la economia productiva no ens en sortirem, els actius tòxics aquí son totxo, allà els actius són d'altres. És cert que ha mancat especialment en la darrera dècada un rigor pressupostari, com també les administracions públiques s'han allunyat dels tres pilars que els són essencials a totes les organitzacions institucionalitzades o no: eficàcia, eficiència i economia de temps i de recursos, però també és cert que la tercera revolució, la del coneixement, ha agafat tothom, teixit productiu i administració pública amb el pas canviat i ara s'ha de gestionar, a banda, un model de societat que canvia dia a dia, com és la societat del coneixement i els exercits laborals excedentaris que, inevitablement genera, enfocat tot plegat com està actualment sota paràmetres i criteris més propers al segle XIX que no pas al XXI en el que ens estem. La UE fita històrica, s'ha convertit en un monstre de escassa o nul·la qualitat democràtica i és nogensmenys que una costosa maquinària burocràtica, manta vegades ineficient, descrita, sense saber-ho pel propi Max Weber quan ens parlava de la crisi de la burocràcia i no reconeixer-ho ens està passant factura a tots plegats en idèntiques proporcions a la factura que paguem i pagarem per gestionar una crisi que ha estat negada i/o ajornada per criteris de gestió, com deia més propis de temps pretèrits, doncs els darrers cinc anys han estat llençats per la borda aquí a allà..
La generació dels nostres avis va partir la Primera Guerra Mundial i les corresponents conseqüències. La dels nostres pares, la Segona (de la qual no en podem destriar la Guerra Civil espanyola).
Ara sembla que ens estalviarem una nova guerra europea (impossible per raons diverses), però ens trobem en una situació d'una gravetat semblant.
Com en les guerres europees, l'opinió pública (i la publicada) es troba dividida (germanòfils, alidòfils, etc...).
Les noves coordenades de la situació, però, les hauríemde saber aprofitar en clau catalana. Una Europa més rigorosa és bona per a Catalunya, i no tan bona per a Espanya (en clau de sobirania estatal).
Veurem com acaba tot plegat, però el moment és extraordinàriament transcedent per al futur de tots plegats.