La imatge de la Mare de Déu de les Muntanyes (Maín Tamaín per als indígenes) recorre els carrers del poble de Cimbres, un dels pobles de la tribu Xukurú. Milers d'indis l'acompanyen. La imatge de Maria, en una peanya, apareix envoltada de dotzenes i dotzenes de gladiols. Els ancians i malalts són trets a les portes de les seues llars al pas del multitudinari seguici: els cal esperança i sentir-se part del seu poble. Regna un impressionant silenci i el feble, llunyà i harmoniós so del "memby" (gaita). El jove cacic, Chicao, va prenent de l'apretada garba floral, als peus de Maria, alguns gladiols que, un a un, anirà dipositant en mans dels impedits. Decreix el massís de les flors de la peanya, però Zenilda, Antonio, Dilma..., reben cada u el seu "xener" (flor). i és que "MENYS ÉS MÉS".
Tota una paràbola. En el món que vivim compartir ha adquirit un nou rostre i un concepte que afegir a la seua llarga trajectòria: compartir, en aquest món globalitzat, és també decréixer. Tots els pobles de la serra tenen dret al ben viure. Un creixement il.limitat i irresponsable, és impossible i suïcida: quelcom que no va veure ni vol seguir veient el sistema econòmic en què ens desenvolupem. Tots nosaltres, als països pròspers en què habitem, ens neguem també a considerar aquesta realitat. El desig d'acumular va minvant les nostres vides personals.
Decréixer és tant com preservar el nostre planeta i els seus habitants actuals i els de les generacions futures. La "mil.lennària" autoorganització del planeta, llarga, constant i laboriosa féu sorgir la vida, un regal de Déu per als creients. La nostra atmosfera, amb un 21% d'oxigen, es calaria foc amb un 25% i moriríem amb un nivell del 18% d'oxigen. Si Darwin assegurava que els éssers vius érem segregats per l'ambient, el que ens arribà a descobrir és que som els éssers vius els que organitzem l'ambient. El "descans" de Déu al seté dia té un profund significat ecològic: cal deixar descansar la natura destruïda per l'ambició desmesurada de "creixement".
L'ètica capitalista exaltà l'interés propi, tan arrelat en la natura humana, com si fóra un valor ètic natural que pot regular totes les relacions humanes. Bé ho exposava el professor Castor Bartolomé en l'assemblea de FIMARC del 2010 a Atira, Paraguai. Si l'interés propi es converteix en el valor suprem tot es converteix en relativisme ètic i desapareixen tots els valors. Però cal un criteri ètic d'acció i comportament com ressò profund de les paraules de Crist en Mt 25, "el que féreu a un d'aquests, a mi m'ho féreu". El decreixement, la cura harmoniosa de la natrura com a principi motor per tal que tots els seus béns arriben de manera adequada, suficient i permanent a tots els habitants del planeta, és imprescindible.
PD: D'un text trobat a Santa Maria de Nassiu.
Tota una paràbola. En el món que vivim compartir ha adquirit un nou rostre i un concepte que afegir a la seua llarga trajectòria: compartir, en aquest món globalitzat, és també decréixer. Tots els pobles de la serra tenen dret al ben viure. Un creixement il.limitat i irresponsable, és impossible i suïcida: quelcom que no va veure ni vol seguir veient el sistema econòmic en què ens desenvolupem. Tots nosaltres, als països pròspers en què habitem, ens neguem també a considerar aquesta realitat. El desig d'acumular va minvant les nostres vides personals.
Decréixer és tant com preservar el nostre planeta i els seus habitants actuals i els de les generacions futures. La "mil.lennària" autoorganització del planeta, llarga, constant i laboriosa féu sorgir la vida, un regal de Déu per als creients. La nostra atmosfera, amb un 21% d'oxigen, es calaria foc amb un 25% i moriríem amb un nivell del 18% d'oxigen. Si Darwin assegurava que els éssers vius érem segregats per l'ambient, el que ens arribà a descobrir és que som els éssers vius els que organitzem l'ambient. El "descans" de Déu al seté dia té un profund significat ecològic: cal deixar descansar la natura destruïda per l'ambició desmesurada de "creixement".
L'ètica capitalista exaltà l'interés propi, tan arrelat en la natura humana, com si fóra un valor ètic natural que pot regular totes les relacions humanes. Bé ho exposava el professor Castor Bartolomé en l'assemblea de FIMARC del 2010 a Atira, Paraguai. Si l'interés propi es converteix en el valor suprem tot es converteix en relativisme ètic i desapareixen tots els valors. Però cal un criteri ètic d'acció i comportament com ressò profund de les paraules de Crist en Mt 25, "el que féreu a un d'aquests, a mi m'ho féreu". El decreixement, la cura harmoniosa de la natrura com a principi motor per tal que tots els seus béns arriben de manera adequada, suficient i permanent a tots els habitants del planeta, és imprescindible.
PD: D'un text trobat a Santa Maria de Nassiu.
El dissabte (el setè dia) fou beneit i santificat pel mateix Jehovà "perquè fou en ell que Déu va reposar de tota l'obra creadora que havia efectuat" (Gènesi 2:3).
Jehovà Déu ens torna a recordar la importància de santificar el dissabte, i tot el que representa, al seu [quart] Manament (Èxode 20:8-11): "Perquè Jehovà en sis dies va fer el cel i la terra, el mar i tot el que s'hi mou, i va descansar el dia setè. Per això el Senyor va beneir el dissabte i el va consagrar." (verset 11).
Malgrat ser expulsats del jardí de l'Edén, l'ésser humà haurià de tenir cura de tota la Creació... Per lo menys, intentar-ho (fins la fi d'aquest mon i la creació d'una nova terra). Fins que no deixem de creure amb el "príncep d'aquest mon", les nostres actuacions seràn tant inutils com voler fer correr un nadó els 100 metres tanques amb menys de 10 segons. És responsabilitat nostre tancar o obrir "portes" (i no s'obren, amb tots els respectes, amb idolatries vàries).
Atentament