ginsberg |
dimarts, 27 de juny de 2006 | 13:44h
No falta qui em diu que sóc una somiadora (i resona Lennon a l'orella), però és inevitable: si no visc aventures, me les fabrico.
SÃndrome d'Amélie.
El vaig veure per primera vegada atravessant un pas de cebra, i acte seguit, me'l trobo al bar dels matins. Li clavo la mirada, insconscientment, sorpresa per la coincidència, i me la aguanta amb fermesa fins que me n'adono de la meva impertinència i baixo els ulls. És atractiu, molt atractiu, no recordo el color dels seus ulls, però sà la seva piga.
El veig al dia següent, i a l'altre, i a l'altre, i aixà cada dia, en les situacions més curioses: ens creuem amb la moto, pel carrer, coincidim al bar (fuma Lucky Strike, beu tallats rà pids). Alguna vegada l'he vist fins a tres vegades en un mateix matÃ, ens mirem, ens vigilem. Tens els ulls clars.
La meva fantasia sense fi comença a accelerar-se, ja no puc sortir de la feina sense vigilar si la seva moto està o no, ni deixar de mirar cap al balcó des d'on un dia el vaig veure sortir a fer una cigarreta. El meu cap vola i recorre les situacions més inversemblants, espero alguna senyal, alguna sorpresa. Prefereixo les sorpreses a les senyals, sóc adicta a les sorpreses.
Pasada una setmana, decideixo fer un primer pas. SÃ, no em caracteritza la paciència, precisament. Li deixaré una nota a la moto. Amb les mans tremoloses i l'excitació solidà ria de la meva sòcia escric una nota breu, en majúscules, indicant el meu nom i el meu número de telèfon. Et voldria conèixer, deixa'm convidar-te a un cafè. Tinc la certesa que sabrà que la nota és meva.
L'enganxo al compta-quilòmetres, rà pidament, amb por d'èsser vista, i controlo la desventura de la nota al llarg del matÃ. Un matà que amenaçava amb pluja, amb vent. Ai ai ai, la nota volarà , es desenganxarà . Ai ai ai. Al migdia, la moto i la nota desapareixen. Comença el compte enrera.
És curiós, el devenir de les coses: aquella tarda el meu mòbil treia fum, amb trucades de números que no coneixia. No era ell. A cada to de trucada, el cor em feia un salt. Tenia la certesa que trucaria. Comptava amb la seguretat de que la curiositat era més forta que la prudència, i que com a mÃnim, no se'n podria estar de saber qui era la persona misteriosa que li deixava una nota.
Dins el meu cercle d'amics, hi havia qui estava secretament gelòs per la meva gesta; els hagués agradat que algú misteriós els fes una petita trapelleria com aquesta. Jo em sentia un xic gelosa de mi mateixa: els adictes a les sorpreses i els malalts de curiositat, al sorprendre i encuriosir busquen satisfer-se a si mateixos, Ãntimament.
No ha trucat. No negaré una decepció. Segueixo veient-lo, trobant-lo, mirant-nos, vigilant-nos, i ara més que mai em corrou per dins el saber què ha passat: la nota voleià ? és tÃmid? és un jugador nat? és noble?.
Ai ai ai.
Magic delivery service.
Tinc l'aventura servida, i m'hi he picat les mans.
El vaig veure per primera vegada atravessant un pas de cebra, i acte seguit, me'l trobo al bar dels matins. Li clavo la mirada, insconscientment, sorpresa per la coincidència, i me la aguanta amb fermesa fins que me n'adono de la meva impertinència i baixo els ulls. És atractiu, molt atractiu, no recordo el color dels seus ulls, però sà la seva piga.
El veig al dia següent, i a l'altre, i a l'altre, i aixà cada dia, en les situacions més curioses: ens creuem amb la moto, pel carrer, coincidim al bar (fuma Lucky Strike, beu tallats rà pids). Alguna vegada l'he vist fins a tres vegades en un mateix matÃ, ens mirem, ens vigilem. Tens els ulls clars.
La meva fantasia sense fi comença a accelerar-se, ja no puc sortir de la feina sense vigilar si la seva moto està o no, ni deixar de mirar cap al balcó des d'on un dia el vaig veure sortir a fer una cigarreta. El meu cap vola i recorre les situacions més inversemblants, espero alguna senyal, alguna sorpresa. Prefereixo les sorpreses a les senyals, sóc adicta a les sorpreses.
Pasada una setmana, decideixo fer un primer pas. SÃ, no em caracteritza la paciència, precisament. Li deixaré una nota a la moto. Amb les mans tremoloses i l'excitació solidà ria de la meva sòcia escric una nota breu, en majúscules, indicant el meu nom i el meu número de telèfon. Et voldria conèixer, deixa'm convidar-te a un cafè. Tinc la certesa que sabrà que la nota és meva.
L'enganxo al compta-quilòmetres, rà pidament, amb por d'èsser vista, i controlo la desventura de la nota al llarg del matÃ. Un matà que amenaçava amb pluja, amb vent. Ai ai ai, la nota volarà , es desenganxarà . Ai ai ai. Al migdia, la moto i la nota desapareixen. Comença el compte enrera.
És curiós, el devenir de les coses: aquella tarda el meu mòbil treia fum, amb trucades de números que no coneixia. No era ell. A cada to de trucada, el cor em feia un salt. Tenia la certesa que trucaria. Comptava amb la seguretat de que la curiositat era més forta que la prudència, i que com a mÃnim, no se'n podria estar de saber qui era la persona misteriosa que li deixava una nota.
Dins el meu cercle d'amics, hi havia qui estava secretament gelòs per la meva gesta; els hagués agradat que algú misteriós els fes una petita trapelleria com aquesta. Jo em sentia un xic gelosa de mi mateixa: els adictes a les sorpreses i els malalts de curiositat, al sorprendre i encuriosir busquen satisfer-se a si mateixos, Ãntimament.
No ha trucat. No negaré una decepció. Segueixo veient-lo, trobant-lo, mirant-nos, vigilant-nos, i ara més que mai em corrou per dins el saber què ha passat: la nota voleià ? és tÃmid? és un jugador nat? és noble?.
Ai ai ai.
Magic delivery service.
Tinc l'aventura servida, i m'hi he picat les mans.
