“Conten que als embriacs la terra se’ls escapa i han d’agafar-se al fanal. No sé si és la terra o sóc jo, però a mi, sense beure, em passa una cosa semblant. Miro la gent que passa i penso en els xacals.” - Sebastià Joan Arbó (1933) Notes d’un estudiant que va morir boig
El llibre del qual vull parlar, se’m va insinuar a la sala gran d’una d’aquestes cases de la costa del Maresme, on la vida es passa mirant el mar des de les alçades d’unes vores de piscina ben condicionades.
La biblioteca era força nodrida i variada i, aquest volum, em va picar l’ullet des d’un prestatge del passadís que, cap a la sala, feia estada. Grosset i rodanxó, em va deixar que li fes una lleugera repassada. Una d’aquelles suculentes, però breus topades de dos pols oposats, però atraients. De fet, encara desconec perquè va ser aquest i no qualsevol dels seus antics i empolsinats companys, tots ells carregats en anys que, com la bona beguda, els donen més sabor.
L’edició era la primera, del 1968... i això, em va provocar neguits de cleptòman que, tenint per amic al fill de l’amo, es van poder rebaixar i, anotats autor i títol en el mòbil, no vaig parar fins a trobar-lo, en edició més moderna, en una de les biblioteques del Cap i Casal.
Val a dir que l’autor és un conegut polític dels temps de la mort de l’Avi, un d’aquells homes que pren actualitat cada cop que, els seus, guanyen a les urnes, la governació del nostre Estat actual.
Ara bé, el millor de tota l’obra, és un retall que us vull mostrar. I és que, en iniciar la República, aquest bon jan ens explica on es van equivocar tots aquells que manaven i que, amb la societat, van haver de dansar.
Espero que la lectura del fragment us sigui interessant i profitosa, sobretot als més radicals.
Fragment d'una bona part del capítol “Situació d'Espanya en arribar la República”
..i ni tan sols la pèrdua de les colònies d'ultramar va canviar aquesta inércia mental..
..i es va voler mantenir aquesta actitud terres endins, cap a les classes socials i els territoris que no fossin els propis..
En aquest cas, un home amb privilegis - el lider d'un dels partits sorgits de l'establihment de l'antic regim - explica allò que ha après un cop l'esclat social s'ha produït i entona un mea culpa particular que, si s'hagués generalitzat, possiblement ens hagués estalviat quarant anys de democràcia orgànica - :-D -.
El cas és que la història sembla repetir-se, que l'exclusió segueix perdurant i que, aquesta exclusió, ara en un àmbit que supera l'estricta melic peninsular, ens pot portar a una nova república mundial. Com? Quan? Mitjançant què? El temps i la consciència individual de les persones ens ho diran.
Apa!
L'actual Estat i aplicació de la Constitució és inviable per a Catalunya.
És a dir, per un enclaustrament aristocràtic (PP, PSOE, CiU, principalment) de la participació popular en la democràcia que acaba generant fugues cap a totes bandes (en l'actualitat el 15m, Amaiur o les apostes per un Estat propi a Catalunya, per exemple); unes fugues que les classes dirigents (líders econòmics i polítics) menysvaloren i que, per aquest motiu, acaben de generar posicions ultradogmàtiques arreu amb les conseqüències que aquesta balcanització suposa?