Ara sembla que sí que hagi arribat la tardor. Durant les hores de sol encara és temperat l’ambient, però les darreres pluges i la fresca de les matinades han oxidat el paisatge definitivament. A les vinyes s’escampen els rovells tardorals i entre el verd de pins i alzines han sorgit, com una exclamació mineral, taques groguenques, vermelles o terroses.
Encara no ha glaçat, però quan es fa de dia i s’aixeca la boirina, el cel ja té la transparència dels hiverns i la muntanya, nítida i imponent, retalla el matí. Les obagues són plenes de molsa i la terra molla desprèn una humitat fresca i agradable que convida a viure, com l’alegria senzilla d’aquesta cotxa que t’observa des de la vora del camí mentre busca llavors.
Ara sí que ha arribat la tardor i els primers freds ja es pressenten, però enguany l’hivern no et fa por. Tot i que el món dels homes sigui ple de desgavells, saps que la terra farà com sempre el seu cicle i quan surts de casa, al matí, deixes que l’aire nou que han dut les darreres pluges t’ompli els pulmons. S’enfila, fresc i net, des del fons dels torrents per polir les llums del migdia i de la tarda, també la celístia; i tu el respires, tranquil i amb complaença, perquè saps que tot allò que compta és a lloc.
