Donar suport, ser el suport, suportar o ser insuportable, vet aquí un joc d'expressions derivades del significat polièdric del verb suportar:Rebre (el pes, l'esforç, d'una cosa) sense cedir, sense ésser-ne damnejat. Tenir
(una cosa) damunt seu impedint que caigui o s'enfonsi. I en sentit figurat, tolerar, sofrir amb resignació.
Avui per mi serà un dels dies més laborables d'aquesta setmana, no he d'anar a treballar però dedicarè unes 10 hores a la feina: ja se sap, els mestres tenim un compromís laboral que ens obliga a fer una part de les hores al centre educatiu i una altra part a casa, combinades com ens convingui. En tinc necessitat per la proximitat de les avaluacions, i em ve molt de gust: no hi ha res millor que tenir una bona excusa per no haver de gaudir de l'avantatge d'un festiu estatal que celebra un marc legal que tant ens fot i ens perjudica. Perquè està més que demostrat que el marc constitucional que suporta (aguanta, impedeix que s'enfonsi...) Espanya és insuportable (ja no es pot tolerar més). L'estat espanyol necessita una nova constitució on tingui cabuda el Dret Universal d'Autodeterminació dels Pobles, perquè cap Constitució autènticament democràtica hauria d'obviar aquest dret. (segueix)
(una cosa) damunt seu impedint que caigui o s'enfonsi. I en sentit figurat, tolerar, sofrir amb resignació.
Avui per mi serà un dels dies més laborables d'aquesta setmana, no he d'anar a treballar però dedicarè unes 10 hores a la feina: ja se sap, els mestres tenim un compromís laboral que ens obliga a fer una part de les hores al centre educatiu i una altra part a casa, combinades com ens convingui. En tinc necessitat per la proximitat de les avaluacions, i em ve molt de gust: no hi ha res millor que tenir una bona excusa per no haver de gaudir de l'avantatge d'un festiu estatal que celebra un marc legal que tant ens fot i ens perjudica. Perquè està més que demostrat que el marc constitucional que suporta (aguanta, impedeix que s'enfonsi...) Espanya és insuportable (ja no es pot tolerar més). L'estat espanyol necessita una nova constitució on tingui cabuda el Dret Universal d'Autodeterminació dels Pobles, perquè cap Constitució autènticament democràtica hauria d'obviar aquest dret. (segueix)
Així que avui treballo, no reconec aquesta festa, però no vull enganyar ningú, altres vegades l'he aprofitat com a festiu, quan m'ha convingut, com aprofito - i no sóc pas sola - els documemts administratius estatals que em permeten funcionar: més enllà d'alternatives simbòliques entrenyables però inefectives, viatjo amb un passaport, circulo amb un permís i voto o trec diners amb un DNI que són obligatoris i imprescindibles dins aquest estat on la meva nació no és reconeguda ni respectada, i on el meu poble no té dret d'autodeterminació, pateix maltractament fiscal i un tracte discriminatori. Són imprescindibles i jo...ho accepto?
Perquè no he fet mai desobediència civil real i efectiva a aquesta imposició documental. Només vaig desobeir, fa temps, el jurament dels funcionaris (jurar obediència al rei? no, gràcies!) però no en vaig patir cap conseqüència. De vegades hi penso en això. Per independentista que se sigui, renunciar als drets legals a què dóna accés ser dins l' estat - encara que s'hi estigui de forma forçada - ens comportaria problemes molt greus de funcionament i dret ciutadà, però el cas és que mai (que jo ho conegui) s'ha orquestrat, mai s'ha plantejat, des de cap opció política ni cívica, per independentista que sigui, una campanya d'ampli abast de desobediència civil al marc que dóna suport documental i administratiu a la nostra vida, el marc que ho suporta i que ens permet viatjar pel món, conduir vehicles, tenir serveis i funcionar com a ciutadans de dret. Exercir, en definitiva, drets que ens reconeix una constitució que patim, critiquem, no volem reconèixer... però acatem encara que sigui per imperatiu legal. Hi penso en això, i sé que és un terreny molt complicat. Fa poc la sola idea d'aplicar l'Objecció Fiscal com a eina de lluita contra l'expoli fiscal a què ens té sotmesos l'estat ja va generar molta controvèrsia, pensant en com n'és de difícil tirar endavant opcions que comportin sacrificis reals, opcions que perjudiquin a la curta els drets o les economies familiars. Però no deixa de ser un fil de pensament que vull tenir obert. Pel punt de contradicció ideològica que em comporta, per com parla dels riscos que no estem disposats afrontar i per com se'm converteix en un repte alhora de defensar la desobediència civil com a eina de lluita realment eficaç i factible (jo que sempre la defenso, quina alternativa m'ofereix, realment en aquest cas? puc formular propostes que ho concretin o es queda tot en un núvol dispers que no s'arriba a dibuixar?)
Avui en aquestes hores laborals que faré des de casa, m'afrontaré com altres dies a les estratègies didàctiques que intenten desvetllar en 120 adolescents el gust per aprendre, el desig de conèixer, la capacitat de ser crític i tenir opinió. I de donar-los eines per fer créixer les seves competències per entendre i relacionar-se amb el món, per vincular-se a l'entorn immediat i desenvolupar sentit de pertinença al barri, a la ciutat, al país. És una feina apassionant que de vegades topa amb problemes pràctics. Suposo que com deu passar a molts altres indrets del Principat, però almenys aquí segur que passa, els meus alumnes (de Badalona) no han sentit a parlar mai de cap altra explicació geogràfica-política que no sigui la de que Espanya és un país, una nació, dividida administrativament en Comunitats Autònomes i que Catalunya (on viuen ells) és una Comunitat Autònoma com tantes altres. I ni molt menys cap idea de vinculació històrica o de sentiment de poble amb altres Comunidades Autònomas...i del concepte Païasos Catalans ni tan sols la imatge del mapa del temps. Ni en el marc familiar, ni en l'escolar ni en l'univers social i televisiu que viuen i freqüenten ha existit fins ara cap altre missatge que aquest. Per no tenir, no tenen ni tan sols estima per la llengua pròpia d'aquestes terres, que se senten molt poc seva. Parlo de majories, no de totalitat. Però de majoria significativa. Una realitat fruit de l'ambigüetat constitucional reflectida als marcs curriculars promoguts cada cop més per editorials que en nom de la neutralitat obvien informació bàsica. Cada cop són menys les interpretacions constitucionals que informen que existeixen nacions sense estat, i que l'estat espanyol inclou nacions que no són l'espanyola. I si això no s'aprèn com un fet natural, vestit de normalitat constitucional, s'està educant ciutadans que difícilment podran elaborar un discurs propi que no comporti sentiment d'intolerància i de confrontació.
I respecte la Constitució Espanyola, que fa temps que ha caducat sense que s'admeti, que serveix quan cal de suport als plantejaments espanyolistes més anacrònics i propers al franquisme i es defensa inamovible, però que quan convé com ha passat ara per imperatiu europeu és modificada sense ni tan sols consultar al poble, considero que arriba l'hora de modificar-la totalment, i que encara que no sigui la nostra constitució, ens involucra aquest canvi. No només perquè mentre estiguem dins l'estat els seus efectes interfereixen la nostra vida i desenvolupament com a poble que vol ser lliure, sinó també per respecte a la ciutadania espanyola que mereix una Constitució millor, i sobretot mereix educar-se en l'acceptació del dret a decidir del pobles, i en l'acceptació d'una lectura de la història i la realitat més ajustades a la veritat.
El marc constitucional que suporta (aguanta) Espanya és insuportable (no es pot acceptar de cap manera). L'estat espanyol necessita una nova constitució que no es fonamenti en "la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols" i ha de ser en aquest nou marc on tingui cabuda el Dret Universal d'Autodeterminació dels Pobles, i on es defineixin les coses pel seu autèntic nom. Segurament que reconèixer aquest dret no serà el que ha de permetre als Països Catalans o al País Basc fer la seva via i caminar i assolir si es vol, i sense cap impediment, la total independència, ho sabem. Possiblement això passarà abans, i per altres fets, sense necessitat d'esperar el canvi constitucional. Però que el canvi constitucional cal és ineludible.
Per això aquesta Constitució no em mereix cap respecte, malgrat com a marc legal vigent que garanteix drets ciutadans, la tinc com a referència alhora de reivindicar drets. I d'exercir-los. Pot semblar contradictori, però no hi sé trobar, ara com ara, un altre camí: per molt que em pesi, si me'l roben, corro a renovar-me el DNI, i per molt que em resulti insuportable, quan viatjo i cal, porto amb mi el passaport...
Una idea que exposes m'empeny a fer-te coneixer una iniciativa, certament valenta, que una parella de Siurana de Prades -potser els coneixes i tot!- tiraran endavant a partir del dia 1 de gener del proper any.
Tu dius:
"Fa poc la sola idea d'aplicar l'Objecció Fiscal com a eina de lluita contra l'expoli fiscal a què ens té sotmesos l'estat ja va generar molta controvèrsia, pensant en com n'és de difícil tirar endavant opcions que comportin sacrificis reals, opcions que perjudiquin a la curta els drets o les economies familiars. Però no deixa de ser un fil de pensament que vull tenir obert. Pel punt de contradicció ideològica que em comporta, per com parla dels riscos que no estem disposats afrontar i per com se'm converteix en un repte alhora de defensar la desobediència civil com a eina de lluita realment eficaç i factible (jo que sempre la defenso, quina alternativa m'ofereix, realment en aquest cas? puc formular propostes que ho concretin o es queda tot en un núvol dispers que no s'arriba a dibuixar?)"
I la iniciativa la trobaràs aquí: http://www.diemprou.cat/diemprou/
Em sembla que t'agradarà perquè s'adiu perfectament amb el que tu expresses.
Salut!
A l'amic valencià: quina federació podem els catalans demanar a un PSOE, que retalla sense miraments un estatut sorgit del propi Parlament català i que en un principi va dir que acceptaria? Quina proposta de confederació se'l hi pot fer al PP, quan ja el mateix estat de les autonomies es qüestionat?
Suposo que per tot això hi ha aquest 40% de catalans que votaria afirmativament en un referèmdum per la independència de la nostra nació (en termes electorals o tècnics, la xifra puja a un 60%), sempre que els "demócratas" espanyols donéssin, amb l'altruisme polític que els caracteritza, la possibilitat de fer una consulta vinculant.
Salutacions!
I els valencians no es consideran part ni s'han considerat mai part, de cap país català.
En tot cas entenc que per a tu el País Valencià és una Comunidad Autónoma de la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols.
Respecto el teu pensament, però no el comparteixo, de totes maneres els valencians són i seran el que vulguin ser quan els deixin decidir-ho. No?
Però el que sembla que no voler al País Valencià es sortir de la 'cacicada' espanyola per ser sota una 'cacicada' catalana.
Tot i reconeixent que abans pertanyien a la Corona d'Aragó com a estats associats.
Començant per la cacicada del Senat espanyol sembla que només serveix per això i per què gaire bé des de la transició des de l'antic regim amb els del PP-PSOE es puguen torcar el cul parlant prompte i malament.
En canvi tindria més sentit un Senat format tant pels territoris nous com pel territoris històrics del Principat de Catalunya, País Valencià, les illes Balears, Andorra amb la vall d'Aràn, Aragó amb la franja del ponent i la Catalunya Nord entre algún altre.
Per què per un Senat a l'espanyola, ja tenim el Senat espanyol. Per tant un Senat que tindria que ser tant rutinari i com els antics senats a Romà tampoc té per que reunir-se tots els dies laborales, si més no quan cal o siga menester.
I per què no un estat confederal i respectuós en les institucions pròpies del moment de cada territori, per què no?
I més que un estat confederal pot ser el que ens cal és una confederació de estats, el nostre estat natural original.
On és més senzill trobar-li un nom. Si l'Estat més important del món han estat els Estat Units - EEUU i amb aquest nom n'han tingut prou.
Nosaltres com a mínim amb Confederació de Estats - CEE. més o menys ja hauriem de tindren prou per començar.
O a més de EEUU també en diuen USA, doncs a més de CEE també es podria dir CEU - Confederació d'Estats Units o Associats.
I una senyera que represente la Confederació d'Estats Units o associats quatribarrada amb tantes estreles com estats associats.
Altres amb Països Baixos ja en tenen prou per escomençar i identificar-se.
Al País Valencià tampoc vol ser sota la 'cacicada' catalana a l'estil espanyol.
I una senyera quatribarrada amb tantes estreles com estats confederats i associats.
On tindria més sentit un Senat que no es reuniria de forma rutinaria, si més no quan cal, amb vocació d'agrupar els territoris històrics i els de nova creació com el Principat de Catalunya, País Valencià, les illes Balears, Andorra i la Vall d'Aran, la franja del ponen amb Aragó i la Catalunya Nord entre altres.
Per evitar que la dominació a través del temple de l'esglèsia del nacional catolicisme propassat passe a la dominació a través del temple de l'esport espanyolista.
En les democràcies occidentals, tot tendeix cap a la dictadura econòmica, i els dictadors manipulen sota pal.li als amb els nous temples en que s'han convertit els estadis esportius i les esglèsies de l'esport i el fútbol. com a nou opi del poble.
No només continuaran utilitzant la constitució i l'esport en cotra teva o de la nació catalana i el seu espoli en tots els sentits.
I ara els euro bons i Europa des de l'Estat espanyol a Madri, també els utilitzaran en contra de Catalunya, per fer-li la guitza i a conveniència de Madrid.
És clar que com a tot quisqui, a l'esglèsia també la manté el capital.
I pocs s'atreveixen a mossegar la mà que els dona de menjar.
Àvui en dia no n'hi ha nació que es precie, que no tinga una Lliga de fútbol pròpia i seleccions esportives al màxim nivell.
Al contrari és una nació de fireta.
Tant mateix els Barça - Madrid en un simbol de l'actual España que es va potenciar des del franquisme i la transició al màxim.
I el nostre país a estat tal com l'esport.
Mentre el Mallorca és va classificar a la Champions, el desqualificaren i ara intenta sobreviure i el València fa dues anys que té el nou Mestalla aturat i ja ha venut un munt de jugadors.
Només n'hi que veure que l'Atletico de Madrid, Gallardón l'alcalde de Madrid li ha donat un estadi nou, el de la Peineta.
Un Gallardón amb inversions a Madrid com si tots els anys es tingueren que disputar les olimpiades, quan només són cada quatre anys i a més si aconsegueixen ser elegit.
Hi ha qui són els de països capitalistes de formació i creació com el Barça i els capitalistes provinents de països comunistes per que ho són del equip de la capital com el Reial Madrid i viuen de l'espoli nacional i en tots els sentits de altres comunitats.
I al igual que els Madrid-Barça han estat un símbol potenciant al màxim des del franquisme i la transició
I amb la manca de humilitat n'hi ha qui vòl vendrés encara més el país per un partit de fútbol que li diuen 'clàssic'. Tot i que l'esport en general i el internacional és tanmateix molt interessant.
Una manca de humilitat respecte el propi país, que porta a la creació de una obsessió excesiva i malatisa en tots els sentits respecte a la capital de l'Estat i a l'inrevés.
Sota els interesos creats del regim propassat i la seva transició des de una Constitució blindada segons les seves estructures principals.
On el que parte i reparte cada vez intenta quedarse en la mejor parte.
I el que no està ben estructurat al país, cau per defecte en les fortes estructures espanyolistes de sempre.
I de tota mena per molt que vulguen els principatins, i per molts Estats Units confederats que és vullguen. Al País Valencià i a Canal Nou sempre diran que es subtitulà en valencià l'ànglés com a Portugal ho puguen dir en potugués. I no en gallec o català.
L'Estat utilitzara la Constitució, l'esport, Europa, els euro bons en contra teva, de la nació catalana i el seu espoli en tots els sentits.
A més hi ha una inflacció i bombolla esportiva. I s'en fa un ús i abús i la utilització de l'esport, tanmateix per banda de la monarquia i molt pitjor encara que els països de l'extinta unió soviètica.
Farts de fútbol espanyol -Real Madrid i la madriditis inclosa- i de seleccions espanyoles. I de la borraxera esportiva en que s'ha convertit l'Estat espanyol.
Si en la seva època per a Salvador Dalí
el centre del món natural per ell era Perpinyà, ara el centre del món sembla
el Barça del fútbol español de España
el centre la mateixa España, la España del R. Madrid.
Alguna volta n'hi haura que trencar aquesta guardiola
i aprofitar els diners per alguna qüestió més
o al final serem el més rics del cemintiri.
Les competicions internacionals estàn molt bé.
Sempre que no siguen espanyolistes i de aquest espanyolisme absorvent de l'ús i abús a través de les televisions espanyoles fet des de Madrid.
Tota nació que es prècie deu tindre una lliga de fútbol pròpia de màxim nivell, a banda de les competicions internacionals.
Axí com seleccions del més alt i màxim nivell.
Una confederació d'estats units i associats es podria escomençar amb el Principat amb Andorra i la Vall d'Aran mantenint el seu actual estatus o tot dos, per les qüestions que siguen menester.
De tota mena gaire bé tots els països actuals no han aconseguit l'independència amb el dret de autodeterminació reconegut en un altra constitució o la constitució veïna, que no haja estat creant-ne una constitució pròpia.
Una altra cosa diferent és que sigui efectiu com a pas per aconseguir-ho, jo mateixa ho deixo entreveure a l'article, tens raó. Però precisment perquè no hi ha un únic camí crec que és bo avançar per diversos camins diferents, cap a un mateix objectiu.
Gràcies per aportar el teu comentari, Ferran.