La imprecació, l’exabrute, l’insult, tot això i el que se li assembla, és conseqüència, sovint, avui més que mai, de la impotència, de la desolació davant la injustícia, de l’espoliació, de la pocavergonya. Així i tot, hi ha qui s’exclama i reclama –escandalitzat– prudència, educació, respecte fins i tot: que no insulte la gent. Que no insulte la gent, és clar, desesperada, farta, impotent, espoliada. Per damunt de tot, malgrat totes les indecències o la merda que ens reballen damunt, no s’ha de perdre la bona educació. La bona educació que en ells –cal sobreentendre a qui (a quins) fa referència el plural genèric– és cinisme i hipocresia, en nosaltres submissió. Cal callar i engolir saliva o fel o merda. Mentre els polítics –sequaços o capatassos o cabassets femeters (que no criadetes sense paga)– prenen decisions perquè a la bèstia infame –Els Mercats– no li falte manduca, siga carnassa o carnús, o siga benefici en abundància. El seu benefici a costa de la nostra misèria. Així i tot, diuen els seus panxacontents corifeus, cínics corifeus, que no hem d’insultar. Hem d’engolir-nos la indignació, la impotència, fins a l’extrem, si calguera, d’ofegar-nos-hi com si fóra un vòmit.
Ens demanen “sacrificis”. Ens ho demanen els mateixos que ens han conduït fins a aquest escorxador. Ens ho diuen com si apel·laren a la nostra comprensió, al nostre sentit comú, a la nostra “solidaritat”. I tanmateix nosaltres esperàvem, voldríem, exigim (encara, ai!) justícia islandesa; és a dir, que els responsables d’aquesta misèria compareguen davant un tribunal just, siguen polítics, financers, banquers, directius de grans empreses, corruptes de tota mena i condició en suma, i que reten comptes (i propietats) per la seua incompetència, per la seua cobdícia, per la seua arrogància, pel seu còmplice –delictiu, doncs– servilisme fins i tot. Però no hem vist passar ningú pel tràngol de l’acusació. I ningú no els ha exigit retre comptes de la seua riquesa desmesurada, immoral, il·lícita. Impunitat europea. És, però, el nostre minso i ben guanyat benestar –el treball, la salut, l’habitatge, l’educació dels nostres fills…– el que és sacrificat. Sacrificat en ares de l’opulència d’uns quants males bèsties.
Tota aquesta impunitat ofèn. Ofèn més que tot això que els diem nosaltres a ells, conseqüència de la nostra impotència, de la seua impunitat. Se’ns pixen damunt i ens diuen que plou, se’ns caguen en la cara i ens diuen que cauen volves. I encara hi ha qui ix en defensa de no sabem quina bona educació. Imbècils. I llepons.
Insultem-los. Sense por que se’ns casque la veu. Insultem-los. De viva veu o per escrit. Diguem-los el nom del porc i allò que el mar trau a les vores. No es mereixen la nostra bona educació ni el nostre respecte. Insultem-los sense recança. És un dels darrers drets que encara conservem. Almenys fins que ens ho prohibiran (i no tardaran gaire), com alguns ja han prohibit dir les veritats. Tant se val que s’hi esveren els gasetillers a sou i els presidents (o presidentes) de qualsevol cambra d’ajocats. Fet i fet, els responsables de la nostra ruïna, els jutges implacables de la nostra misèria present i futura, només fan veure que s’ofenen. Però no s’ofenen. Gens. És pura comèdia. Dis-me cabró i afarta’m. No tenen vergonya. Si en tingueren –de vergonya, i moralitat i decència– no serien on són ni farien el que fan ni dirien el que diuen. No s’ofenen per gairebé res tots aquests. Només s’ofenen –de veritat, vull dir– si els els toques la butxaca i els privilegis. Lladres! Llepaculs!
Vinga, animeu-vos! Insulteu-los! Ens van a fotre igualment...
Carallots els qui insulteu.
I dir de "cabró" algú no és cap insult. Els cabrons, és a dir, els bocs, com diem en català, són cabres mascles que deixen fer. Això és llibertat. I "datpelcul", doncs què. N'hi ha qui prou els agrada. Com podeu insultar ningú dient-li que és el que li abelleix d'ésser?
Sense "insultar" es va més lluny. Dient la veritat.
Els castelladres són lladres. Els botiflers fan el joc als lladres i per tant són culpables i han de pagar. Però no pas rebent cap insult que de tota manera es passen pels collons, paguen penjats, guillotinats, anihilats.
Altrament, tot és saliva malaguanyada.
«Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput) si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t’apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins».
(Paraules de Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó)
Salvador Molins, BIC-CA-SI-BxI.
Mal llamp tregui la polseguera als gossos, me caso en dena!
I ara? He aconseguit el mateix que quan vote nul, en blanc o no vote: tranquil·litat de consciència?
M'agrada el comentari d' A.G.
Enguany una de les mestres, devant d'un grup de mares, l'altre dia em va dir "xica, entonses els xiquets no vindran al betlem, que pena!, si ve el patge del rei i li donen la carta, i repartim un regalet a cada xiquet, no cal que els expliques res del naixement, ni de l'acte religiós, és una festa i prou, xica porta'ls, pobres xiquets!", i una de les mares va seguir "l'any passat ja no vas vindre, no?, què tindrà que vore la religió en la festa de Nadal?, això és per a que els xiquets ho passen bé, i berenen al pati, i ve el patge, i tota la il.lusió,... jo tampoc crec en l'església i els meus fills han fet la comunió, i tu saps quina il.lusió, i quin record més bonic, i les fotos, i el vídeo, i sa uela plorant d'emoció,... encara que tu sigues un poquet... atea, no t'ofengues, eh?, no cal que sigues tan coherent dona, que no la paguen els xiquets".
Jo li vaig contestar que si em deia atea i coherent no em podia ofendre perquè era dir les coses pel seu nom, igual com si jo li diguera a ella absurda i incoherent, no la podia ofendre tampoc, són veritats i les veritats no ofenen, no?, què és insultar?, dir-li a un lladre si ha robat?, violador si ha violat, treballadores de tv o drets socials?, corrupte si ha admés suborns, vestits, minis, o ha col.locat el germà, el cunyat, i el gendre?, dictadors si desprecien la democràcia, i canvien la Constitució sense consultar, i es boten l'Estatut?, assessins si intenten el genicidi d'un poble?, menyspreables i indignes si prioritzen la seua butxaca i la imatge pública del país als drets socials del poble?,...
això no és insultar, és dir les coses pel seu nom.
L'insult mai soluciona res. El dir les veritats, pot ser sí.
Atentament
Comparteixo totalment. No ens poden tractar com a xiquets i ficar por de dir parauletes. El moment històric s'ha d'escriure amb traç gros i ferm
Però apuntem als estafadors i canalles de debò: especuladors, banquers, real club de polo de barcelona, Foment del Treball i Ceoe, agents de borses diverses, grans fortunes evasores..., grandes de españa, corruptes (polítics i empresaris, i intermediaris),
Sou uns malparits i uns cabrons¡¡¡¡ això que esteu fent té un preu.....y a todos los cerdos les llega su San Martín...