No crec que mai seré famós com perquè em dediquin un programa de televisió d’aquells en què et pregunten quin és el teu paisatge preferit de Catalunya. Preferits en tinc molts, però el paisatge que considero meu, el paisatge vital, on no només he nascut, sinó que forma la banda visual contínua de la meva vida, és la comarca natural del Baix Gaià.
Els pobles del curs baix i la desembocadura del Gaià, entre Roda i Ferran, han crescut en els darrers anys en consciència comú i treball conjunt en turisme i natura. Les fortaleses medievals, de quan les terres del riu feien de frontera entre Al-Àndalus i el comtat de Barcelona, als segles X i XI, en són un dels valors. Un altre són els espais naturals, com els Muntanyans, a Torredembarra, o la desembocadura del riu, a Tamarit.
Visitem l’entorn natural de Tamarit un dia plujós, més nòrdic que mediterrani. La llum, elegant i matisada, permet deixar volar la imaginació, i arribar a creure que estàs fora del temps. La platja turistitzada i l’agressiu eixabuc de l’estiu, semblen lluny. Sabem més tard que les visites guiades a aquest entorn perillen de desaparèixer per la crisi. Esperem que hi trobin una solució, perquè realment valen la pena. L’entorn de la desembocadura del Gaià forma part de la xarxa de zones humides de
Ara l’aigua arriba a la platja, no al mar, encara, i el camí que discorre paral·lel a l’últim tram és una autèntica delícia, habilitat perquè el gaudeixin persones invidents. Però ja hi arribarem després, a aquest sender. La visita, ara, comença al Club Marítim d’Altafulla, en direcció a la poderosa silueta del castell de Tamarit, hereu de la torre construïda al segle XI. El nostre guia és Joan Vives, responsable del centre d’educació ambiental Hort de
El primer que trobem són joncs i canyissars, entre dunes suaus. A més dels tamarius, que van donar nom al lloc, hi trobem plantes com el limoniastre, el jull de platja i d’altres que m’apunto per pal·liar la meva ignorància. El camí que deia, al marge dret, i que avui apareix britànic o normand – a l’evocació hi deu ajudar el paper d’un normand en la conquesta de Tarragona – s’hi poden observar, si teniu sort, com en vam tenir nosaltres, esquirols, i en el riu, tortugues de rierol, cabussets o ànecs coll verd.
El tènue encant del dia, els records que els elements del paisatge desperten, fan que passi pel cap una metàfora fàcil, massa sentimental, que em perdonareu: qui pogués tenir una vida sens fi, com aquest riu que no acaba a la mar, per viure sempre com avui.
