Començo pel començament: sóc del Maresme, una comarca privilegiada, amb mar i amb muntanya. En la meva infantesa l’estiu era platja; la primavera, la tardor i –quan el temps ho permetia- l’hivern, bosc i muntanya. Musclos i gambes; espàrrecs, bolets i cargols. Fruita de bosc i herbes aromàtiques i remeieres. Peixos, pops i salabror.
Quan vaig venir a Sabadell i vaig anar per primera vegada al bosc de Can Deu vaig opinar que era un bosc degradat que amb prou feines mereixia aquest nom. L’Imma em va fer saber la dita: “Bosc de Can Deu, qui t’ha vist i que et veu!”.
Ara quan torno a Caldes i volto per Sant Vicenç, Arenys o Llavaneres veig que no és un territori tan idíl·lic. La via del tren va ser una primera barrera històrica, la NII ha crescut molt des de que jo era un nen, i fa temps que es va afegir una autopista amb els seus accessos. Un fotimer d’urbanitzacions: una comarca trinxada. I a marina, ports esportius que fartanerament s’han cruspit les platges.
He anat tornant al bosc de Can Déu, primer amb una filla, ara amb dues. Hi hem passejat, hem visitat la masia, hem participat en tallers, hem viscut festes de la primavera organitzades per l’obra social de Caixa Sabadell.
Caixa Sabadell que juntament amb les de Terrassa i Manlleu s’unificaren (per exigències de... de què? de qui?) en Unnim. I la lògica preocupació per l’obra social de les entitats originals. Preocupació que ha crescut quan l’entitat resultant ha esdevingut un banc propietat de l’Estat espanyol. “Aquests no saben que és obra social!” ens ha espetegat avui una monitora que pateix per la seva feina.
I també avui hem pogut copsar l’impacte del gasoducte Martorell-Figueres les obres del qual està duent a terme l’empresa espanyola Enegas. Segons Unnim tindrà un impacte reduït sobre la finca i els usuaris. No ha estat la impressió que hem tingut en veure la gran rasa, la tala destralera i brutal. Properament aquesta gran rasa arribarà a la llera del riu i pujarà cap al Torrent de Colobrers, si no ho impedim ens trinxaran un altre tros de país.
Quan vaig venir a Sabadell i vaig anar per primera vegada al bosc de Can Deu vaig opinar que era un bosc degradat que amb prou feines mereixia aquest nom. L’Imma em va fer saber la dita: “Bosc de Can Deu, qui t’ha vist i que et veu!”.
Ara quan torno a Caldes i volto per Sant Vicenç, Arenys o Llavaneres veig que no és un territori tan idíl·lic. La via del tren va ser una primera barrera històrica, la NII ha crescut molt des de que jo era un nen, i fa temps que es va afegir una autopista amb els seus accessos. Un fotimer d’urbanitzacions: una comarca trinxada. I a marina, ports esportius que fartanerament s’han cruspit les platges.
He anat tornant al bosc de Can Déu, primer amb una filla, ara amb dues. Hi hem passejat, hem visitat la masia, hem participat en tallers, hem viscut festes de la primavera organitzades per l’obra social de Caixa Sabadell.
Caixa Sabadell que juntament amb les de Terrassa i Manlleu s’unificaren (per exigències de... de què? de qui?) en Unnim. I la lògica preocupació per l’obra social de les entitats originals. Preocupació que ha crescut quan l’entitat resultant ha esdevingut un banc propietat de l’Estat espanyol. “Aquests no saben que és obra social!” ens ha espetegat avui una monitora que pateix per la seva feina.
I també avui hem pogut copsar l’impacte del gasoducte Martorell-Figueres les obres del qual està duent a terme l’empresa espanyola Enegas. Segons Unnim tindrà un impacte reduït sobre la finca i els usuaris. No ha estat la impressió que hem tingut en veure la gran rasa, la tala destralera i brutal. Properament aquesta gran rasa arribarà a la llera del riu i pujarà cap al Torrent de Colobrers, si no ho impedim ens trinxaran un altre tros de país.
