josepselva |
diumenge, 4 de desembre de 2011 | 11:39h
“L'odi no és individualista, sinó generós i incloent, engloba multituds en una sola vegada”. Ho diu Umberto Eco en aquest interessant article.
Estimar, amar, és un “pas a deux” o així ho creu una majoria; odiar és un festival solemne i emocionant de multituds com “La cavalcada de les valkiries”, “l'amor escalfa el cor en relació algunes persones, l'odi escalfa el cor de tots els del seu bàndol, la nostra espècie es caracteritza per l'odi”.
Així doncs, mentre l'amor tendeix a ser un sentiment individual, l'odi tendeix a ser un sentiment col·lectiu, s'ama d'un a un i s'odia en grup. Els espanyols poden odiar en grup als catalans i a la inversa, i no cal altre esforç sinó el de sentir-se inclòs en el grup d'odiadors o dels d'odiats, però que passa quan l'amor individual, egoïsta, selectiu i possessiu, aïllant i excloent, bull dins l'olla a presió amb la tapadora del límit collada?
S'evapora, si pot, convertit en vapor reescalfat, xiula pel sobreeixidor, i el vapor crema a aquell qui te el costat, mentre en queda. En l'olla buida hi cabra tant odi com amor hi havia abans, o restará buida i freda? Es tornara a omplir sense netejar els rastres anteriors de capes de successives ebullicions? S'envellirà fins al punt de no servir sinó per test on una terra forana fara viure una erma sempreviva ?
Els parcs urbans un diumenge al matí, o un caien de tarda d'un dia d'oratge suau son l'escenari d'una funció de teatre interpretat per personatges tan autèntics que no els ha calgut estudiar el paper d'amants, i l'interpreten a peu dret, passejant o asseguts, estirats i cargolats a la gespa. Parcs d'amants que fan gestos i expressions d'amants, postures d'amants i trèmols d'amants, aïllats de la resta per l'invisible bombolla del “tu i jo” en un espai petit i minúscul com els pisos-capsula de Tokio i tan gran com una prada de pastura on s'hi encabeixen molts ramats, cadascun al seu tros, ignorants uns dels altres.
Aquest és un escenari sense teatre i amb escassos espectadors conscients de veure una obra d'autenticitat inigualable que, sense pagar entrada, admiren la funció i n'aplaudeixen o silencien les actuacions. Entre l'espectador i el mirador o “voyeur” hi ha una abismal diferència d'actitud expectativa. Tanta com entre la del passavolant que mira i no veu i la del fotògraf que enquadra una imatge que ens parla.
Fent d'espectador als parcs i espais oberts sempre he vist moltes mes manifestacions d'amor que d'odi però no estic gens segur que els mateixos intèrprets d'aquest jocs amorosos es converteixin en potencials botxins de la mateixa parella que semblen amar o d'altres persones que simplement els son indiferents.
Així doncs, quan algú ben intencionat em diu, gaudint amb mi del mateix espectacle mirat amb altres ulls, que “si tothom s'estimés així no hi hauria guerres” en dubto tant que no ho crec. Fins i tot els mes malvats acaricien i poden sentir estimació, tan efímera i egoista com es vulgui imaginar, i els que no ho son de malvats poden esdevenir-ne.
Tan amor individual no compensarà mai l'odi collectiu perque com diu Umberto Eco, “els actes d'amor són menys cómodes i cansats si van mes enllà del cercle excloent del nostre egoïsme, l'odi en canvi és natural i descansat, facil de atiar i de practicar”.
A qui vol un amor per sempre i no l'obté com desitjaria, només li queda mirar uns altres ulls que es glacen amb la falsa dualitat amor-odi i amb el mes petri dels sentiments dir-li suaument: “Odia'm, amor meu, que fora d'aquesta prada es rega amb la indiferència”
Però de vegades, i ha passat, l'acte d'amor d'una persona, individual, sense més, perque estima, perque així ho vol sense rebre res a canvi, dona felicitat a molta gent, fins i tot a una ciutat, a un poble, a un país. Sembla utòpic, ja ho sé, però és veritat. Pot estimar i planta arrels. El problema, com molt bé dius, és que l'odi és fàcil, tots el portem dins, i en multitud fa mal, molt mal. Ben tornat Josep a aquesta casa on encara hi podem viure bé.
Sembla utòpic, ja ho sé, però és veritat. Pot estimar i planta arrels. El problema, com molt bé dius, és que l'odi és fàcil, tots el portem dins, i en multitud fa mal, molt mal.
Ben tornat Josep a aquesta casa on encara hi podem viure bé.