Ens coneixem de fa temps, l’home i jo, i solem trobar-nos al bar, a l’hora del meu cafè laboral, vora el taulell: jo me’l prenc ràpid –resadet– i torne a la tasca. Ell, com que és jubilat, no té pressa que l’acace. Avui, quan jo hi arribe, ell repassa el periòdic. Es gira, m’identifica i em diu picant amb el dit les pàgines del periòdic: «Sobren polítics. Mos gastem molts diners en polítics. Si recurtàrem en polítics, estalviaríem a muntó». Jo li dic que té raó, sense dubtar-ho. I concrete: «Les diputacions, per exemple». L’home no sap perquè serveixen les diputacions. Per això dubta. Dubta sobretot perquè, com els Testimonis de Jehovà, el versicle que he esmentat no és el que porta après i remarcat de casa. De casa o dels fórums d’Interecomonia i similars. Però l’home torna de seguida al seu solc i diu el que volia dir, taxatiu: «S’han d’eliminar les autonomies! Dèsset parlaments que no serveixen per a res i mos costen molts diners». Jo torne a donar-li la raó: «S’han d’eliminar les autonomies». I li dic, de més a més: «Eliminem les autonomies i les diputacions, i encara podem estalviar més diners si eliminem el Congrés i el Senat espanyols». Ja l’hem feta agra! L’home protesta: «Home, això no pot ser! Eixos són els principals, els més importants. Qui governarà entonses? Si fem això s’ha acabat Espanya!» «Equiliquà –li dic–: S’ha acabat Espanya. Mos fem independents i amb un centenar de diputats en tenim prou. Si és per estalviar, fes càlculs i voràs com tinc raó. I damunt, tots els nostres diners es quedarien ací i no se’ls emportaria Espanya, com ara. Perquè tu deus saber que nosaltres paguem a Espanya més del que Espanya ens hi torna...? O no ho saps?» L’home intenta embastar un argument, fa botiges, i jo aprofite la seua indecisió per a insistir: «Trau comptes… Traure-ne. Quants diputats al Congrés, quants senadors, i quants sous vitalicis…». Per la cara que fa jo diria que en trau, de comptes, o almenys ho intenta. Per fi, tartamudeja, irritat… «Però Espanya… Però com dius que vols que desaparega Espanya!»
«Però Espanya…» No, ara no el convenceré de res. Hi ha coses que estan molt arrelades ja entre nosaltres. Però li he creat un primer dubte. Potser amb el temps l’home podria arribar a entendre que té un problema d’addicció, un greu problema d’addicció a Espanya. I que mantenir Espanya li costa tots els seus diners i, de més a més, li anul·la la identitat. Sabem que aquestes patologies costen molt de reconèixer per qui les pateix, que sovint es neguen a acceptar-les malgrat les evidències. L’espanyolisme és una tòxicodependència socialment acceptada i per això costa tant de ser percebuda pels qui la pateixen com un problema a resoldre. Agafe un paper, hi apunte un número de telèfon i li’l done. «Ací t’ajudaran –li dic–. Si vols que t’ajuden…» Llegeix el número i tot seguit em mira desconcertat. Li dic: «És el número d’Espanyols Anònims…».
Has fet una bona faena amb l'home este però t'has quedat a la meitad. Ell és adicte a Espanya i per molt que passen els anys no deixarà de ser-ho fins que trobe una droga diferent, per què no li la vas suggerir? per què quan li vas parlar d'independència no li vas parlar de Països Catalans??
Pot ser tu saps millor que ningú que parlar de Països Catalans en una discussió com aquesta és marejar al'interlocutor i afiançar-lo en la seua espanyolitat. Podries haver apelat a la valencianitat de l'home, i sembla que això és el que vas fer iindirectament parlant dels 100 diputats, però en l'article no ens ho deixes massa clar.
Doncs això Toni amb afecte t'ho dic, ser valencianista lluny de ser Lizondista com tu dius,. de vegades és una necessitat imperiosa. Espere que açò et faça reflexionar que massa vegades siguent el més catalanista del món no avances ni un pam.
cucarella |
dijous, 8 de desembre de 2011 | 09:08h
El gos vell no s'ensenya gràcies noves. Per a ser puta de cassoleta, més val tindre la figa queta.
Salut i Països Catalans!
(Ah, i el personatge de la conversació sap que sóc del Barça i que em vaig presentar, fa anys, en les llistes d'Esquerra. Però té, com tu, la dèria evangelitzadora, ell cap a espanya, tu cap a la refundació valencianista o valencianera de Linzondo-Mira. I avançar cap a aquest cantó, no és avançar, és passar-se al blaverisme il·lustrat. I quant als cent diputats, jo crec que n'hi ha prou i massa per un hipotètic i futur parlament dels Països Catalans. Quan hi arribarem, si arribem, tots el serveis públics ja hauran estat privatitzats i per tant per a no gestionar ges i baratar-se cromos, amb un centenar n'hi ha de sobres, fins i tot amb una cinquantena.
Quin plaer llegir-te. M'encata com escrius Toni. Molt. I en aquest article reflexes la realitat tal i com és de forma simple i amb un encant impecable. Com ho fas als teus llibres.
Pot ser tu saps millor que ningú que parlar de Països Catalans en una discussió com aquesta és marejar al'interlocutor i afiançar-lo en la seua espanyolitat. Podries haver apelat a la valencianitat de l'home, i sembla que això és el que vas fer iindirectament parlant dels 100 diputats, però en l'article no ens ho deixes massa clar.
Doncs això Toni amb afecte t'ho dic, ser valencianista lluny de ser Lizondista com tu dius,. de vegades és una necessitat imperiosa. Espere que açò et faça reflexionar que massa vegades siguent el més catalanista del món no avances ni un pam.
salut i força
Per a ser puta de cassoleta, més val tindre la figa queta.
Salut i Països Catalans!
(Ah, i el personatge de la conversació sap que sóc del Barça i que em vaig presentar, fa anys, en les llistes d'Esquerra. Però té, com tu, la dèria evangelitzadora, ell cap a espanya, tu cap a la refundació valencianista o valencianera de Linzondo-Mira. I avançar cap a aquest cantó, no és avançar, és passar-se al blaverisme il·lustrat. I quant als cent diputats, jo crec que n'hi ha prou i massa per un hipotètic i futur parlament dels Països Catalans. Quan hi arribarem, si arribem, tots el serveis públics ja hauran estat privatitzats i per tant per a no gestionar ges i baratar-se cromos, amb un centenar n'hi ha de sobres, fins i tot amb una cinquantena.
Saluts.
Cruel Cucarell!
Pobre vell! Jaquiu-lo morir en pau!
Si heu de convèrcer qualcú, per què no els joves, els qui encara no han paït i repaït el verí castelladre?