cbort |
dijous, 1 de desembre de 2011 | 16:14h
Ja ha començat una nova era en la qual, com va dir el president Mas, res no tornarà a ser igual. Ras i curt, estan construint un nou model social en el qual el sector públic i els seus dos pilars: sanitat i educació ja no seran drets fonamentals d'accés universal.
El nou atac als funcionaris es fa amb arguments trampa: presentant-los com a privilegiats (tenir feina, es veu que és un privilegi, no un dret) i com una nova cargolada (de cargol que es colla) contra el sector públic: el més fàcil de retallar però també aquell sobre el qual volen intervenir, i no pas com a remei inevitable a la crisi sinó també com a prejudici ideològic que creu que com menys serveis públics hi hagi, millor i com menys drets adquirits tinguin els treballadors (inclosos els de la funció pública), millor. Abans de la crisi ja havíem sentit a bastament arguments en aquesta línia de boca dels representants de la dreta económica i de la política, molt especialment dels neocons de CiU.
És fàcil fer calar entre l'opinió pública l'argument del funcionari gandul, de finestreta, aquell del "vuelva usted mañana" perquè és un tòpic molt arrelat a la mentalitat espanyola (incloent-hi la catalana). I és fàcil trobar un boc expiatori de la crisi quan la majoria de la gent les està passant canutes. Que paguin, que paguin també, aquesta colla de dropos!, diuen alguns afectats per la crisi (molts). Tanmateix el que s'obvia intencionadament és que els metges, els bombers, els policies, els professors, les infermeres, els militars, les assistents socials, etc. són funcionaris! Està tan arrelada la figura del funcionari de finestreta indolent i prepotent (d'una Espanya on els serveis públics eren escassos) que pocs s'aturen a pensar sobre qui recau el càstig de les retallades de sou, pagues, complements. Recauen bàsicament sobre els qui tenen cura de la nostra salut, de la nostra seguretat, del nostre benestar social, de la nostra educació... Recauen. doncs, sobre els qui ens han de servir i han de garantir que els nostres drets socials siguin reals. (SEGUEIX)
El nou atac als funcionaris es fa amb arguments trampa: presentant-los com a privilegiats (tenir feina, es veu que és un privilegi, no un dret) i com una nova cargolada (de cargol que es colla) contra el sector públic: el més fàcil de retallar però també aquell sobre el qual volen intervenir, i no pas com a remei inevitable a la crisi sinó també com a prejudici ideològic que creu que com menys serveis públics hi hagi, millor i com menys drets adquirits tinguin els treballadors (inclosos els de la funció pública), millor. Abans de la crisi ja havíem sentit a bastament arguments en aquesta línia de boca dels representants de la dreta económica i de la política, molt especialment dels neocons de CiU.
És fàcil fer calar entre l'opinió pública l'argument del funcionari gandul, de finestreta, aquell del "vuelva usted mañana" perquè és un tòpic molt arrelat a la mentalitat espanyola (incloent-hi la catalana). I és fàcil trobar un boc expiatori de la crisi quan la majoria de la gent les està passant canutes. Que paguin, que paguin també, aquesta colla de dropos!, diuen alguns afectats per la crisi (molts). Tanmateix el que s'obvia intencionadament és que els metges, els bombers, els policies, els professors, les infermeres, els militars, les assistents socials, etc. són funcionaris! Està tan arrelada la figura del funcionari de finestreta indolent i prepotent (d'una Espanya on els serveis públics eren escassos) que pocs s'aturen a pensar sobre qui recau el càstig de les retallades de sou, pagues, complements. Recauen bàsicament sobre els qui tenen cura de la nostra salut, de la nostra seguretat, del nostre benestar social, de la nostra educació... Recauen. doncs, sobre els qui ens han de servir i han de garantir que els nostres drets socials siguin reals. (SEGUEIX)
Darrere d'aquest atac hi ha el prejudici que el sector públic és ineficaç, o encara més, interessos obvis de fer-se amb els sectors públics més rendibles (educació i sanitat bàsicament) per part d'entitats privades: un nou model social que la dreta reinvindica des de sempre i que ara, aprofitant la crisi, imposa amb el maquillatge argumental del dèficit públic.
Aquests arguments són tramposos; no cal ser gaire llestos per adonar-se que el concepte eficàcia per als qui l'anomenen és benefici. I és clar, el sector públic no ho és per a ells sinó que és una càrrega impositiva que paguen sense voler-ho (ells ja tenen escoles, mútues, i diners per cobrir qualsevol necessitat).
No toquen els impostos de les rendes més altes, ni recuperen els que han suprimit (successions) ni persegueixen el frau fiscal: tot plegat faria que el cost de la crisi no recaigués sempre sobre els mateixos: les classes populars. És obvi que defensen el model que creu que quants menys impostos, millor (per als rics, és clar) i la seva recepta per a la crisi és consolidar-lo.
Els funcionaris, doncs, no són un grup indolent i ineficaç sinó la garantia dels nostres drets socials i assistencials. Suècia té molts més funcionaris per càpita que Espanya i el percentatge del seu PIB destinat a serveis públics és superior, i no s'ensorra.
Amb aquest atac ja comença sense complexos- sobretot després de l'inexplicable suport electoral- la construcció d'un nou model social on efectivament res no serà com abans: els més adinerats viuran millor (millor salut, millor educació, accés a la universitat...) i els qui no disposin de tanta renda (la majoria) treballaran en pitjors condicions, amb sous més baixos i gaudiran d'uns serveis públics desmuntats a cop de tisora, amb uns funcionaris descontents que faran la seva feina en pitjors condicions i amb menys motivació. Que ningú s'etranyi que algunes escoles suprimeixin les colònies (hores extres no pagades per a un professorat retallat en sou i en condicions de treball) o que s'hagi d'esperar sis hores perquè l'atenguin en un hospital i que quan ho facin sigui amb més pressa i més estrés del personal mèdic: Visca la Revolució! (neoconservadora)
Aquests arguments són tramposos; no cal ser gaire llestos per adonar-se que el concepte eficàcia per als qui l'anomenen és benefici. I és clar, el sector públic no ho és per a ells sinó que és una càrrega impositiva que paguen sense voler-ho (ells ja tenen escoles, mútues, i diners per cobrir qualsevol necessitat).
No toquen els impostos de les rendes més altes, ni recuperen els que han suprimit (successions) ni persegueixen el frau fiscal: tot plegat faria que el cost de la crisi no recaigués sempre sobre els mateixos: les classes populars. És obvi que defensen el model que creu que quants menys impostos, millor (per als rics, és clar) i la seva recepta per a la crisi és consolidar-lo.
Els funcionaris, doncs, no són un grup indolent i ineficaç sinó la garantia dels nostres drets socials i assistencials. Suècia té molts més funcionaris per càpita que Espanya i el percentatge del seu PIB destinat a serveis públics és superior, i no s'ensorra.
Amb aquest atac ja comença sense complexos- sobretot després de l'inexplicable suport electoral- la construcció d'un nou model social on efectivament res no serà com abans: els més adinerats viuran millor (millor salut, millor educació, accés a la universitat...) i els qui no disposin de tanta renda (la majoria) treballaran en pitjors condicions, amb sous més baixos i gaudiran d'uns serveis públics desmuntats a cop de tisora, amb uns funcionaris descontents que faran la seva feina en pitjors condicions i amb menys motivació. Que ningú s'etranyi que algunes escoles suprimeixin les colònies (hores extres no pagades per a un professorat retallat en sou i en condicions de treball) o que s'hagi d'esperar sis hores perquè l'atenguin en un hospital i que quan ho facin sigui amb més pressa i més estrés del personal mèdic: Visca la Revolució! (neoconservadora)
I segurament caldrà avançar més i de manera més directa, no baixant sous, sino eliminant directament organismes: un exemple, els consells comarcals.
El llistat de les disbauxes del sector públic és malauradament extensíssim.