raulromeva |
Economia, Europa social, Crisi (Respostes) i Green New Deal |
dimarts, 29 de novembre de 2011 | 08:22h
Avui està prevista una nova reunió de l'anomenat eurogrup. Entre d'altres coses, sembla que buscaran un acord per enfortir el fons de rescat. A ningú se li escapa que la situació és, avui més que mai, delicada. Amadeu Altafaj, el portaveu del Comissari d'Afers Econòmics i Monetaris, Olli Rehn, deia ahir de manera diàfana que: 'Si l'objectiu és salvaguardar la unitat de la zona euro, és de rebut que la seva fragmentació no serveix a aquest objectiu'.
Confesso que ara com ara les meves expectatives respecte aquesta reunió no són massa altes, i lamento especialment el bloqueig que pateixen propostes concretes com, per exemple, la dels eurobons, a la qual s'oposa de manera tenaç la cancillera alemanya.
Confesso que ara com ara les meves expectatives respecte aquesta reunió no són massa altes, i lamento especialment el bloqueig que pateixen propostes concretes com, per exemple, la dels eurobons, a la qual s'oposa de manera tenaç la cancillera alemanya.
Tampoc animen massa, val a dir, els rumors constants i les especulacions sobre la creació d’uns bons conjunts que emetrien els estats de la UE amb millor qualificació de deute (Alemanya, França, Àustria, Luxemburg, Països Baixos i Finlàndia), una mena de bons d'elit.
Com Altafaj, tampoc crec que sigui bona idea que uns pocs estats tinguin segrestada la política econòmica de tota la Unió i posin en perill el futur de l’euro i fins i tot, la construcció europea en el seu conjunt. I és que la proposta dels bons d’elit suposaria partir la UE per la meitat, confirmant que existeixen dos zones euro i que no hi ha solidaritat a Europa.
Per altra banda, aquesta decisió és un nou torpede a a la linia de flotació del funcionament institucional i democràtic de la UE, ja que va totalment en contra amb la voluntat del Parlament Europeu i de la Comissió Europa, qui acaba de presentar el llibre de recomanacions sobre la creació d'Eurobons. La creació d'eurobons permetria socialitzar els riscos dels diferents països i consolidar el funcionament de la zona euro. No es tracta de fer favors ni de regalar res a ningú. És únicament un parapet davant l’especulació sense mesura que està patint el mercat de deute sobirà i que està escanyant a alguns estats com l’Espanyol només per a que un grup reduït de grans inversors tingui beneficis multimilionaris injustificats.
Finalment, allò que més em preocupa és que tot plegat se centri en l'anomenat Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera, un mecanisme que és del tot insuficient per donar estabilitat a la zona euro, que ni tan sols té el suport de la Xina i d'altres països emergents com Brasil, que no disposa dels recursos necessàris per solucionar problemes com la manca de liquiditat dels països més grans, com Italià o l’Estat Espanyol.
Com Altafaj, tampoc crec que sigui bona idea que uns pocs estats tinguin segrestada la política econòmica de tota la Unió i posin en perill el futur de l’euro i fins i tot, la construcció europea en el seu conjunt. I és que la proposta dels bons d’elit suposaria partir la UE per la meitat, confirmant que existeixen dos zones euro i que no hi ha solidaritat a Europa.
Per altra banda, aquesta decisió és un nou torpede a a la linia de flotació del funcionament institucional i democràtic de la UE, ja que va totalment en contra amb la voluntat del Parlament Europeu i de la Comissió Europa, qui acaba de presentar el llibre de recomanacions sobre la creació d'Eurobons. La creació d'eurobons permetria socialitzar els riscos dels diferents països i consolidar el funcionament de la zona euro. No es tracta de fer favors ni de regalar res a ningú. És únicament un parapet davant l’especulació sense mesura que està patint el mercat de deute sobirà i que està escanyant a alguns estats com l’Espanyol només per a que un grup reduït de grans inversors tingui beneficis multimilionaris injustificats.
Finalment, allò que més em preocupa és que tot plegat se centri en l'anomenat Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera, un mecanisme que és del tot insuficient per donar estabilitat a la zona euro, que ni tan sols té el suport de la Xina i d'altres països emergents com Brasil, que no disposa dels recursos necessàris per solucionar problemes com la manca de liquiditat dels països més grans, com Italià o l’Estat Espanyol.
No pot ser que l'única cosa de la que s’estigui parlant sigui de més austeritat i de les quanties dels plans de rescat. Aquestes receptes s’han mostrat fracassades, aprofundeixen en la crisi, i no estan resolent l’alt preu del deute sobirà.
I que consti que si allò que preocupa és quina opinió en tenen els anomenats 'tècnics' (com si aquests esiguessin exempts d'ideologia), doncs bé, en donaré una de prou rellevant, la d'un Premi Nobel d'Economia que va ser, l'any 2008, l'economista més citat del món, Joseph Stiglitz, qui deia fa poc que: 'L'austeritat és una recepta per al suicidi i portarà més recessió'.
Veurem què en surt de tot plegat.
I que consti que si allò que preocupa és quina opinió en tenen els anomenats 'tècnics' (com si aquests esiguessin exempts d'ideologia), doncs bé, en donaré una de prou rellevant, la d'un Premi Nobel d'Economia que va ser, l'any 2008, l'economista més citat del món, Joseph Stiglitz, qui deia fa poc que: 'L'austeritat és una recepta per al suicidi i portarà més recessió'.
Veurem què en surt de tot plegat.
Foto: El Comissari Rehn i el President de l'Eurogrup Juncker (foto arxiu). Font: EC
Però sense trobar un punt òptim sostenible de la governança comú europea per a fer fornt a un món cada vegada més global no serà possible tampoc.
Només donant-li a la màquineta de fer euros com fins ara, sense tò ni sò, anirem tanmateix al precipici, alhora que serem carn de canó dels mercats financers que dominen el anglosaxons en profit propi.
S'ha de saber fer la gestió de destinar els recurs públics i privats a desenvolupar unes polítiques econòmiques més addients i racionals que siguen més sostenibles i equilibrades.
En tota economia hi ha llei econòmica bàsica per trobar l'equilibri óptim, inclús entre el individu i el sector públic, que són els rendiments decreixents a mesura que es satisfà una necessitat.
Com fins i tot en tota economia bàsica alimentària, la primera unitat nutricional reporta una gran satisfacció respecte a les necessitats bàsiques , la segona unitat nutricional no tant, la tercera la satisfacció ja és decreixent i una quarta o quinta unitat nutricional podria ser inclús contraproduent per l'organisme.
Doncs es tracta de trobar un el punt òptim adequat, addient, racional iun regim equilibrat per el desenvolupament sostenible.
1) Les polítiques econòmiques de la despesa per la despesa i de estímul artificial tant públic i privat de les darreres décades han contribuit al deuter de forma desproporcionada per deixar els estats amb el creiximent galopant del deuter públic d'Occident i l'economia enganxades en mans dels mercats financers i han contribuït a l'actual bombolla i atzucat.
2) Els grans mercats financers i els estats han estimulat el desenvolupament de unes polítiques i una economia desequilibrades i han deixat de banda un desenvolupament cohesionat més addient, diversificat i sostenible.
3) Sembla que el sistema financer de Anglaterra, EEUU i Japò realitzen un atac al conjunt de la zona euro en tota regla per beneficar-s'en.
N'hi ha que discriminar alhora de incrementar qualsevol pressió fiscal en funció de si guanys són per a l'economia especulativa i oligarquica dels 'lobbys' del grups de pressió més influents o són per matindre l'economia productiva i no en contra de l'economia productiva com fins ara.
Només amb parxes mal posats no ens sortirem, encara el BCE tinga que que anar recolçant el més afectats per la crisi mentres s'en va cercant una sortida addient.
Tant mateix sembla que a Occident hi ha alhora una crisi de valors que ha aflorat i navegat sovint en la sobre abundància front d'allò que és més bàsic i essèncial front el que és més secundari i banal.
A més el que no pot fer el BCE és donar només recurs al sistema financer per que els mercats borsaris i el sistema financer s'en aprofiten i s'enriqueixen encara més.
Si no es creen unes bones condicions per el desenvolupament de l'economia productiva i la seva cultura incentivada amb polítiques que la puguen recolçar els ajustos no portaran en lloc.
Els alemanys fan tot el contrari que fan a Xina que intenten devaluar la seva moneda al màxim per a poder exportar més.
I no paguen més de la meitat dels que costa el litre de gas-oil en impostots, que abans amb el regim de Franco, quan no hi havien gaire imposts podia estar justificat per financiar l'Estat.
És per què els xinesos s'en aprofiten de l'Iran per treure el petroli més barat a canvi de tecnologia armamentistica i energia nuclear.
Tal com feien abans els alemanys i francesos amb Irak, per treure el petroli més barat o l'Estat espanyol i Itàlia fins fa poc amb Libia.
Fins que Bush, la Texaco, els interessos dels falcons de l'indústria militar nordamericana, Israel amb els interessos de algunes de les seves multinacionals van posar els punts sobre les i, van tornar a posar el cartel de petroli de l'OPEP al seu lloc.
Els alemanys ja fa anys que es van ajustar per a fer front a la globalització en un govern de concentració per a superar els primers topalls.
Com la canço de Franco Battiatto 'busco el centro di graveta permanente' o el que és el mateix una búsqueda utòpica i evolutiva del punt òptim permanent.
si no defendre per a recuperar la pilota.
I la pilota de la creació de llocs de treball és ara es ara en mans de xinesos, el sudest asiàtic i la India amb la globalització en la qual Europa ha de convergir.
1) Les polítiques econòmiques de estímul artificial tant públic i privat de les darreres décades han contribuit al deuter de forma desproporcionada per deixar els estats i l'economia enganxades en mans dels mercats financers.
2) Els grans mercats financers i els estats han estimulat el desenvolupament de unes polítiques i una economia desequilibrades i han deixat de banda un desenvolupament cohesionat i més addient.
3) El sistema financer de Anglaterra, EEUU i Japò realitzen un atac al conjunt de la zona euro en tota regla per beneficar-s'en.
N'hi ha que discriminar alhora de incrementar qualsevol pressió fiscal en funció de si guanys són per a l'economia especulativa o per matindre l'economia productiva.
Només amb parxes mal posats no ens sortirem, encara el BCE tinga que que anar recolçant el més afectats per la crisi mentre
Però sense trobar un punt òptim sostenible de la governança comú europea per a fer fornt a un món cada vegada més global no serà possible tampoc.
Només donant-li a la màquineta de fer euros com fins ara, sense tò ni sò, anirem tanmateix al precipici, alhora que serem carn de canó dels mercats financers que dominen el anglosaxons en profit propi.
S'ha de saber fer la gestió de destinar els recurs públics i privats a desenvolupar unes polítiques econòmiques més addients i racionals que siguen més sostenibles i equilibrades.
En tota economia hi ha llei econòmica bàsica per trobar l'equilibri óptim, inclús entre el individu i el sector públic, que són els rendiments decreixents a mesura que es satisfà una necessitat.
Com fins i tot en tota economia bàsica alimentària, la primera unitat nutricional reporta una gran satisfacció respecte a les necessitats bàsiques , la segona unitat nutricional no tant, la tercera la satisfacció ja és decreixent i una quarta o quinta unitat nutricional podria ser inclús contraproduent per l'organisme.
Doncs es tracta de trobar un el punt òptim adequat, addient, racional iun regim equilibrat per el desenvolupament sostenible.
1) Les polítiques econòmiques de estímul artificial tant públic i privat de les darreres décades han contribuit al deuter de forma desproporcionada per deixar els estats amb el creiximent galopant del deuter públic d'Occident i l'economia enganxades en mans dels mercats financers.
2) Els grans mercats financers i els estats han estimulat el desenvolupament de unes polítiques i una economia desequilibrades i han deixat de banda un desenvolupament cohesionat més addient, diversificat i sostenible.
3) Sembla que el sistema financer de Anglaterra, EEUU i Japò realitzen un atac al conjunt de la zona euro en tota regla per beneficar-s'en.
N'hi ha que discriminar alhora de incrementar qualsevol pressió fiscal en funció de si guanys són per a l'economia especulativa i oligarquica dels 'lobbys' del grups de pressió o són per matindre l'economia productiva.
Només amb parxes mal posats no ens sortirem, encara el BCE tinga que que anar recolçant el més afectats per la crisi mentres s'en va cercant una sortida addient.
Tant mateix sembla que a Occident hi ha alhora una crisi de valors que ha aflorat i navegat sovint en la sobre abundància front d'allò que és més bàsic i essèncial front el que és més secundari i banal.
A més el que no pot fer el BCE és donar només recurs al sistema financer per que els mercats borsaris i el sistema financer s'en aprofiten i s'enriqueixen encara més.