Els líders polítics mundials estan molt preocupats en tornar la tranquil·litat als mercats i que la economia "creixi". Es reuneixen al G20 i pretenen solucionar els problemes del món, però se'n obliden de la pobresa i fam al món, dels desastres mediambientals, de la desigualtat entre homes i dones i també de les injustícies mundials.
La conferència de les Nacions Unides sobre canvi climàtic es celebrarà a Durban del 28 de novembre al 9 de desembre de 2011. Allà es reunirà a representants dels governs del món, d'organitzacions internacionals i de la societat civil. La conferència tractarà d'avançar en l'aplicació de la Convenció, el Protocol de Kioto, el Pla d'Acció de Bali i els Acords de Cancún.
El canvi climàtic no és un fet ecològic aïllat. El canvi climàtic és la conseqüència d'un model econòmic que destrueix el nostre planeta. Lluitar en contra del canvi climàtic, implica reivindicar els nostres béns comuns: aigua, atmosfera, biodiversitat, boscos, oceans i espais públics. Això vol dir garantir que els que menys tenen també tinguin accés a aquests recursos i que no paguin les conseqüències de la contaminació d'uns pocs. És, per tant, una qüestió de justícia climàtica i social.
El COP-17 és el fòrum central de negacions sobre política climàtiques. Entendre el canvi climàtic en el context de la crisi ecològica i social en que vivim és crucial per exigir una conferència real que arribi a un acord ambiciós, legalment vinculant i just per reduir la contaminació de C02. És a dir, necessitem canviar el centre d'anàlisi de l'actual crisi: el model productiu i social que destrueix les generacions presents i futures i el nostre planeta és el que necessitem canviar. No hi ha temps per perdre!
Especialment després del COP-15, a Copenhaguen, les negociacions han avançant a un ritme lent i de manera irresponsable, generant un sentiment de frustració important, especialment pel que fa a la manca de lideratge de la UE en les conferències. No obstant això, vull (de fet necessito) creure que el COP-17 serà un punt d'inflexió.
A molta gent, i especialment a la gent d'ICV i del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, ens agradaria veure que en la Conferència es contemplen els següents aspectes:
• Reconeixement de l'any 2015 com l'any pic d'emissions.
• Objectiu d'increment de 1,5 º C sobre la temperatura de 1990, és a dir una concentració de 350ppm de CO2e a l'atmosfera[1]. I per tant, demanem l'aplicació de totes les mesures de mitigació indispensable per aconseguir-ho.
• Objectiu de reducció del 80% d'emissions de CO2 i per al 2050.
• Formalització el segon període d'aplicació del Protocol de Kioto (2012-2017), eliminant els mecanismes de off-setting injustos, regulant estrictament els mecanismes de flexibilitat[2] i altres que tenen greus efectes sobre la biodiversitat, els ecosistemes i les comunitats locals.
• Un acord legal vinculant dins de la Convenció perquè sigui implementat a partir de 2015, involucrant als països emergents i industrialitzats.
• Implementació dels acords de Copenhaguen i Cancún: garantir el finançament a llarg termini de 100 mil milions de dòlars per al 2020 per a mesures d'adaptació en els països en vies de desenvolupament o emergents. Obtenir aquest finançament a partir d'impostos a transaccions financeres i sobre el transport marítim i aeri.
La Unió Europea, els seus països membres i la comissària de Canvi Climàtic, la Sra Connie Hedegaard, han de mantenir un compromís unilateral de lluita contra el canvi climàtic. Això implica incrementar a 30% les reduccions per al 2020 en base al 1990.
La UE ha també ha de vetllar per un finançament ràpida a partir de nous fons via Ajuda Oficial al Desenvolupament i que els beneficis obtinguts del Règim de Comerç d'Emissions (ETS-per les seves sigles en anglès) siguin destinat a aquest fons. Aquest és el primer pas per a una adaptació real dels països en vies en desenvolupament.
Finalment, la UE ha de liderar la Cimera a Durban, ha de ser una veu aliada amb els països de les petites illes (AOSIS), amb els països menys desenvolupats (LDCs) i amb alguns països llatinoamericans com Equador i Bolívia, que tenen la voluntat política i extrema necessitat d'aconseguir un acord legal vinculant per revertir aquesta situació i aconseguir una mica de justícia, de justícia climàtica i social. Això implica exercir pressió davant dels Estats Units i la Xina principalment.
Però la pressió diplomàtica no es pot exercir exclusivament a Durban, per això exigim que els acords de canvi climàtic siguin part de l'agenda d'altres focus com el G20, per donar una visió integral de la realitat.
Aquest acord és part imprescindible per sortir realment de la crisi, per deixar de veure realitats parcialitzades i poder atorgar una solució complexa a la crisi mundial que vivim.
Per això, i perquè creiem en la justícia climàtica i social, en el principi de responsabilitat històrica, en el de qui contamina paga i en el de precaució, és que exigim al Govern Espanyol i a la Unió Europea que vagin a Durban i obtinguin les nostres demandes, que no són més que les indispensables per evitar més catàstrofes globals.
També, fem una crida a la població civil, als moviments socials, a les persones indignades. Tots i totes hem d'incorporar la lluita contra el canvi climàtic com a eix fonamental a les nostres demandes. Necessitem que tothom es sumi a ICV i a la família verda europea per reivindicar que el poder sobre els nostres béns comuns, per un món just i democràtic.
Lluitar contra el canvi climàtic és lluitar per més justícia social.
[1]Actualment la concentració de CO2 és de 390ppm, la qual cosa suposa un nivell extrem i és la causa que les glaceres es fonguin, les sequeres augmentin, els boscos es consumeixin. Per reduir aquesta xifra, necessitem una transició ràpida a una economia que no depengui dels carburants
[2]El mecanisme de desenvolupament net- CDM-i el de Implementació Conjunta- JI- no poden anar en detriment del desenvolupament socioeconòmic dels països receptors en nom de l'eficiència econòmica ..
Al meu país la pluja, no sap ploure.
L'aigua és l'energia més renovable i sostenible, per tant cal aprofitar-la al màxim sense abusar i crear una xarxa d'autovies de l'aigua europea, d'interés general i ecològic alhora.
L'aigua és renovable i sostenible que qualsevòl altra xarxa, que la pròpia xarxa de carreteres, que les xarxes de ferrocarrils, que les xarxes d'aerports, que les xarxes de comunicació i radioelèctriques, que les xarxes d'enèrgies de centrals nuclears o térmiques, que les xarxes de gaseoductes o del petroli, ...
Cal una xarxa d'autovies de l'aigua que serveixca per a regular els fluxes d'aigua i des del respecte als cabdals ecologics, on es puga regular alhora de forma preventiva en època d'inundacions i desbordaments com tractar d'aprofitar-la en temps de sequera i crear energia renovable hidroèlectrica.
I tanmateix aprofitar l'aigua dolça per a que a través de l'activitat humana creant una interacció més positiva amb el medi, i tanmateix amb el cultiu de l'arboricultura i silvicultura per a frenar la desertització, per interactuar en el clima i frenar la deforestació dels darrers pulmons verds alhora, que són els que reciclen les emissions contaminants de CO2, el calentament global, el desglaçament dels pols i l'augment del nivell del mar a nivell global.
Al igual que una intervenció positiva de la mà de l'home ha estat beneficiosa en la gestió addient i racional dels recurs de la silvicultura i dels boscs en general ajudant al seu manteniment i a evitar alhora incendis forestals o amortiguar altres desastres naturals entre altres com els de paliar la fam i la gana.
N'hi ha qui és en contra de les xarxes i autovies sostenibles de l'aigua i alhora vol afavorir les guerres de l'aigua, com hi puguen hi haure del petroli, pel gas o quasevol altra qüestió.
Tanmateix diuen que una xarxa de autovies de l'aigua és més cara, quan l'aigua des del respecte als cabdals ecologics i de forma selectiva és l'energia més renovable de totes.
I tant mateix com passa amb les alternatives a la nuclear, pot ser més cara a curt terme, però no a mig i llarg plaç.
El Ebre i els recurs marins del delta podrien decaure més apressa sense cap transvassament selectiu.
Ans al contrari si es cerca una interacció positiva de l'home al igual que als boscos i les zones rurals amb una actuació selectiva de la madera i els recurs naturals es pot fer el mateix amb les autovies i xarxes de l'aigua que ajuden a evitar un major increment del CO2, la deforestació i el canvi climàtic.