Quan acabes un viatge on el que importa no és el lloc on has anat sinó la persona amb qui has compartit eixos descobriments, et vénen tres idees al cap: plorar per la nostàlgia imminent, agafar una botella de rom i assentar-te sota la taula a beure o transformar els sentiments en lletres. Trie aquesta última opció, encara que la primera no la descarte. Divendres començava l'odissea des de l'Olleria a les nou i mitja del matí. Havia de jugar amb combinacions de trens: Xàtiva-València i València-Girona. I aproximadament a les sis hi vaig arribar. I allí estava ella, dolça, tendra, tan bonica com sempre. Mentira: més bonica que mai. No vam coincidir en l'eixida, però l'abraç va durar uns minuts on s'iniciava l'ascensió cap al Paradís. Ens vam besar i ens vam mirar als ulls: t'estime. Agafats de la mà, cada volta apretant-la més, vam arribar a la Pensió Margarit, al centre de Girona. Sorpreses per tota l'habitació: textos, escrits, etcèteres, i vam anar a buscar un lloc per sopar. Per favor, algun lloc que estiga bé per a sopar? Sí, creuin les vies del tren i hi veuran un bar de tapes. Perfecte, gràcies. Fem cas de les indicacions i seiem. Fa un poc de fred, no? Dona, tant no en fa. Però somriem i la simple escalfor dels somriures ens allunya de qualsevol temperatura ambiental. Tornem a ser nosaltres en persona, sense individualismes egoistes, un sol ésser pensant. Mengem i caminem una estona fins a trobar un cine, que ja està tancat per les hores que són. A l'endemà hi vindrem. No se'n parle més. De volta a la pensió, observem el jardí zen, un jardí en miniatura amb molt de verd i una magnífica decoració. Entrem a l'habitació: fotre, podrien haver engegat abans les estufes. Però les tiretes de xocolate ens acullen amb els braços oberts. Un aroma a encens passeja entre les dues cadires, la taula, la televisió, els llits i l'armari. Toca dormir que demà hem de fer de turistes japonesos. De fons, una tarotista fa com si li endevinara el futur a algú.

Tot i no ser molt prompte, ens costa obrir els ulls i decidir-nos, però, finalment, sortim en busca i captura de quelcom per satisfer la nostra fam. Arribem, seguint el riu Onyar, a la Rambla de la Llibertat. Quin gust dóna escoltar la gent parlar en la llengua pròpia, amb alguna que altra senyera onejant als quatre vents. Però més gust dóna sentir-nos lliures, sense cap mar Mediterrània separant-nos, sense estar pendent de si tenim algun deure pendent. Som lliures, joves, ens estimem i passegem. Dinats i pixats, trobem una paradeta de llibres: L'elogi de la Follia, d'Erasme de Rotterdam, mentre el dependent li explica a ella que no ens hem de fiar de ningú, que hui en dia qualsevol ens pot posar una pastilla d'èxtasi a l'entrepà o al got que portem. Paguem i ens n'anem amb alguns comentaris còmplices entre nosaltres. La vull tant. Busquem la catedral, pugem unes escales, girem un cantó, ens aturem davant del Call Jueu, mirem el mapa i... el cimbori senyorial ens indica la meta. Però està tancada i entrem al museu que hi ha al costat. Capitells, quadres dels segles XII, XIII, XIV, XV, XVI, XVII, XVIII, XIX i XX, escultures romàniques, marededéus, i un home de seguretat que ens crida l'atenció dues voltes: la primera, per passar el dit per damunt d'un capitell; la segona, per beure al centre d'una sala, no siga cosa que se'ns caiga l'aigua i taquem alguna pintura, per l'amor de Déu i amén. Passem una estona entretinguda entre les parets de la Història i acabem escoltant 'El cant dels ocells', de Pau Casals. Per fi, obrin la casa del Senyor. Fantàstica, genial, monumental, magnífica, grandíssima... se'ns acaben els adjectius i li peguem la volta, sabent que xafem sobre gent important enterrada. La qual cosa es mereix un respecte per part nostra i evitem fer el mínim soroll possibe. Eixim i baixem per les desenes i desenes d'escalons. Saps? Per si se t'oblida alguna volta: t'estime!

Decidim anar a prendre alguna cosa i trobem una llibreria. Uo! I damunt és cafeteria. Una Schweppes de taronja i una cervesa. Ens estem allí, gairebé en silenci, jugant a mirar-nos fugitivament i morint-nos de fred. Que no coneixen el que és l'aire acondicionat, aquestes persones? Paguem el compte i entrem a l'habitatge dels llibres. Perdone'm, tenen llibres de Joan Fuster? Eixe és català? Bé, sí, no, bé, depén del terme català. Sí, és de Sueca. Ah, ara li ho consulte al meu company. Aquest, que no sap si li sona per haver-lo llegit o per tenir-lo a la llibreria, tampoc trau res clar. M'evite els pensaments que se m'ocorregueren sobre la desconeixença de l'assagista. Ara toca pensar en la pel·lícula que veurem. Amanecer, dins la saga Crepúsculo. Ho confesse: malgrat no ser massa amant d'aquest tipus de films, al teu costat, tot adquireix una altra dimensió. Una dimensió on ningú va crear Cronos i no existeixen els mapes, on el rellotge només decora les nostres habitacions i Venus ens fa actuar com a autòmats.

Passades les deu, la panxa es manifestava contra les nostres cames i les obligà a anar a menjar. Un restaurant al centre de la ciutat sembla bona opció. A més, només hem d'esperar uns quinze minuts, mentre tu comproves alguna cosa al mapa i jo fullege el meu primer PuntAvui en paper. Si em segueixen... I ens assentem. Què ens demanem? Mmm... ni idea. Embotit per al mig i un plat de carn de pollastre i de conill i porc per a ella i jo, respectivament. Ens calen quilòmetres per a baixar el menjar. Abans, però, demane una camamilla. És la primera volta que m'entenen a la primera; m'anote un punt mental. Però no estic per a pensar en punts o minipunts: la deesa està present, tan bella, tan afectuosa, tan senyorial. M'imagine com se sentirien els trobadors medievals; ara bé, el meu és un amor vertader, un amor brusc i salvatge, però també un amor educat, i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te. Caminem, caminem i de nou a la pensió. Ens ho preparem tot per a l'endemà, però l'estime, l'estime més que a res en aquest món, l'estime com mai s'ha estimat a ningú. I li dic que l'estime, que l'estime més que a res en aquest món, que l'estime com mai s'ha estimat a ningú. I ens abracem i decidim veure la televisió fins que ens entre la son, la qual no tardarà massa en fer toc-toc a la porta.

Però és breu, passa ràpidament i em desvetle. No tornaré a dormir; no puc i no vull. Preferisc aprofitar el temps acariciant-li la cara, mentre ella, tan perfecta, encara dorm. Mire el despertador i només són les set i mitja. Em queden dues hores i note que es desperta: xarrem sobre com de ràpid passa el temps quan fugim clandestinament de les nostres rutines. Li note la cara gelada, però tan fina que li faig un bes. És increïble. A les deu i mitja ja som a l'estació. El tren porta retràs de dues hores i em cague una mica en la mare del conductor, però res greu. Encara li dóna temps a fer-se la maleta ella i tornar a acomiadar-se. Ha arribat l'hora de la tornada a València, jo també temia el moment i ho confesse: tem el moment de la tornada a València. De nou separar-nos, de nou comptar els dies fins que torne. Però aquesta volta tornarà per a quedar-s'hi ja, per a poder-la besar sense que ens importen els minuts. 

De camí cap a casa, alguna cosa em pesa dins meu, un nus m'oprimeix la gola, un sentiment de nostàlgia m'envaeix. No fa ni vint-i-quatre hores que sopàvem junts i ja sembla que haja passat una eternitat. Em cague en Cronos i desitge batrem en duel, però per raons metafísiques no puc. Faig força per a evitar que caiga cap llàgrima i llig Jo confesso. Sí, jo confesse que l'estime en bogeria, com la follia d'Erasme, com la passió d'Ausiàs March. Ho és tot per a mi. I m'adorm fins que una veu diu allò de pròxima parada: València. Ella ja ha arribat a l'aeroport de l'Alguer, on ens vam veure per primera volta després d'un mes i mig llarg. La necessite i no sé explicar quant. Agafe el metro de Marítim Serreria fins al pis; òbric; descarregue la maleta; li telefone per fer-li saber que ja hi he arribat, i, pres per la mateixa esquizofrènia, engegue l'ordinador amb l'anhel de recordar aquestes quaranta-huit hores intenses.

Quan acabes un viatge on el que importa no és el lloc on has anat sinó la persona amb qui has compartit eixos descobriments, et vénen tres idees al cap: plorar per la nostàlgia imminent, agafar una botella de rom i assentar-te sota la taula a beure o transformar els sentiments en lletres. Trie aquesta última opció, encara que la primera no la descarte. Definitivament, preveig que, abans de dormir, alguna llagrimeta fugissera em regalimarà galta avall. No obstant això, em reconforta saber que d'ací a dèsset dies tornarem a retrobar-nos i podré tornar a dir-li, mentre unim les mirades, que l'estime. Crec, sense més embuts, que si haguera de descriure la ciutat de Girona durant aquest cap de setmana, parlaria del Paradís.