adam |
PolÃtiques |
dimarts, 29 de novembre de 2011 | 00:20h
Per mirar d’assolir les transformacions socials i polítiques preteses (o per mirar d’impedir-les) els partits necessitengent que hi dediqui hores i esforços, i com que sovint la feina costa cobrir-la només amb el treball a hores lliures dels (i les) militants, cal alliberar a algú de la seva ocupació habitual, se suposa que de forma temporal, per tal que pugui dedicar més temps a tirar endavant el projecte. D’aquí neix, si més no en la tradició d’esquerres, la justificació de l’existència de gent que cobra per fer política (o sindicalisme). A més, hi ha una serie de despeses, en comunicació (propaganda electoral, bàsicament), infraestructura (locals socials) iaparell administratiu, que costen de pagar només amb les quotes dels militants i que, si no s’hi vol renunciar, obliga als partits a utilitzar altres fons de finançament, com les subvencions i ingressos institucionals.El problema és que a vegades, moltes vegades, aquest finançament, que hauria de ser un mitjà secundari per poder empaitar els objectius propugnats, s’acaba convertint en un fi en si mateix que pot arribar a condicionar les decisions polítiques. La lògica interna s’imposaria sobre la teòriucament important, l’externa.
Per fer-nos-en una idea, el grup municipal de la CUP de Manresa (dos regidors a la oposició) rep anualment, entre indemnitzacions i subvencions, 35.400 euros, una bona part dels quals van a parar directament al partit (suposo que ara ja som un partit). Apart, la CUP nacional rebrà uns30.000 euros de la Junta electoral central pels 63.000 vots i el centenar de regidors aconseguits a les passades eleccions municipals. Si aquests són els números d’una organització encara petita com la nostra, quins deuen ser els de partits amb centenars de milers de vots i milers de càrrecs electes?Només de les passades eleccions espanyoles, els partits que han aconseguit representació rebran de l’estat 21.600 euros per escó i 83 cèntims per vot (compteu), més el que percebran directament del Congreso en concepte d’indemnitacions, sous i subvencions al Grup Parlamentari (centenars de milers d’euros).
Més enllà de si aquests diners –públics, recordem-ho- estan ben gastats (segurament no), de si és més o menys just aquest sistema, el què és important entendre és que si no tenim en compte aquesta variable, la de les necessitats financeres dels partits, d’on depèn el sou de molts dels seus militants, ens faltarà una dada important perentendre perquè es prenen determinades decisions en principi polítiques, com presentar candidatures a pobles on no s’hi ha fet mai feina (els vots, encara que pocs, es paguen), crear determinats càrrecs innecessaris en Ajuntaments, Consells comarcals i Diputacions, fer pactes de govern aparentment il.lògics o ni tant sols plantejar-se, des d’aguns sectors de l’independentisme, si té sentit o no presentar llistes electorals a una cambra legislativa que ens nega, per definició, el dret a l’autodeterminació.
El titular ja parla per si sol. La diferència entre els grans i els petits partits és la pasta que xuclen del diner públic i l'ús que en fan. Com bé apuntes, la CUP -i també Solidaritat amb tot allò que no és sou base- ho ha de donar al partit per asegurar-ne la supervivència. M'ha agradat molt l'article. Et deixo el meu bloc perquè, donat que va en una línia semblant a la teva, podria interessar-te. http://superviventcatala.blogspot.com/
PP i PSOE una "mica" més.