Per si no ho has encertat, parlo de Pirates de Catalunya i de la seva aposta per la radicalitat democràtica, el coneixement a l’abast de tothom, i la transparència absoluta. Un programa que, inexistent als mitjans, ha restat amagat al gruix del cos electoral d’aquest país, però que ha començat a fer forat des de la xarxa i que té força camp per corre encara.
Dit això, entro a fer la foto fixa de les societats catalana i espanyola a través dels resultats - provisionals encara - d'aquestes eleccions.
La foto de la societat catalana és aquesta:
|
Opció
|
persones
|
Opció
|
persones
|
|
| Abstenció | 1.742.760 | UPyD | 39.519 | |
| CiU | 1.014.263 | PACMA | 23.731 | |
| PSC-PSOE | 920.323 | pirata.cat | 21.771 | |
| PP | 715.802 | anticapitalistes | 13.829 | |
| ICV-EUiA | 279.599 | UCE | 3.915 | |
| Esquerra | 244.245 | PCPC | 1.555 | |
| en blanc | 63.828 | hartos.org | 1.064 | |
| PxC | 59.781 | PRE-R | 417 | |
| nuls | 55.508 | PUM+J | 362 | |
| Eb | 50.854 |
La força amb més recolzament torna a ser el silenci de l’abstenció, aquesta boira hermètica i impenetrable on el missatge polític és incapaç d'escolar-se i fer forat.
Més d’un milió i mig de persones s’han quedat a casa o, com passa amb un bon gruix de vots d’emigrants catalans, no han tingut ni la opció de votar des de la seva llar. Caldria mirar-s’ho!
Caldria analitzar tant el comportament dels primers i les seves causes, com començar a parir una nova fórmula que acabi amb un sistema feixuc i complex com és el del vot per correu. Oi més quan, com ha passat ara, les traves legals imposades a la crítica, han provocat el retard general del sistema actualment establert. Per què, jo hem pregunto:
Calia demanar avals als partits i agrupacions sense representació parlamentària?
Per què calia provocar els recursos d’empara que han fet retardar l’enviament de les paperetes a persones que volien fer l’esforç de votar per correu?
Una altra dada significativa: al nostre petit país, poc més de 3 milions de persones han fet confiança a partits amb representació parlamentària, i 2 milions i escaig han desconfiat d’aquests partits i han optat per altres vies, des de la passiva abstenció fins a vots a partits i coalicions de tot pelatge i condició, passant pel vot nul o en blanc.
Mig país sense veu és possible de silenciar?
Quantes queixes menudes o grans es poden aixecar?
S’imposaran els representats per la suposada força d’haver guanyat amb un 19% del suport dels catalans?
La foto de la societat espanyola (en tota llur pluralitat nacional) és la que us mostro en aquest document.
A l’Estat, gairebé hi ha un empat tècnic entre el partit que ha obtingut més vots i la massa abstencionista. Però, qui conforma la nebulosa silenciosa?
Aquesta és la pregunta que, qui conformarà govern, s’hauria de fer per a poder governar “para todos los españoles” com els agrada de dir. De fet, han de reconèixer que governaran amb el recolzament directe d’un 32% dels ciutadans de l’Estat, en edat de votar.
Em miro una altra bocinet de foto. Si, per una banda, el bipartidisme estatal s’esquerda amb el PP a deu milions de vots, el PSOE amb 7, i dues opcions que ronden el milió i mig de sufragis en el global de l’Estat (Izquierda Unida y UPyD); per l’altra, les opcions que venen “de provincias”, com es deia en temps reculats, entren amb la força de CiU, Amaiur, Iniciativa, Esquerra o el PNV; o amb la modèstia del BNG, Coalició Canària, Compromís, el Foro Asturias o Geroa Bai. Mirat així, els dos gegants apleguen poc menys de 18 milions d’individus, mentre que la resta superen unes no gens menyspreables 5 milions i mig de persones al seu redós.
Més interessant resulta però, de parar atenció a la clivella entre aquells que tindran veu al Congrés i aquells que no en tindran. Els xerraires que discutiran les lleis representaran a poc més de 23 milions de ciutadans, mentre que hauran de seguir fent política des de la societat civil, o passant de la política directament, uns no gens menyspreables 11 milions de ciutadans.
Si ens fixem a la dada, és més gent que la que ha optat per votar als polítics més alegres i feliços de la pell de brau, hores d’ara: Els del PP. El futur govern del PP haurà de tenir molt en compta aquesta situació a l’hora d’imposar polítiques gràcies a la sobrerepresentació que li dóna la Llei d’Hondt.
Un terç de l’Estat sense veu és possible de silenciar? Oi més quan el percentatge és similar a la del partit que ha de governar?
Quantes queixes menudes o grans es poden aixecar?
S’imposaran els representats per la suposada força d’haver guanyat amb un terç del suport dels ciutadans?
Si premen l’accelerador i es posen fatxendes, no es trobaran cada cop amb menys suport dels ciutadans?
Un salt en el temps: 2011-1933
Deixant el Senat a banda – la representativitat del qual és nul·la, fins i tot en la territorialitat que la Constitució li ha assignat -, faig un exercici curiós i que m’ha caigut a les mans per la coincidència de dates electoral -aquelles van ser el 19N i aquestes el 20N -, per la lectura de les memòries del cap de la CEDA – el PP dels temps de la República – i per la descoberta de la història electoral de l’Estat espanyol des dels temps de la Maria Castanya. A saber:
|
1933
|
2011
|
||
|
partit
|
%
|
%
|
partit
|
| CEDA | 38,12 | 44,04 | PP |
| PSOE | 21,67 | 28,36 | PSOE |
| PRR | 14,09 | 5,70 | IU-LV |
| Esquerra | 5,06 | 4,64 | UPyD |
| La Lliga | 4,82 | 4,12 | CiU |
| CIR | 2,50 | 1,39 | Compromis-EQUO |
| PNV | 2,13 | 1,36 | AMAIUR |
| PCE | 1,80 | 1,32 | PNV |
| Agrarios | 1,78 | 1,14 | ICV-EUiA |
| R.I. | 1,69 | 1,04 | Esquerra |
| PRGa | 1,34 | 0,75 | BNG |
| PRRS | 1,23 | 0,58 | CC-NC-PNC |
| PRC | 1,08 | 1,40 | FAC |
| CT | 0,63 | 0,17 | GBAI |
Donat que en aquelles eleccions van votar poc més de 8 milions de persones i en aquestes hem estat més de 24 milions, m’he vist obligat a fer percentatges i veure que, salvant l’anomalia del Partit Republicà Radical –el de l’emperador del Paral·lel -, els resultats dibuixen una Espanya que, malgrat els quaranta anys de franquisme, es manté tant diversa i plural com aleshores. Sobretot si fem l’exercici intel·lectual de sumar en un mateix sac als votants de la CEDA, els Agraris i la Comunió Tradicionalista –que, juntament amb la gent d’en Lerroux, van acabar formant govern.
Per sort, avui no hi ha pistoles a l’hemicicle, només paraules i xiulets, xiulets i força gent que es queda fora del sistema i que dibuixa alternatives d’acció en la seva quotidianitat.
No sé, si per què n'hi ha una màjoria de població valona-francofona i per a que les circumscripcions flamenques, amb barreja o a Bruxel.les no tingen una abstenció alta.
Encara que l'abstenció puga ser tant democràtica com qualsevol altra opció, el vot obligatori afavoreix les opcions més conegudes i amb més capacitat de penetració i credibilitat mediàtica a través dels mitjans tradicionals.