Ai, guilopo, guilopo... Artur Mas s’ha esperat fins que han passat les eleccions per a traure la tisora d’esporgar, amagada que la tenia. Després de l’exitós resultat –la formació política més votada a Catalunya–, se sent amb força per a repartir una segona tassa de porga entre la població: retallades de sou i més impostos. Seran dues tasses ja, i que no acabe embotint un pitxer sencer. Podia haver-ho explicat durant la campanya, que en passar les eleccions prendria aquestes mesures a degolla que ara ha anunciat. Com més clars, més amics, diem. I s’agraeix, si més no entre nosaltres, el parlar clar i català. A Espanya ja se sap que de les seues capes fan “sayos”, i draps de torcar. Però Mas ha fet mut i callosa –que ve la rabosa (Ai, guilopo, guilopo...). Perquè sabia que si ho explicava perdria vots. En política és habitual amagar les intencions, i desdir-se. Per això s’ha convertit en el femer de corrupció i mentides que és ara. Polítics covards que enganyen els electors ocultant-los les seues intencions finals. Polítics deshonrats que han convertit la política en una estafa permanent. En quin potet s'amaga la boleta?
I ara cal preguntar-se què farà Esquerra. Ha fet l’aleta a CiU durant les eleccions tot sumant-se al seu concert econòmic en comptes d’apostar decididament, unívocament, per la independència (i em sembla que ho ha pagat amb vots). Després ha dit que s’ofereix, gratia et amore, com a aliat permanent perquè CiU no s’abandone en braços del PP, que «avanza en marcha triunfal». I ara que Artur Mas li ha respost des de la trona tisora en mà, ¿s’avindrà encara Esquerra a voler ser igualment aqueix aliat permanent, tot i que això suposaria esdevenir còmplice de l'anunciada política antisocial de CiU? Potser CiU ja en té prou sent sagristà a Catalunya i escolà d'amèn a Madrid, així que no li complique ningú la vida amb aspiracions d'arquebisbats. Potser Esquerra hauria d'haver evitat les marrades pels camins de CiU i haver tirat pel l'endrecer.
Si és amb aquests poetes que s’ha de cantar la independència de Catalunya, malament (rai!): poca èpica i molt de redolí. Sainet i sainet, i a la fi, drama: «¡España Una!».
A CiU l'han votat un 29,35% dels catalans. De 5.253.126 votants, l'han votat 1.014.263 catalans. Eixes dades no legitimen ni donen carta blanca ni res de res: tan sols un 30% dels catalans amb dret a vot els ha votats. Amb una abstenció d'un 44%. Em sembla que cal llegir bé les dades, senyors. Gairebé la meitat dels catalans amb dret a vot passa de la política, dels partits polítics, del capitalisme i del sistema que s'heu muntat. I més encara: el 70% dels vots no han anat cap a CiU. Que haja sigut el partit més votat no vol dir res: llegiu les dades com cal.
Em sembla que els votants de CIU ja sabien que retallaria, tothom ho sabia, aquest triomf s'ha d'explicar des d'algun altre lloc on potser més gent hi tenim responsabilitat.
