Em vaig equivocar i molt amb les previsions que havia fet sobre el resultat de CiU a les eleccions generals i les dolentes perspectives polítiques de Duran i Lleida. El més important és que la fotografia electoral expressa amb claredat la singularitat nacional d’Euskadi i Catalunya, i que el fet s'interpreta com una anomalia a l'Espanya nacional. El resultat de CiU a Catalunya ha estat titllat d'històric i ho es. Els electors han ratificat l'estratègia del catalanisme majoritari: Pacte Fiscal (eufemisme per no dir concert econòmic) i transició nacional cap el dret a decidir. Ho expressaven els militants de CIU durant la nit electoral, amb crits a favor de la independència, fent evident que allò que abans era una anècdota, ara sembla haver esdevingut una costum. Caldrà veure com es gestionen aquests resultats en l'escenari espanyol. Les primeres reaccions del PP, sembla que van en direcció contrària. De moment ni tan sols accepten avançar els diners del fons de competitivitat. Si es confirma amb actes de govern, aquesta reacció "pepera", tard o d'hora Duran i Lleida haurà de triar entre el seu desig d’assegurar la governabilitat de l’estat per a sortir de la crisi, sense cobrar per endavant com recomana el President Pujol i l'evidència que les bases del catalanisme majoritari que li donen suport ha iniciat un camí sense retorn que els allunya d'Espanya i els acosta a l' estat propi. El President Mas, amb un clar avís per a navegants, va afirmar en roda de premsa que el pacte fiscal era una necessitat de Catalunya i una oportunitat per Espanya. La darrera, segons va insinuar, per evitar que l'allunyament esdevingui irreversible. Mentrestant els del "pinyol" i la resta dels independentistes de la Federació nacionalista, cofois amb aquest resultat, sembla que han optat per esperar i mirar. Duran com el bolero haurà de triar.
