Amb la mort de Josep Pernau s’apaga una de les veus més representatives de la generació de periodistes catalans que van començar a fer feina a les darreries del Franquisme. Pernau, com Josep Maria Huertas o Ramon Barnils, va practicar l’ofici en un context diferent a l’actual. Però de la seva feina durant aquells anys potser se’n pot extreure alguna lliçó aplicable als nostres dies. L’enyorat Huertas, al seu llibre Cada taula, un Vietnam, divideix els periodistes d’aquells temps en tres categories. En primer lloc, els adictes al règim. En realitat eren pocs i acostumaven a ser la casta dirigent (tot i que no sempre: de vegades eren simples lacais). Al cantó oposat hi havia els demòcrates, opositors de totes les tendències agrupats entorn del Grup Democràtic de Periodistes, fundat pels mateixos Huertas i Pernau. També eren pocs, però molt polititzats i actius. Enmig hi havia el grup més nombrós: el dels qui no es posicionaven i anaven fent la viu viu sense protestar gaire.
Laura S. |
dimarts, 22 de novembre de 2011 | 16:24h
Ja és casualitat que justament avui he anat a buscar a la biblioteca el llibre "Cada taula, un Vietnam" de Josep Maria Huertas, per fer un treball. Entro en aquest blog i llegeixo això. Que bo! :)
Amb la mort de Josep Pernau s’apaga una de les veus més representatives de la generació de periodistes catalans que van començar a fer feina a les darreries del Franquisme. Pernau, com Josep Maria Huertas o Ramon Barnils, va practicar l’ofici en un context diferent a l’actual. Però de la seva feina durant aquells anys potser se’n pot extreure alguna lliçó aplicable als nostres dies. L’enyorat Huertas, al seu llibre Cada taula, un Vietnam, divideix els periodistes d’aquells temps en tres categories. En primer lloc, els adictes al règim. En realitat eren pocs i acostumaven a ser la casta dirigent (tot i que no sempre: de vegades eren simples lacais). Al cantó oposat hi havia els demòcrates, opositors de totes les tendències agrupats entorn del Grup Democràtic de Periodistes, fundat pels mateixos Huertas i Pernau. També eren pocs, però molt polititzats i actius. Enmig hi havia el grup més nombrós: el dels qui no es posicionaven i anaven fent la viu viu sense protestar gaire.
