Ja està, els espanyols han anat a votar i tornen a tenir un govern que pretèn sortir e la crisi de la mateixa manera que ho va fer a mitjans dels noranta, tornant posar en marxa la ruleta de l’economia especulativa. Un govern obsessionat amb la unitat del Regne i que es resigna a fer de peó dels interessos de les grans potències d’una banda i altre de l’Atlàntic. Tot això ja ho teníem ara, direu. Efectivament, però els nous, almenys, no es prendran la molèstia de dissimular, d’amagar-se rera iniciatives més efectistes que reals i d’una cortina ideològica socialitzant i vagament pluralista. La distància entre el fons i les formes s’escurçarà i això, en política, no és una mala notícia.
La incògnita, en realitat, no és tant què faran ells sinó què ferem nosaltres. Repetirem el cicle 1996-2004? Tornarem de mica en mica a oblidar què han suposat els darrers set anys d’en Zapatero? Les traïcions (com la de l’Estatut), el continuïsme de la política econòmica del PP, la manca d’idees i les idees desastre (com el Plan E o els 400 euros) o la submissió al poder financer estatal i internacional. Tornarà la gent d’Iniciativa a subordinar tota la seva estratègia a perdonar al PSC allò que consideren injustificable quan ho fan CiU o al PP? Mantindrà la gent de CiU el mateix discurs dels darrers 20 anys? El discurs de la força catalana a Madrid, que tants vots els dona però que no ha aconseguit disminuïr ni un punt el dèficit fiscal ni modificar en una sola coma el model d’Estat de les 17 autonomies. I ERC, es mantindrà fidel a l’estratègia que els ha permès passar de 3 a 8 i un altre cop a 3 diputats? A base de no aclarir que coi hi van afer al Congrés espanyol, si a mirar d’influir-hi una mica, seguin l’exemple del germà gran convergent, o a mostrari la incomoditat, el fàstic fins i tot, que els hauria de provocar el símbol màxim de la sobirania imposada.
El què és segur és que ahir va començar un compte enrera. El d’una nova alternança, potser, o el de la fi del Regne tal i com l’hem conegut.
