Migdia, poc abans de dinar. Com he fet des que vaig tenir dret (la primera vegada a les segones eleccions del Parlament de Catalunya de 1984) he anat a votar. Ja he perdut el compte de vots a les urnes al llarg d'una història electoral de 27 anys. No hi he cregut mai en l'abstenció, de la qual la classe política es lamenta... al voltant d'uns deu minuts i tal vegada farà un any. I, malgrat la meva escassa fe el el sistema d'intermediació democràtica (allò que en diuen "democràcia representativa"), considero que restar a casa sense expressar un consentiment, queixa o protesta, serveix per a menys que res.
En aquests vin-i-set anys de participació electoral, he pogut percebre una certa evolució política. Des de l'esperança perquè l'esquerra canviés un país ordenat segons el model de 1939, fins al desig de posar fi al sectarisme d'una esquerra amb autocreença de possessió de la raó moral absoluta. He votat per castigar governs prepotents, per fer fora els franquistes disfressats de demòcrates o per, com he fet avui, oposar-me al cop d'estat neoliberal a nivell europeu. En aquest temps he vist il·lusió i desil·lusió, esperança i escepticisme, fe i resignació. Avui, mentre era al col·legi electoral, m'he trobat amb un parell de coneguts. Tinc la impressió que la desil·lusió, l'escepticisme i la resignació presideixen un dia trist i plujós, a la manera metafòrica dels signes dels temps actuals.
En aquests vin-i-set anys de participació electoral, he pogut percebre una certa evolució política. Des de l'esperança perquè l'esquerra canviés un país ordenat segons el model de 1939, fins al desig de posar fi al sectarisme d'una esquerra amb autocreença de possessió de la raó moral absoluta. He votat per castigar governs prepotents, per fer fora els franquistes disfressats de demòcrates o per, com he fet avui, oposar-me al cop d'estat neoliberal a nivell europeu. En aquest temps he vist il·lusió i desil·lusió, esperança i escepticisme, fe i resignació. Avui, mentre era al col·legi electoral, m'he trobat amb un parell de coneguts. Tinc la impressió que la desil·lusió, l'escepticisme i la resignació presideixen un dia trist i plujós, a la manera metafòrica dels signes dels temps actuals.
No són bons temps per a la poesia. Si bé sempre he considerat l'actual sistema de democràcia liberal com a una estructura administrativa per la qual el poder actua d'acord amb els seus interessos, sense tractar de forçar excessivament les formes, avui les il·lusions democràtiques s'han esvaït del tot. Manen aquells que són responsables d'aquest desordre. Manen els seguidors d'una secta satànica que imposen sacrificis humans. Mana una casta sacerdotal al servei del Déu Mercat, una divinitat antipàtica i cruel, revestida d'un discurs de tragèdia grega, de "fatum", de destí inexorable i inevitable. Ahir, precisament, vaig mirar un reportatge sobre l'adveniment del nazisme, una resposta ràpida per part de gent pirada, a drames personals que la democràcia convencional es mostrava incapaç d'aturar. I ara, de moment, anem pel mal camí.
Contra les creences irracionals, els nostres avis tenien uns anticlericals dedicats a cremar els temples dels mercaders. Avui tenim perspectives de protesta que no sabem ben bé com aniran. Tanmateix, avui serà un dia gris i trist, plujós. Una mena de retorn al passat, farcit de personatges al passat, desitjosos d'involucionar al passat.
Ara bé. Els historiadors de demà faran bé de no fer massa cas d'uns resultats, ara per ara desconeguts (són les 7:18) encara que previsibles. Caldria haver vist les cares de la gent mentre votava, amb més fàstic que esperança.
Contra les creences irracionals, els nostres avis tenien uns anticlericals dedicats a cremar els temples dels mercaders. Avui tenim perspectives de protesta que no sabem ben bé com aniran. Tanmateix, avui serà un dia gris i trist, plujós. Una mena de retorn al passat, farcit de personatges al passat, desitjosos d'involucionar al passat.
Ara bé. Els historiadors de demà faran bé de no fer massa cas d'uns resultats, ara per ara desconeguts (són les 7:18) encara que previsibles. Caldria haver vist les cares de la gent mentre votava, amb més fàstic que esperança.
