xcapdevila |
dissabte, 19 de novembre de 2011 | 13:39h
No tinc massa ganes de comentar aquestes eleccions del 20-N, ni aquí en el bloc, ni en les converses amb amics o companys de feina. Tinc clar que aniré a votar (a favor, en contra, emprenyat, malhumorat, condicionat, desensisat, fastiguejat, desil·lusionat, espantat, preocupat, indignat, retallat, estafat, saquejat, bloquejat, anorreat, anihilat ... ). Ningú em treurà aquest dret (tampoc els polítics mediocres que tenim) i sempre he pensat que l'abstenció és lícita però massa còmoda i irresponsable, sobretot quan és una abstenció política, difícil de comptabilitzar en la barreja de mandra, tantsemenfotisme i missatge de protesta.
Avui és el dia de reflexió, aquesta jornada inútil de "descans" que sembla que vulgui evidenciar la inutilitat derrotxadora i teatrera dels 15 dies anteriors de campanya electoral. No he seguit massa la campanya; he vist pocs debats, en alguns m'he adormit (literalment) ni cap entrevista sencera a cap candidat. Als mitings fa anys que no hi vaig, ni tant sols a fer exercicis amb els alumnes de Periodisme; ara, quan els veig per la tele sento vergonya aliena. M'han arribat titulars, eslògans i alguns missatges condensats, que em sonen a cantarella de firaires de quincalla en mig de la buidor d'un desert o -el que és pitjor- en mig d'una massa amorfa i espantada per un monstre desconegut anomenat "Mercat", "Prima de Risc" o "Banc Central Europeu" o per monstres més familiars que es diuen "Atur", "Hipoteca" o "Inseguretat".
Demà aniré a votar, encara que plogui. I intentaré convèncer a tots els meus amics i parents -que estan molt més escèptics que jo- que també hi vagin. I que votin a qui vulguin; els meus amics i parents segur que no votaran mai el pitjor de l'oferta que se'ns presenta, ni que fos perquè tinguessin ganes de guanyar.
Aniré a votar; però m 'agradaria fer-ho d'una altra manera i sobretot m'agradaria votar a algú que m'hagués convençut d'alguna cosa. M'agradaria votar pensant que el meu vot contribueix a un triomf que millorarà les coses, m'agradaria votar a algú sabent que encara que no governi, em representarà dignament, lluitarà per complir allò que m'ha promés i farà una oposició responsable, pràctica i esperançadora. I no crec que, voti a qui voti, se'm compleixin les espectatives.
Si els eslògans són el titulars del que ens ofereixen els candidats i els seus partits i els titulars -segons expliquen a les bones facultats de Periodisme- són el més important de la notícia, els lemes d'aquesta campanya no s'aguanten per enlloc, són de suspens total en un seminari ordinari d'Introducció al Periodisme de segon de carrera. Repassem:
"El futur és esforç i justícia social". El PSC dobla l'oferta en l'eslògan i ofereix no una sinó dues ambigüetats, una massa antipàtica -l'esforç- i l'altre massa sublim -la justícia-. La seva campanya en blanc i negre recorda una del Raimon Obiols (també amb fotos en blanc i negre i que prometia "El futur") que va acabar amb els pitjors resultats d'aquell cap de llista tant interessat com aborrit.
"La nostra força". CiU marca paquet sense oferir res; és un dels eslògans més encertats encara que no defensi cap posició. És un eslògan guerrer i identitari, en la línia de sempre, que intenta engrescar als seus (que no són gaires més que els de sempre), convençuts de que els altres es quedaran a casa.
"Suma't al canvi". El PP ha fet una traducció literal del seu eslògan en castellà que crec que és incorrecte en català on més que "sumar-nos" a una cosa ens hi afegim. Això del canvi, a més, està molt suat i ja en parlava el Felipe al 1982. La història ha demostrat també que els canvis, fins i tot quan són necessaris, poden ser canvis a pitjor.
"República del Sí". El lema d'ERC tampoc diu massa, però està carregat d'intencions: Vol recollir vots de les campanyes pel dret a decidir (el lema era un SÍ), potser també els que se li van fugar a la Solidaritat del Laporta (SI), i vol contraposar un cert optimisme català contra les negatives que sempre venen de Madrid. L'apel·lació ala República fa olor de naftalina... però igual l'Iñaki Undargarin els ajuda a ressucitar-la.
" ... i a sobre hem de callar? " Totalment al contrari, l'eslògan d'ICV-EUA és un lema emprenyat que convida a dir "no" i que també en la línia progre-perroflauta-dedisseny dels excomunistes intenta convèncer als seus de que podran continuar queixant-se i protestant. Cap oferta, simplement garantia de seguir la bronca.
Sobre els candidats no voldria extendre'm. Al Duran tothom li coneix les habilitats i les misèries. La Chacon (amb el seu discurs de lloro amb accent pijo-baixllobregatenc i les seves pretensions de lideressa espanyola) i el Fernández (que no s'ha baixat del cotxe oficial des de que era governador civil de Barcelona amb la UCD) són la representació més genuïna de que en aquestes eleccions el PSC i el PPC no existeixen i per omplir la campanya han fet venir uns de Madrid, oriundos de la província. En Bosch i en Coscubiela són la nota intel·lectual i fresca d'aquesta campanya; a l'Alfred el conec i en dóno fe que és un gran tio; llàstima que les formacions amb le que es presenten tinguin un passat recent tant ple d'errors i incompetència.
I si voleu reflexions més analítiques i probablement més serioses que aquestes veieu les que fa en Vicent Parlal en aquests "punts d'interès de la nit electoral" .
Jo no tenia massa ganes de parlar d'eleccions i deunidor com m'he esplaiat en aquestes "reflexions". De fet, no podia deixar passar unes eleccions sense dir-hi la meva.
I és que, tot reflexionant, me n'adono que aquest bloc ja ha complert tota una legislatura i que jo ja havia parlat de les eleccions generals del 2008 aquí, en clau molt més optimista del que ho faig ara; per tant i des d'aleshores per aquí he comentat tota mena d'eleccions.
De fet, aquest bloc acaba de complir 4 anys, el vaig estrenar el 12 de novembre de 2007 amb l'objectiu de que m'acompanyés en l'Aventura Aericana que començava el 26 de novembre i de que seguís acompanyant-me en la reflexió oberta i compartida. El balanç d'aquests legislatura personal, és força positiu, encara que a vegades no compleixi les promeses del programa, sobretot les de puntualitat en la continuïtat.
En tot cas, des d'aquí, mai no s'ha enganyat ningú.
Aniré a votar; però m 'agradaria fer-ho d'una altra manera i sobretot m'agradaria votar a algú que m'hagués convençut d'alguna cosa. M'agradaria votar pensant que el meu vot contribueix a un triomf que millorarà les coses, m'agradaria votar a algú sabent que encara que no governi, em representarà dignament, lluitarà per complir allò que m'ha promés i farà una oposició responsable, pràctica i esperançadora. I no crec que, voti a qui voti, se'm compleixin les espectatives.
Si els eslògans són el titulars del que ens ofereixen els candidats i els seus partits i els titulars -segons expliquen a les bones facultats de Periodisme- són el més important de la notícia, els lemes d'aquesta campanya no s'aguanten per enlloc, són de suspens total en un seminari ordinari d'Introducció al Periodisme de segon de carrera. Repassem:
"El futur és esforç i justícia social". El PSC dobla l'oferta en l'eslògan i ofereix no una sinó dues ambigüetats, una massa antipàtica -l'esforç- i l'altre massa sublim -la justícia-. La seva campanya en blanc i negre recorda una del Raimon Obiols (també amb fotos en blanc i negre i que prometia "El futur") que va acabar amb els pitjors resultats d'aquell cap de llista tant interessat com aborrit.
"La nostra força". CiU marca paquet sense oferir res; és un dels eslògans més encertats encara que no defensi cap posició. És un eslògan guerrer i identitari, en la línia de sempre, que intenta engrescar als seus (que no són gaires més que els de sempre), convençuts de que els altres es quedaran a casa.
"Suma't al canvi". El PP ha fet una traducció literal del seu eslògan en castellà que crec que és incorrecte en català on més que "sumar-nos" a una cosa ens hi afegim. Això del canvi, a més, està molt suat i ja en parlava el Felipe al 1982. La història ha demostrat també que els canvis, fins i tot quan són necessaris, poden ser canvis a pitjor.
"República del Sí". El lema d'ERC tampoc diu massa, però està carregat d'intencions: Vol recollir vots de les campanyes pel dret a decidir (el lema era un SÍ), potser també els que se li van fugar a la Solidaritat del Laporta (SI), i vol contraposar un cert optimisme català contra les negatives que sempre venen de Madrid. L'apel·lació ala República fa olor de naftalina... però igual l'Iñaki Undargarin els ajuda a ressucitar-la.
" ... i a sobre hem de callar? " Totalment al contrari, l'eslògan d'ICV-EUA és un lema emprenyat que convida a dir "no" i que també en la línia progre-perroflauta-dedisseny dels excomunistes intenta convèncer als seus de que podran continuar queixant-se i protestant. Cap oferta, simplement garantia de seguir la bronca.
Sobre els candidats no voldria extendre'm. Al Duran tothom li coneix les habilitats i les misèries. La Chacon (amb el seu discurs de lloro amb accent pijo-baixllobregatenc i les seves pretensions de lideressa espanyola) i el Fernández (que no s'ha baixat del cotxe oficial des de que era governador civil de Barcelona amb la UCD) són la representació més genuïna de que en aquestes eleccions el PSC i el PPC no existeixen i per omplir la campanya han fet venir uns de Madrid, oriundos de la província. En Bosch i en Coscubiela són la nota intel·lectual i fresca d'aquesta campanya; a l'Alfred el conec i en dóno fe que és un gran tio; llàstima que les formacions amb le que es presenten tinguin un passat recent tant ple d'errors i incompetència.
I si voleu reflexions més analítiques i probablement més serioses que aquestes veieu les que fa en Vicent Parlal en aquests "punts d'interès de la nit electoral" .
Jo no tenia massa ganes de parlar d'eleccions i deunidor com m'he esplaiat en aquestes "reflexions". De fet, no podia deixar passar unes eleccions sense dir-hi la meva.
I és que, tot reflexionant, me n'adono que aquest bloc ja ha complert tota una legislatura i que jo ja havia parlat de les eleccions generals del 2008 aquí, en clau molt més optimista del que ho faig ara; per tant i des d'aleshores per aquí he comentat tota mena d'eleccions.
De fet, aquest bloc acaba de complir 4 anys, el vaig estrenar el 12 de novembre de 2007 amb l'objectiu de que m'acompanyés en l'Aventura Aericana que començava el 26 de novembre i de que seguís acompanyant-me en la reflexió oberta i compartida. El balanç d'aquests legislatura personal, és força positiu, encara que a vegades no compleixi les promeses del programa, sobretot les de puntualitat en la continuïtat.
En tot cas, des d'aquí, mai no s'ha enganyat ningú.
Entrar en la cursa dels pirates mediàtics que volen aprofitar-se de tothom i que només impedeixen qualsevol tipus de desenvolupament.
El governs del PP-PSOE han fomentat la irresponsabilitat de les autonomies i l'Estat a través de la caixa única autonòmica o de les regions al contrari que la corresponsabilitat als 'landers alemanys'.
I amb aquesta unitat malbaratadora han fomentat, la despesa pública a tots els àmbits i 'maricón el último' encara que siga a través de l'espoli a Catalunya o d'altres comunitats que pugueren haver actuat amb més responsabilitat.
A l'Estat espanyol en cert sentit els governs del PP-PSOE han fet i impulsat el mateix que els grecs amb l'única diferència que a l'Estat espanyol s'ha disposat de més recurs per a fer front a la crisi.
El PSOE ha fomentat l'especulació i el malbaratament públic de l'economia, sota els interessos creats dels serveis públics de les grans corporacions i no tant grans de les quals es financien en consonància amb el PP, que únicament el que han fan es dedicar-se a devorar el que resta de l'economia.
Front com els governs del PP-PSOE han fomentat l'economia especulativa front la productiva. I del que és economia productiva i que és economia especulativa n'hi hauria per escriure un llibre.
Per què quan el PSOE diu que n'hi ha que incentivar l'economia productiva al final el que fan es incentivar l'especulativa, temporal i precària. Junt la promoció del malabaratament públic que acaba ofegant les possibilitats de desenvolupar-la.
I com a mostra un botó, el fet que unes simples sabates d'ús laboral o divers, de marca i disseny a l'Estat espanyol però que no es puguen produïr ací i siguen fabricades a la Xina, n'és una de les conseqüències de les polítiques de malbaratament públic i polítiques economiques destructives del teixit productiu, que ha inflat els costs per a no poder produïr a l'Estat espanyol.
Després es queixen de l'economia submergida.
El canvi democràtic a l'Estat espanyol; sempre ha estat un canvi per a que tot continue gaire bé igual i les autonomies han servit de contrapés per anar contra el País Basc, Catalunya i el seu espoli.
El canvi amb un sistema democràtic, haria de representar un veritable canvi de direcció.
On a partir de lo vell i els vells valors democràtics, recrear i s'en creen de nous i amb nous valors. Amb una evolució contructiva i organitzada.
Però lo nou i els nous valors, per ser nous, no vol dir que siguen garantia d'èxit, ni siguen automàtics.