28 d’octubre de 1940. Epételios tu Oji! Diada del no!
Segons la tradició patriòtica hel•lènica, és el dia on els grecs
celebren el dia de la dignitat, quan el seu dictador, el general Ioannis
Metaxas pronuncià una ferma negativa davant l’ultimàtum italià que
implicà l’entrada involuntària en la Segona Guerra Mundial. Els termes
de les amenaces de Mussolini implicaven un seguit d’exigències
humiliants i inassumibles per als grecs: desarmar el propi exèrcit i
permetre l’ocupació de bases estratègiques al seu territori. En resum,
una renúncia a la sobirania que tant havia costat aconseguir de l’Imperi
Otomà, des de cent deu anys abans, i que encara era incompleta. La
realitat, tanmateix, és més prosaica que èpica, i segons expliquen les
memòries de l’ambaixador Grazzi i de la filla de Metaxas, el general
plorà desconsoladament per la por i la pressió i estava disposat a
claudicar. Malgrat l’acceptació de la majoria dels termes, Mussolini va
decidir atacar perquè no volia ser menys que Hitler, i volgué emular la
versió italiana de la blietzkrieg. Resultat: un desastre. Al cap d’uns
mesos, i malgrat els avantatges materials inicials, els italians no van
parar de retrocedir fins que l’exèrcit alemany, davant el perill d’un
contratac aliat als Balcans, va aconseguir derrotar i ocupar Grècia en
la seva totalitat.De fet, l’ocupació del país, per part d’Alemanya, Itàlia i Bulgària tingué tràgiques i terribles conseqüències. 311.000 morts sobre una població de 7,2 milions. I el pitjor de tot, l’ocupació generà una guerra civil interna entre col•laboracionistes, partisans monàrquics i partisans comunistes que es perllongà una vegada els ocupants nazis van haver de marxar, mentre que britànics i iugoslaus continuaven intervenint en el conflicte. En total, els grecs s’hi van estar nou anys de guerra (1940-1949) entre la seva participació i la continuació de la guerra civil. Tot plegat implicà, a banda de les morts, una pèrdua estimada del 25 % del seu PIB i que una de cada deu famílies perdés casa seva. No només això. La guerra civil entre monàrquics i comunistes, amb la derrota d’aquests darrers a partir del tauler d’escacs de la guerra freda (d’acord amb el pacte de Postdam, Stalin abandonà a la seva dissort els seus homòlegs hel•lènics), implicà l’exili de desenes de milers, la discriminació, fins ben entrats els vuitanta, dels esquerrans i les seves famílies (que per exemple, no podien accedir a la funció pública), i una profunda i terrible divisió on la democràcia esdevenia per a molts, un pur maquillatge de legitimació del capitalisme. Una democràcia on les elits solien recórrer als cops d’estat en el moment en què la seva hegemonia absoluta es discutia. De fet, qualsevol que hagi visitat Grècia als vuitanta, noranta o la dècada passada, el més normal era veure alguna manifestació amb rostres irats i postulats apocal•líptics.
Si a aquesta història relativament recent hi afegim una història més allunyada, encara entendrem l’emprenyada de Grècia contra occident. Unes creuades que sovint saquejaven més Bizanzi que Terra Santa. L’absoluta indiferència de l’Europa moderna durant la llarga ocupació otomana. O la impassibilitat occidental davant d’un dels episodis més ignominiosos de neteja ètnica, quan la Turquia moderna expulsà d’Anatòlia occidental els grecs que hi vivien des de feia, almenys, 2.500 anys, amb més de milió i mig de refugiats. En aquestes circumstàncies, difícilment els grecs suporten el grau d’humiliació al qual els sotmet el pinyol dur d’una Unió Europea que imposa draconianes polítiques que són difícils de comprendre per als mateixos alemanys.
Un dels fets que indignen els grecs és la prepotència imperial que demostren els economistes alemanys. Sovint recorden que, malgrat que la Wermatch fou responsable de la destrucció i saqueig d’una quarta part de la riquesa nacional durant l’ocupació nazi, els aliats van perdonar Alemanya, que mai hagué de pagar reparacions de guerra. I que sovint els articulistes grecs, absolutament desconfiats dels discursos triomfalistes sobre el model alemany, recorden allò que la República Federal feu als propis germans de l’est, territori desertitzat econòmicament, amb taxes de desocupació andaluses, i la colonització, per part dels wessis de les institucions acadèmiques, culturals, econòmiques i associatives. En realitat, bona part dels grecs consideren que mantenir-se en la Unió Monetària i una Unió Europea que ha derivat en el més ranci capitalisme globalitari, esdevindrà una mena de segona ocupació alemanya. De moment, ja van comptant els morts (els suïcidis han crescut de manera alarmant) i la dramàtica contracció econòmica (de moment, un 15 % en tres anys) que suporten des de la bankkrieg.
Per què el problema grec no sembla el deuter adquirid, que ja es pot donar per perdut, si no la necessitat de continuar endeutan-se dels grecs amb Occident, alemanys i francesos inclosos per continuar endavant i sobreviure.
La capacitat de triar i democràtica de endeutar-se de forma desproporcionada dels governs grecs, no poden obligar als governs alemanys a endeutar-se de forma desproporcionada igualment a través d'altres governs.
A l'Estat espanyol en cert sentit els governs del PP-PSOE han fet i impulsat el mateix que els grecs amb l'única diferència que a l'Estat espanyol s'ha disposat de més recurs per a fer front a la crisi.
El PSOE ha fomentat l'especulació i el malbaratament públic de l'economia, sota els interessos creats dels serveis públics de les grans corporacions i no tant grans de les quals es financien en consonància amb el PP, que únicament el que han fan es dedicar-se a devorar el que resta de l'economia.
El fet que sabates d'ús laboral i divers, de marca i disseny a l'Estat espanyol però que no es puguen produïr ací i siguen fabricades a la Xina, n'és una de les conseqüències de les polítiques de malbaratament públic i polítiques economiques destructives del teixit productiu, que ha inflat els costs per a no poder produïr a l'Estat espanyol.