Divendres reflexionava sobre el #20n i plantejava els meus dubtes pel Congrés, un cop destriats els noms del Senat, un indret on les llistes obertes ajuden a espigolar els millors perfils per a fer la segona lectura de les lleis que el Congrés aprova.
Avui, crec que els núvols s’han anat esvaint i que resta un xic de boira sobre els camps, però molt de sol damunt del cap. És a dir, que ja m’he decidit i vaig a espigolar el camí fet.
Abans, però, exerciré el meu dret democràtic en una votació molt més realista que la del dia 20. Serà demà i consisteix en imprimir una d’aquestes paparetes i, en el meu cas, dipositar-la al caixer automàtic d’una entitat financera. La campanya em sembla prou creativa, com per sumar-m’hi i la informació es pot consultar a http://cajeroelectoral.wordpress.com/.
I encara una altra apunt previ al manifest de la meva decisió pel Congrés. Es tracta del retorn dels tecnòcrates, una raça que no passa per les urnes i que, a mi, em porta records d’un període molt concret de la història d’Espanya: la dels plans de desenvolupament i els savis de l’Opus Dei que ens van portar el 600, els crèdits i l'endeutament, i van enviar un tou de gent a donar voltes pel món per guanyar-se la vida.
Eren temps de dictadura i la cultura democràtica era més aviat escassa. Ara, tot això de la crisi i el tripijoc que ens imposen em recorda molt a aquells temps i no m’agrada. No m’agrada, perquè pressuposa que hi ha uns escollits – podríem dir-ne els millors? – que són superiors a la resta de la gent. I no dubto dels seus coneixements, però si en tenen tants, per què no els distribueixen?
I ara si, ens deixem de preàmbuls i entrem als arguments:
1.- L’article esmentat en començar aquest apunt va generar un bon debat tant al meu twitter com en els comentaris del bloc. I aquí ja vaig començar a ensumar que, entre les opcions que em proposava #aritmÈtica20n hi havia molt més de tecnòcrates que no pas de demòcrates: Tant sols un apunt d’un militant de les JERC enfront d’una respectuosa pluja de raonaments per part de pirates, grumets i afins. Això, vulgues o no, ja et fa donar un vot de confiança envers el col·lectiu que et pren en consideració i dialoga amb tu d'igual a igual.
2.- Vaig decidir fer un pas més i vaig entrar a llegir les preguntes freqüents que havien respost els gestors de la proposta. Una en concret em va posar en alerta:
* ¿Qué os pasa con Equo?
A las muchísimas personas votantes de Equo que han escrito para que ese partido estuviese representado les decimos que siempre que las matemáticas lo han recomendado objetivamente lo hemos puesto, pero que los cálculos para los partidos de nuevo cuño son difíciles. Sin duda EQUO entra fuerte."
Eps! Les matemàtiques no controlen candidatures sense històric electoral! I això em va fer pensar que, potser, el diàleg twittaire entre pirates no anava gaire errat i que es menystenia la llista de Pirates de Catalunya. Fonts ben informades – qui millor per parlar de xifres que els informàtics – asseguren que el primer representant pirata a Barcelona, només en necessita 11.000, mentre que el primer aritmÈtic en necessita poc més de 15.000. Si això és així, el vot pirata no és vot llançat i augmenta el nombre de diputats de diferent candidatura al Congrés i, per tant, el debat, el pacte i la democràcia en seu parlamentària. Ara bé, aquests càlculs són mera política - ficció ja que tot depèn d’una barrera de vots que pot variar segons la participació que hi hagi. A més participació – vots en blanc inclosos -, més vots es necessiten per entrar en el joc dels escons; a menys participació – vots nuls inclosos -, menys vots són necessaris per a tenir lloc al Congrès dels Diputats.
3.- Coincidint amb aquestes reflexions els mateixos Pirates, traduint i publicaven un article de The Economist on parlaven del cas berlinès, em van fer preguntar-me: Per què si va passar allà, no pot passar aquí?
4.- Certament, la capacitat publicitària de Pirates de Catalunya no és la mateixa que la de les llistes d’en Coscubiela o en Bosch i això pot veure migrats el seu impacte sobre l’electorat i, per tant, la possibilitat d’obtenir vots que, en un sistema realment democràtic, els serien propis; però els pirates, com deia abans, supleixen la manca de recursos amb l’atenció directa a qui es manifesta.
5.- El vot pirata no és un vot anti-indepe, ans al contrari: Si com mostren les enquestes hi ha una majoria social sòlida a favor de l’exercici del dret d’autodeterminació, quanta més democràcia hi hagi, més possibilitats d’aconseguir aquesta fita, no?
En conclusió
Potser el meu vot es quedarà en la llarga llista de vots sense representanció, car ensumo que participarà molta gent i això, sinó som molt pirates, ens va a la contra.
Potser serem quatre gats, els que votem pirata, i els nostres vots pujaran el mínim del 3% de participació a partir del qual es compten els vots.
Potser em quedaré en l’exercici teòric de la participació a través de les eines del col·lectiu, i hauré de seguir exercint la ciutadania política des del Carrer i Internet, però...
... el meu vot a Barcelona serà pels Pirates amb la il·lusió, i el convenciment, de veure en Josep Jover i, si pot ser, en Kenneth Peiruza i la Muriel Rovira posant un xic de senderi democràtic a la opacitat del Congrés.
En definitiva, http://www.pirata.cat/ #JoVotaréPirata i tu?
Atentament
Anonymous t'ho explica aquí: http://youtu.be/S7jCuFUuts4
Salut i democràcia
Em mereix el mateix respecte qui vota al PP, PSOE o CiU com a qui vota Pirates o Anticapitalistes.
El que no m'agrada de Pirates és que li donen massa importància als ordinadors (no'm fio de les màquines, ni d'una suposada "democràcia on-line).
Atentament
Jo, ara estic treballant, mentres em miro el que passa davant la Borsa de Nova York -avui obrirà tard :-D -.
Les màquines, per se, no són ni bones ni dolentes, són eines i utensilis tan vàlids com una urna, una idea o un vot a Amaiur.
Salut i democràcia!
Per a mi, és més important una urna que no pas un ordinador (encara que els ordinadors, amb un bon programari, són unes grans coses).
Atentament
Darrera d'una màquina no hi ha una sola idea, una única ment, hi ha moltes idees i moltes ments, hi ha tota l'evolució del coneixement des dels origens de la humanitat, hi ha ciència, assajos i errors, alegries i tristors, ... comesos per molta gent.
Qui t'assegura que una idea és bona?
Perquè una idea i no una altra?
El coneixement és distribuït i ningú té la idea bona. Aquesta es construeix per la contribució de molts, no d'un de sol. I això és el que hi ha darrere de la consciència global que representen Anonymous, el 15m o, per entrar en les bases d'aquest correu, la Internacional Pirata - representada aquí per Pirates de Catalunya -. Col·lectius de persones que estan cansades de seguir messies d'idea única, de militar sota el seu paraigüa, de creure's la veu d'uns pocs (=als Estats Units els xifren en l'1%, aquí amb la partitocràcia potser són un xic més) i de no tenir en compta la riquesa de coneixements, habilitats, experiències, pensaments, ... del conjunt de les persones.
Fins ara, les urnes me les deixen veure cada quatre anys i després haig de deixar que les promeses que m'han fet en campanya se les passin pel darrere, ja sigui per pressions de l'1% que realment ens governa (la gent que controla i aprofita la macroeconomia) o per la qüestió que sigui.
La gent ha d'aprendre que els economistes no han de fer de polítics i que els polítics són una part molt petita de la ciutadania.
Oblidant-nos dels nostres drets com a ciutadans hem arribat al cap de carrer on som ara - perdua de drets socials, temporalitat, pobresa, ... -. I això s'ha de capgirar d'alguna manera. La democràcia de l'urna actual, no serveix i això s'ha demostrat soviranament. Les propostes que comencen a dibuixar-se en els entorns distribuïts parlen d'urnes físiques i virtuals -no només de màquines!-, de debat al carrer, de places, de control i informació total i abosluta, sense opacitats ni reunions secretes.
I cal buscar noves alternatives, nous camins, que ens ajudin a deixar de signar aquest contracte social: http://eldesertorocasional.blogspot.com/2011/11/no-te-olvides-que-has-vuelto-firmar-tu.html
La meva desconfiança envers una democràcia virtual [sic] es que hi hagui ciutadània de primera (gent "formada", intelectual; gent connectada, informatitzada) i ciutadània de segona (gent que, per les raons que siguin, estàn desconectades de les xarxes telemàtiques; gent que no es pugui dir que sigui inetel·lectual; els garul·los de tota la vida, vaja!). Des de el meu punt de vista, tothom ha de tenir els mateixos drets i els mateixos deures. El centre de la sobirània ha d'ésser la persona, mai una màquina o una democràcia "virtual".
I no podeu negar que les xarxes poden ser manipulades, controlades i tot el què es vulga. I no és el mateix la realitat virtual que la realitat. Jo -no sé pas vostè- desconec amb qui tinc l'intercanvi de comentaris. I també descònec completament qui i el perquè té les meves dades... Si amb les urnes "físiques" hi ha joc brut, què no hi haurà amb les "urnes virtuals"!?
Atentament
I jo personalment comparteixo ambdues postures, -no les de la desconfiança, sinó les que es manifesten en els comentaris-. Ara bé, m'agradaria fer algunes aportacions que considero rellevants en el debat:
JRRiudoms, dius que desconfies de la "democràcia virtual [sic]" perquè presupossa que hi ha "ciutadània de primera (gent "formada", intelectual; gent connectada, informatitzada) i ciutadània de segona (gent que, per les raons que siguin, estàn desconectades de les xarxes telemàtiques; gent que no es pugui dir que sigui inetel·lectual; els garrul·los de tota la vida, vaja!)."
I jo puntualitzo que, en la democràcia mediàtica actual, passa exactament el mateix: Hi ha ciutadans de primera (els que, pels seus coneixements, s'informen conscientment a través de tots els mitjans a l'abast, i que venen a coincidir amb el teu primer grup) i ciutadans de segona (la gent que segueix el missatge de la tele o que, cansada de coses que els venen grosses, s'ha desconnectat del debat polític i passaran d'anar a votar o votaran Rajoy o Rubalcaba sense més ni més). La diferència no és el mitjà, és la cultura i el coneixement adquirits, una vella batalla dels que creuen que val més educació que policia. I aquí, les diferències hi són amb urnes o sense.
Una altra aspecte en aquesta mateix esvoranc intel·lectual, es produeix entre aquells que tenen la urna al seu barri (Barcelona) enfront d'aquells que tenen la urna a uns quants quilòmetres de casa (i això, en la major part del món és així). Com ho solucionem? Amb una urna mòbil? O amb la possibilitat de dotar-los d'eines, coneixements i recursos per accedir a la informació i l'elecció? Hi ha molta gent que sense la UNED o la UOC no hagués estudiat mai o, a la haima de Mauritània on vaig viure un parell de dies de la Setmana Santa del 2010, disposaven d'una ràdio i escoltaven les noticies al pic del migdia, mentre el més menut aprenia a llegir al mig del desert. Aquesta gent ha de poder votar? Amb quin sistema? El mitjà és el de menys perquè com tu dius "el centre de la sobirània ha d'ésser la persona, mai una màquina o una democràcia "virtual".". I jo afageixo tampoc una urna o una democràcia mediatitzada i desinformada, com l'actual.
Dius també que "no podeu negar que les xarxes poden ser manipulades, controlades i tot el què es vulga."
I jo puntualitzo que la realitat mediada pels mitjans de comunicació és tan o més manipulable que una xarxa de telecomunicacions i que el control que en fan anul·la la opinió, per posar el cas de les campanyes electorals, de totes aquelles opcions innovadores que no apareixen a la tele i que, per tant, no tenen capacitat d'incidir en un gruix important de l'electorat. En aquest cas, on és la persona com a centre de la sobirània? No queda reduïda a un receptor de missatges condicionats? La realitat virtual i la perceptiva (el que anomeneu realitat en el vostre comentari) es confonen.
Acabes dient que desconeixes "completament qui i el perquè té les meves dades..." Per la primera pregunta (qui) no tinc resposta, però me l'ensumo. Per la segona (perquè) és molt senzilla: Una persona -en aquest cas tu- fa un comentari a un bloc i informa el seu e-mail, una altra persona entra al bloc i fa un comentari com a resposta al primer. Qui ha fet el primer comentari, és a dir, tu, rep un correu electrònic informant-la que algú a respost al seu comentari. És a dir, que la teva informació és per un pur mecanisme de comunicació.
I ja per acabar, crec que coincidim tots tres en què el centre de la sobirania ha de ser la persona, però la discrepància rau en la desconfiança o confiança en un nou mitjà de comunicació per a fer-ho possible, tot trencant el monopoli de la informació que exerceixen els partits polítics actuals, els mitjans de comunicació i, per damunt de tot, els finançadors d'aquest sistema. I aquí, no es pot negar que la tecnologia hi ha jugat un paper important (filtracions de Wilileaks, primavera àrab, 15m, OccupyWallStreet, ...).
Això sí, cal vigilar i estar atents a les manipulacions, les virtuals i les físiques, que tots són possibles i exercibles.
Gràcies pels comentaris i bona votació,
Lluís