"Fa poc, un vell amic meu, que acabà ficant-se en els embolics de la vida pública, es queixava des de les pà gines d'uns periòdics de Madrid i de Barcelona: els polÃtics espanyols actuals són objecte de greus campanyes difamatòries, d'acusacions verinoses, de burles sagnants. I no diré jo que no. La lamentació, en tot cas, em va semblar extemporà nia. Objecte de difamació, de verà i de sarcasme també ho som els altres. Ho és l'últim obrer aturat, per exemple, i fins i tot qualsevol veà mesocrà tic. En el fons, la polÃtica que arrosseguem "grà cies a Déu" des de l'anomenada transició en aquesta pell de brau ha estat més una presa de pèl que una altra cosa. I la qüestió no és de partits. Vists des de lluny, i sense cap entusiasme concret, tots els partits espanyols produeixen avui la impressió de ser un magma espès i barroer; tots, a pesar de les seues discrepà ncies, aparents o reals, semblen cosins germans.
Ho semblen i ho són. Em referesc a l'à mbit parlamentari, del qual emergeix, per descomptat, quelcom distint: la classe polÃtica. Classe o casta, es tracta d'un personal objectivament distanciat dels interessos reals del veïnat. Ells s'ho cuinen i ells s'ho mengen, com el Juan Palomo del refrany castellà . Amb un desdeny absolut projectat sobre la població civil, la massa electoral o comsevulla que ho diguem. No corren el risc que el menyspreu siga recÃproc? En la classe polÃtica tots són amiguets, i per molta discrepà ncia ideològica o personal que els incordie, sempre acaben menjant junts: en un restaurant fi o en el pessebró administratiu dels sous. Passen l'estona fent-se la punyeta els uns als altres: de partit a partit, dins de cada partit, com siga. Però ells són ells, una gent remota, ocupada en els seus tiquismiquis, que no tenen res a veure amb els problemes autèntics del carrer, de qualsevol carrer. I tots són uns: pacten de seguida.
Em sembla que, tal com funciona l'aparell polÃtic espanyol de la neonata democrà cia, l'escissió entre ells i nosaltres s'aprofundirà . Perquè ells, en definitiva, s'han proclamat com a classe. I classe no són, perquè una classe, des de Marx, és una altra cosa: una classe social. Són la nomenklatura, com diuen ara els dissidents soviètics. Cada partit té la seua i totes juntes parlamenten, se senten solidà ries, i han de ser-ho. Tot això té la seua lògica objectiva. Són l'Espanya oficial. L'Espanya real? No em ficaré en aquest embolic de què és l'Espanya real, ni aquest és l'espai ni el temps per a fer-ho. Però salta a la vista la lÃnia divisòria. El carrer va per un costat, amb les seues angoixes, i la classe polÃtica va per un altre, disputant-se un poder prim i suau. El pitjor de la classe polÃtica espanyola és que ni tan sols mana. Ni sap manar. I ha arribat l'hora que ja no ens han de manar, al cens electoral. Perquè, no serÃem els electors els que hi tindrÃem l'última paraula?
Ens han col·locat en una democrà cia, i fan trampa perquè no ho siga. La indiferència de la gent pel que fa a la classe polÃtica pot arribar a ser oprobiosa: minarà la veritat de les urnes o les deixarà a l'arbitri dels nous caciquismes. I tant se val. Perquè la classe polÃtica anirà a la seua, i els altres ens entretindrem amb l'angoixa de la nostra supervivència. Dretes i esquerres coincideixen en el nivell convencional de la polÃtica. No cal dir que la ciutadania pot optar per girar-li l'esquena a la polÃtica i resignar-se i abandonar l'Estat en mans dels que ja la gaudeixen. Les diverses nomenklatures locals, fent-se el joc recÃproc, passen l'estona, xuclen del pot i ens espanten. La matèria primera de la classe polÃtica està constituïda per una incompetència radical. Com en la meitat del món, evidentment. No crec que el Regne d'Espanya siga tan diferent... La simple operació de baixar al carrer -al carrer s'ha de baixar- hauria de ser alliçonadora per a la classe: el carrer pot inhibir-se, a la vista dels tripijocs parlamentaris. Jo no profetitze que sÃ: és una eventualitat.
I el pitjor és que, en girar la cantonada, hi ha el colp. Qui no ho olora? Això del 23-F va ser una broma de mal gust; el que ens amenaça, què podria ser? Una repetició de la guerra d'Espanya, un primoriverisme, la resurrecció de Carrero Blanco? El veïnat s'ho pregunta mentre veu la televisió. O ni tan sols s'ho pregunta: ho dóna per fet. Es resigna per endavant. I no és que "tornarem a ballar-la": ja hi hem tornat. Tornem a vegetar en el puré del franquisme, i florit, a més. Tot això de la classe és un mer disbarat, o una bestiesa. Fa anys que dic que la història d'Espanya no l'han d'escriure don Claudio, ni don Américo, ni Vicens Vives: necessita la tinta cà ustica de Valle-Inclán. Quin gloriós Ruedo Ibérico no hauria escrit don Ramón amb la classe polÃtica d'avui, tan afluent de pillets, de subnormals i de tenors? Unamuno, en un insòlit rampell d'intel·ligència, va di que la democrà cia parlamentà ria era una aristocrà cia de tenors. El pitjor és que ni tan sols tenim tenors: l'oratòria. Per no saber res, la classe polÃtica ni sap parlar. Ni convèncer.
I un s'arronsa d'espatles."
Viure per viure. Els articles d'El PaÃs (1979-1986), de Joan Fuster. Publicacions de la Universitat de València, 2005.
Ho semblen i ho són. Em referesc a l'à mbit parlamentari, del qual emergeix, per descomptat, quelcom distint: la classe polÃtica. Classe o casta, es tracta d'un personal objectivament distanciat dels interessos reals del veïnat. Ells s'ho cuinen i ells s'ho mengen, com el Juan Palomo del refrany castellà . Amb un desdeny absolut projectat sobre la població civil, la massa electoral o comsevulla que ho diguem. No corren el risc que el menyspreu siga recÃproc? En la classe polÃtica tots són amiguets, i per molta discrepà ncia ideològica o personal que els incordie, sempre acaben menjant junts: en un restaurant fi o en el pessebró administratiu dels sous. Passen l'estona fent-se la punyeta els uns als altres: de partit a partit, dins de cada partit, com siga. Però ells són ells, una gent remota, ocupada en els seus tiquismiquis, que no tenen res a veure amb els problemes autèntics del carrer, de qualsevol carrer. I tots són uns: pacten de seguida.
Em sembla que, tal com funciona l'aparell polÃtic espanyol de la neonata democrà cia, l'escissió entre ells i nosaltres s'aprofundirà . Perquè ells, en definitiva, s'han proclamat com a classe. I classe no són, perquè una classe, des de Marx, és una altra cosa: una classe social. Són la nomenklatura, com diuen ara els dissidents soviètics. Cada partit té la seua i totes juntes parlamenten, se senten solidà ries, i han de ser-ho. Tot això té la seua lògica objectiva. Són l'Espanya oficial. L'Espanya real? No em ficaré en aquest embolic de què és l'Espanya real, ni aquest és l'espai ni el temps per a fer-ho. Però salta a la vista la lÃnia divisòria. El carrer va per un costat, amb les seues angoixes, i la classe polÃtica va per un altre, disputant-se un poder prim i suau. El pitjor de la classe polÃtica espanyola és que ni tan sols mana. Ni sap manar. I ha arribat l'hora que ja no ens han de manar, al cens electoral. Perquè, no serÃem els electors els que hi tindrÃem l'última paraula?
Ens han col·locat en una democrà cia, i fan trampa perquè no ho siga. La indiferència de la gent pel que fa a la classe polÃtica pot arribar a ser oprobiosa: minarà la veritat de les urnes o les deixarà a l'arbitri dels nous caciquismes. I tant se val. Perquè la classe polÃtica anirà a la seua, i els altres ens entretindrem amb l'angoixa de la nostra supervivència. Dretes i esquerres coincideixen en el nivell convencional de la polÃtica. No cal dir que la ciutadania pot optar per girar-li l'esquena a la polÃtica i resignar-se i abandonar l'Estat en mans dels que ja la gaudeixen. Les diverses nomenklatures locals, fent-se el joc recÃproc, passen l'estona, xuclen del pot i ens espanten. La matèria primera de la classe polÃtica està constituïda per una incompetència radical. Com en la meitat del món, evidentment. No crec que el Regne d'Espanya siga tan diferent... La simple operació de baixar al carrer -al carrer s'ha de baixar- hauria de ser alliçonadora per a la classe: el carrer pot inhibir-se, a la vista dels tripijocs parlamentaris. Jo no profetitze que sÃ: és una eventualitat.
I el pitjor és que, en girar la cantonada, hi ha el colp. Qui no ho olora? Això del 23-F va ser una broma de mal gust; el que ens amenaça, què podria ser? Una repetició de la guerra d'Espanya, un primoriverisme, la resurrecció de Carrero Blanco? El veïnat s'ho pregunta mentre veu la televisió. O ni tan sols s'ho pregunta: ho dóna per fet. Es resigna per endavant. I no és que "tornarem a ballar-la": ja hi hem tornat. Tornem a vegetar en el puré del franquisme, i florit, a més. Tot això de la classe és un mer disbarat, o una bestiesa. Fa anys que dic que la història d'Espanya no l'han d'escriure don Claudio, ni don Américo, ni Vicens Vives: necessita la tinta cà ustica de Valle-Inclán. Quin gloriós Ruedo Ibérico no hauria escrit don Ramón amb la classe polÃtica d'avui, tan afluent de pillets, de subnormals i de tenors? Unamuno, en un insòlit rampell d'intel·ligència, va di que la democrà cia parlamentà ria era una aristocrà cia de tenors. El pitjor és que ni tan sols tenim tenors: l'oratòria. Per no saber res, la classe polÃtica ni sap parlar. Ni convèncer.
I un s'arronsa d'espatles."
Viure per viure. Els articles d'El PaÃs (1979-1986), de Joan Fuster. Publicacions de la Universitat de València, 2005.
Manipulacions de tot tipus a banda, la qüestió capdal sembla clara.
El País Valencià mai ha format part de Catalunya ni ha estat mai català i per tant els valencians no som, ni hem estat mai catalans.
On la paraula és l'home i la paraula sempre ha segut abans que la lletra escrita.
I si alguna vegada el país valencià n'havera arribat ha estar, tampoc és condició suficient i des de aquest mateix punt de vista, tanmateix Catalunya hi ha estat més espanyola que no pas el País Valencià català.
A Joan Fuster entre altres, els van enmerdar en aquesta qüestió com un eina promotedora i tots han caigut en aquest parany.
On la dreta apunta l'esquerra acaba disparant. On la dreta no pot arribar l'esquerra reacciona per arribar.
Un paripé espanyolista de la dreta catalana, on ni tant mateix CiU va trobar seny per a presentar-se al País Valencià. Què molts haveren volgut preferir abans que qualsevol Joan Fuster de torn i companyia.
Al País Valencià només hi ha una civilització, que és la valenciana com sempre, un altra qüestió és cap on derive des del punt de vista polític.
Per què si la llengua és vol utilitzar per verterbrar cadascú dels nostres països, no s'haveren passat el darrers trenta anys en polèmiques estèrils per perdre la centralitat polític en un territori per les ambicions de un altre i per fer la prevalència de la foguera de les vanitats.
La qüestió era simple, per defensar la llengua només cal defensar la llengua.
És a dir, la qüestió no no és que si catalans o valencians, català o valencià, que si 'patateros' o a més a més més patateros els altres ...
La qüestió central de aquets darrers trenta anys al País Valencià havera estat el requisit lingüístic, l'inmersió lingüística.
O per defensar la llengua com cal, només la pròpia pot ser l'oficial com una qüestió de mínims contra el 'vil lingüísme'.
Territoris que eren bilingües ara són monolingües en castellà. I si ara nosaltres som bilingües correrem la mateixa dissort.