Al principi, vaig fer un esforç per seguir la campanya electoral. M'he mirat programes, he seguit declaracions, moviments, entrevistes, debats,... Arribo a la conclusió que ningú no vol guanyar les eleccions, sinó com a molt, ocupar l'esfera del poder i esperar temps millors. Cap idea interessant. Cap consigna creïble. Cap consideració brillant.
Ho entenc. Conec gent dedicada a la política d'una honestedat indiscutible. Persones amb la millor de les intencions. Homes i dones brillants que realment creuen (o creien) el que diuen (o deien). Tanmateix, les estructures polítiques vigents (parlaments, governs, partits) són dissenyades per evitar que la voluntat ciutadana es materialitzi. En el darrer any, i molt especialment en les darreres setmanes hem assistit a un curset accelerat de com la plutocràcia imposa els seus interessos damunt l'interès general. Fins i tot han aconseguit tombar l'intombable Berlusconi. Un cop d'estat ja denunciat en aquesta mateixa bitàcola l'any passat. Una subversió de l'ordre democràtic al qual tots assistim impassibles.
Ho entenc. Conec gent dedicada a la política d'una honestedat indiscutible. Persones amb la millor de les intencions. Homes i dones brillants que realment creuen (o creien) el que diuen (o deien). Tanmateix, les estructures polítiques vigents (parlaments, governs, partits) són dissenyades per evitar que la voluntat ciutadana es materialitzi. En el darrer any, i molt especialment en les darreres setmanes hem assistit a un curset accelerat de com la plutocràcia imposa els seus interessos damunt l'interès general. Fins i tot han aconseguit tombar l'intombable Berlusconi. Un cop d'estat ja denunciat en aquesta mateixa bitàcola l'any passat. Una subversió de l'ordre democràtic al qual tots assistim impassibles.
Tinc la impressió que els candidats fan servir pirotècnia de baixa qualitat. Anuncis poc creïbles, efectisme barat, projectes que contradiuen l'acció recent (aquí els socialistes són els reis) i silencis, sobretot silencis del que farien o faran (aquí guanyen els exfranquistes). Els antics comunistes poden arriscar des de la seva condició d'irrellevants, mentre que els republicans tracten de salvar els mobles. Els convergents, és clar, encara han de decidir què volen ser quan siguin grans. I en aquest sentit, encara els va quedar una assignatura pendent: filosofia. El professor els va deixar pendent un treball sobre Nietzsche; cal matar (simbòlicament, és clar) al pare Duran Lleida, esdevingut en aquesta campanya la caricatura del català garrepa (cal pensar amb la cartera), tot potenciant el tòpic que sobre nosaltres penja.
Malauradament cap partit amb possibilitats d'entrar a les Corts espanyoles no ha gosat fer una esmena a la totalitat d'aquesta plutocràcia global que fa servir els portàtils (en comptes dels canons) per imposar la seva voluntat. Per molt que alguns vulguin disfressar-ho, estem assistint a un cop d'estat. I no, senyors i senyores, no es tracta d'un cop incruent. Encara hem d'avaluar els milers de suïcidis que està causant el nou ordre fonamentat en la desocupació, els desnonaments i la por. També hauríem de considerar els set-cents mil aturats catalans com a assassinats pel sistema econòmic (car, a la pràctica, estan condenmats a la mort civil). I malauradament, des de la política convencional, ningú no s'està plantejant passar-se a les files de la resistència.
No és cap boutade. Estem assistint a un fet que, com bé ens deia avui mateix la cancellera Merkel, recorda la segona guerra mundial. Un conjunt de saquejos propiciats pels especuladors a costa dels ciutadans. I ja sabem que, en circumstàncies com aquestes, passar-se a la resistència, sabotejar els ocupants, és l'única opció moral vàlida!
Malauradament cap partit amb possibilitats d'entrar a les Corts espanyoles no ha gosat fer una esmena a la totalitat d'aquesta plutocràcia global que fa servir els portàtils (en comptes dels canons) per imposar la seva voluntat. Per molt que alguns vulguin disfressar-ho, estem assistint a un cop d'estat. I no, senyors i senyores, no es tracta d'un cop incruent. Encara hem d'avaluar els milers de suïcidis que està causant el nou ordre fonamentat en la desocupació, els desnonaments i la por. També hauríem de considerar els set-cents mil aturats catalans com a assassinats pel sistema econòmic (car, a la pràctica, estan condenmats a la mort civil). I malauradament, des de la política convencional, ningú no s'està plantejant passar-se a les files de la resistència.
No és cap boutade. Estem assistint a un fet que, com bé ens deia avui mateix la cancellera Merkel, recorda la segona guerra mundial. Un conjunt de saquejos propiciats pels especuladors a costa dels ciutadans. I ja sabem que, en circumstàncies com aquestes, passar-se a la resistència, sabotejar els ocupants, és l'única opció moral vàlida!
Bona reflexió i excel.lent apunt.
Bon vespre.