vicent |
dilluns, 14 de novembre de 2011 | 10:52h
Al llarg dels meus anys de professió he treballat amb diversos periodistes que m'han fet de directors. De molts d'ells he après moltes coses però sempre he dit que Josep Pernau és el meu director.Ho va ser, de fet, els primers anys del nou Diari de Barcelona. El Brusi renascut era bàsicament una operació política del PSC, del maragallisme, per a contrarestar el pes de l'Avui. Pernau era un periodista clarament d'esquerres, amic del PSC, i supose que això va influir a l'hora de nomenar-lo director, amb el Huertas i el Quim Regàs de subdirectors. Ell va demostrar però que la fidelitat a unes idees i a una gent no era un peatge sinó només una opció personal. Ho va demostrar fent un periodisme que no sempre agradava als qui l'havien nomenat. Potser per això el van acabar tirant i posant en el seu lloc l'Enric Sopena.
Sempre recordaré, però, el dia del seu adéu perquè vaig viure una lliçó que no he oblidat mai.
Ens van reunir a tota la redacció en l'espai que quedava davant del despatx del director per a escoltar uns discursos que anaven a ser una mena de cerimònia del canvi. Pernau amb la seua dignitat habitual es va acomiadar i va abandonar la casa abans que parlara Sopena, perquè ho pogués fer amb plena llibertat i sense sentir-se coartat per la seua presència. Aleshores aquest va fer un discurset i se'n va anar al seu despatx. En fer-ho primer va tancar la porta que unia la redacció amb el despatx de la Sònia, la secretària del director. Després va tancar la porta que unia el despatx de la Sònia amb el seu. I finalment va treure el cap per la porta que unia de forma directa la redacció amb el seu despatx i la va tancar amb un colp ben ostensible.
I en eixe moment em vaig adonar que Pernau mai havia tancat cap de les tres portes. Ni una sola vegada. Per això a la redacció de VilaWeb la meua porta mai no és tancada. I aquest és el meu homenatge diari i permanent a Josep Pernau.
Fa anys li ho vaig explicar un dia que ens vam trobar, relatant aquesta mateixa anècdota que ell no va poder viure en directe. Quan vaig acabar Pernau va fer un ample somriure, amb aquells ulls que li brillaven i em va dir que no li semblava bé que ho anara explicant, perquè el seu successor no eixia massa ben parat...
Al despatx on treballem, res a veure amb el periodisme, però no hi hagut mai les portes tancades, tots els professionals treballem amb les portes obertes de bat a bat.
Salut
www.miradesalvent.blogspot.com
Després de trenta anys d'ofici de les persones que més vaig apendre per estimar aquesta professió i disfrutar-la van ser: Josep Mª Huertas Claveria, Josep Pernau i Hervè Chabalier a l'Agencia CAPA. Gràcies a tots ells.
Josep Morell
Les lectores i els lectors també hem après molt de'n Josep Pernau.