El senyor Pere Carol era un jefe
de comptabilitat que en el seu lleure exercia de bibliotecari a la Unió
Excursionista de Catalunya. Vam treballar plegats a finals dels 70 al despatx
d’una gran filatura. Jo tot just començava la vida laboral, amb divuit anys, i
ell ja era a punt de jubilar-se.Tanmateix, en Carol va ser per a mi un exemple de supervivència del catalanisme. No canviava d’idioma davant cap interlocutor castellà, escrivia correctament en català quan encara molt poca gent en sabia, i em va regalar un Xuriguera que guardo com un tresor.
Entre nosaltres dos parlàvem molt de política. El tema més recorrent eren les aspiracions nacionals de Catalunya. No teníem Generalitat, tot estava per fer en aquest terreny. Ni ens imaginàvem que arribaríem on som ara, no existia ni la Constitució ni l’Estatut. Encara no coneixíem el regust del desencant. Tots dos sabíem que Espanya ens ho posaria difícil. Però en Pere Carol, amb el pes de la seva experiència, era conscient que Catalunya no tindria mai cap aliat sincer entre els partits polítics espanyols.
La seva màxima, que vaig fer meva des d’aleshores, era: “els catalans sempre hem de fer allò que toqui més els collons a Espanya”. Una manera pràctica i entenedora d’expressar que la nostra reivindicació nacional és inversament proporcional a la reacció del centralisme espanyol.
Enguany el 20 de novembre, a més del 36è aniversari de la col·locació de la llosa més apreciada, celebrarem eleccions a Corts. No tinc cap dubte que, d’entre totes les llistes, la candidatura que més molesta a Madrid és la d’Esquerra. Els escons independentistes al Congrés i al Senat són el missatge de major contundència que els electors catalans podem enviar a la capital d’Espanya.
El cap de llista, Alfred Bosch, va dir fa una setmana a Sant Sadurní que “cada diputat independentista val més que 25 diputats invisibles o 10 diputats que es pleguen al govern de torn”. És clar que té raó.
De la mateixa manera ho veuen els primers signants del manifest Catalunya Sí que donen suport a la candidatura de Bosch. Hi he vist alguns noms que m’han alegrat el dia: Lluís Llach, Gerard Quintana, Lluís Gavaldà, Màrius Serra, el pare Manel, Àlex Gorina, la llista segueix. És molt especial per als gelidencs, els vilafranquins i els lectors d’El 3 de Vuit la signatura d’en Jordi Llavina, portador de sendes bones noves la mateixa setmana per haver guanyat un premi Octubre i publicar el nou llibre de poesia País de vent.
L’escriptor valencià Joan Fuster deia que “la política, o la fas o te la fan”. És la recepta més clara contra l’abstenció. Han passat molts anys i cada vegada trobo millor l’encert de la reflexió del senyor Carol. I si el 20-N amoïnem de debò Espanya?
(publicat a El 3 de Vuit)
foto: acte d'ERC al Palau de la Música, autor Ernest Benach
Atentament