La no concurrència de les CUP a les eleccions espanyoles del 20 de novembre ha estat una criaturada. Una tontada. Una ximpleria. Malgrat haver millorat molt, l’anomenat independentisme combatiu no ha madurat prou, no s’ha fet gran. Juga, prova, experimenta, i, esclar, erra i l’espifia (...)
A aquestes alçades, una força política que aspira a fer forat –suposo que això és el que vol, i que no fa política com qui juga, ha d’apostar, a totes totes, a cada convocatòria, tot mirant de sumar, de créixer, i, sobretot, repetint un milió de vegades propostes, crítiques, ideari.
La consigna és: fidelitzar l’electorat, eixamplar les bases de suport, els fonaments de la caseta.
Cada cop que hi ha eleccions, penso en quina una en faran les CUP. Ara m’hi presento, ara no; aquí sí, allà, no; ara amb aquests, encabat, solets... És el joc perpetu. La juguesca. L’aposta adolescent de qui dia passa, any empeny.
Si s’està en política, s’està amb totes les conseqüències. És per això, que una força seriosa, amb ambició, no pot faltar. No pot fallar.
Què en traurà de la seva absència? No res. Retòrica buida. Impuixança. Vots que no compten. Bé, potser pensa que perjudicarà ERC. No, no farà res. No n’aconseguirà res. Zero sobre zero.
En fi, una altra ocasió perduda per aquesta mania de caure en l’estètica en les quimeres. Pura i dura ximpleria en una ocasió que calia aprofitar a fons. Manca fineza, vés què hi farem. En política, es crema més qui no governa que qui governa, qui no hi és que qui fa una passa endavant i es mulla.
Ja se sap, gent jove, pà tendre... I encara no són d’eixe món.
http://twitter.com/perermerono
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
El tema aquest de dir que l'esquerra independentista no és més que una colla d'«adolescents», «criatures», «‘tontos’» i «ximples» m'ha recordat algun article que als anys 80 del segle XX els diaris ‘El País’ i ‘La Vanguardia’ perpetraven contra l'independentisme.
És, certament, un estil que va penetrar i va crear escola, tot i que en principi està clarament en decadència degut a l'avanç social de la consciència independentista. I que, com a mètodes, en el fons, es basa en la desqualificació i no pas en l'argumentació (encara que es vulgui fer passar per crítica, la crítica crec que es belluga en d'altres paràmentres). La qual cosa produeix un empobriment del debat que crec que hem de lamentar. Almenys, això a mi és l'únic que em preocupa. Aquest eventual empobriment del debat.
En fi. No seré pas jo ara qui provarà d'elevar el debat aquí, ja que no només no en sé prou, sinó que no crec que hi hagi —a jutjar pel llegit— una contrapart disposada.
Però sí que volia comentar que si l'esquerra independentista moderna, equivocada o no, ja hi era als 80 (i als setanta, i a finals dels seixanta)… com d'«adolescent», «criatura», «‘tonto’» i «ximple» podria ser aquest moviment i els seus membres?
Ni tothom a l'esquerra independentista és tan jove com la imatge que es prova aquí de donar, ni les ironies apologètiques de quimèriques gerontocràcies mai han portat res més que frustració.
Tant costa respectar les decisions sobiranes d'una organització? ningú diu que s'hagin de compartir, però aquest to de menyspreu cap a l'organització més DIGNA, FERMA i COMBATIVA de la nostra realitat política. La que els seus joves planten cara sense anar més lluny als feixistes el 12 d'octubre a Poblenou mentre altres us ompliu la boca de "valentia" però segur que aquell dia ereu ben tancats a caseta.
En fi. Sobren els motius (i algunes persones):
20-N ABSTENCIÓ!
Ara i aquí, i per vosaltres, no us reporta cap utilitat. I consti que les decisions vostres es respecten, però, en democràcia, són criticables -i n'estic convençut que us aniria molt millor presentant-vos.
Pere
Tots els que blasmeu, encara es hora q digueu quina és la "utilitat" diputat independentista en un parlament aliè, ni quina ha de ser la seva funció allí més enllà de florero?
Menys convencionalismes i reflexions una mica més profundes si us plau.
Manel
En qualsevol cas, us desitjo bona sort, en l'abstenció, i bons resultats quan us hi presenteu allà on sigui.
Cordialment,
Pere
Pere
No sé si hi arribo tard, m'han dit en un altra web que un tema ja estava oblidat fa temps i que jo opinés ara era de mal gust o cobard.
Però jo acabo de veure el teu escrit ara. Anava cercant alguna nota sobre el 20-N que no sigués només el resultat resumit de les directrius dels tancs pensants o dels barons, o simplement del plumífers dels sistema i m'he llegit la teva nota i tots els comentaris.
El que té internet és que de vegades els comentaris per tal de ser breus tenen per contra semblar prepotents, durs, autosuficients, això moltes vegades predisposa a una reacció negativa.
Jo m'ho prendré amb calma.
Sóc una persona que segueixo la política general i en particular l'història de l'MDT, les seves propostes i de la concreció de les quals ha esdevingut les CUPs. Que no és pas un partit polític, com he sentit dir en diverses oportunitats.
Les candidatures d'unitat popular estan integrades per gent que prové dels moviments socials, culturals i socio-polítics dels indrets on participen. Alguns en són membres d'organitzacions polítiques que participen del projecte i aporten propostes que perquè entre tots arribin els acords per a les línies que portaran a terme.
De base hi ha un parer que comparteixo amb la situació donada que tu esmentes: no presentar-se a les eleccions espanyoles.
Si es tracta del govern de l'estat del qual volem independitzar-nos i estem construïm les eines pròpies per tal que tot sigui de nova creació, s'han deixat de banda els partits tradicionals del sistema burgès, s'ha deixat de tenir esperances en els ànims catalanistes i independentistes de dins dels teórics partits d'esquerra que formen part comuna o federada amb els mateixos de l'estat. S'ha deixat de tenir confiança en els que criden independència quan la gent surt al carrer i que abans no recolzaven la manifestació però després la volen encapçalar, s'ha deixat de tenir confiança en els que amb un discurs proper a la independència sempre van recular, van fraccionar i en definitiva es van posar al servei de la dreta catalana, que no pas catalanista ni sobiranista , ni molt menys independentista . Són autonomistes i ja els hi va bé, com CiU. Recordeu la renascuda ERC, Nacionalistes d'Esquerra, el PI i la trajectòria "positiva dels líders" com l'Àngel Colom Colom i la seva sòcia Pilar Rahola. Ells sí que ho van fer com dius tu, "estant on s'havia d'estar"; però el cas és que cap d'ells ho feia des del punt de vista social dels treballadors i dels pobres de les ciutats i del camp: el poble treballador català.
Cap d'ells en parla dels Països Catalans. Es conformen amb la divisió de la conquesta espanyola i el fraccionament francès. Doncs si trobes CUPs al país Valencià, o a la Catalunya Nord o a sa illes, és pel treball babejant d'aquests imberbes adolescents sense caràcter als quals et refereixes sense coneixement (per tal de disculpar-te), perquè si fos que tens totes les dades i el teu punt de vista és el de les classes que detenten el poder (la burgesia associada al capital financer voluntàriament), en series un plumífer del sistema que et disfresses de revolucionari independentista per intentar aconseguir desviar l'atenció i que trigui més el que definitivament vindrà pel convenciment, el sentiment transformat en organització i la organització en moviment desl militants fidels i consagrats.
Per poder arribar a conclusions semblants no cal la biblia sinó el domini d'una ideologia al servei de la classe obrera i del poble. L'única donada per morta pels fantasmes ideòlegs d'aquesta sistema moribund: el marxisme.
Cal l'alliberament nacional per aconseguir l'alliberament social dels Països Catalans. Perquè no es tracta de ser independents políticament d'uns estats opressors, sinó de cambiar l'opressió i la dependència per l'alliberament i la independència econòmica i polítca tant d'Espanya com de França o qui sigui el que esns volgui tornar a vèncer.
Aleshores, quin sentit té cremar esforços en quelcom que no ens interessa continuar legitimant ni reconeixent com a una cosa nostra o per sobre nostre, dels catalans.
Ni Espanya és una nació, ni nosaltres no deixem de ser res més que una nació sense estat que ells anomenaren regió quan la van colonitzada a sang i fetge quan vàrem caure el 1714.
No et sembla més o menys raonat que si no ens serveix no perdre el temps amb les coses d'Espanya?
En el camí cap a l'Unitat Popular, cal continuar amb determinació i avançar ha de ser la nostra dedicació. El de més és parlar per parlar.
Ferran Jofre
21 de novembre de 2011
No sé si hi arribo tard, m'han dit en un altra web que un tema ja estava oblidat fa temps i que jo opinés ara era de mal gust o cobard.
Però jo acabo de veure el teu escrit ara. Anava cercant alguna nota sobre el 20-N que no sigués només el resultat resumit de les directrius dels tancs pensants o dels barons, o simplement del plumífers dels sistema i m'he llegit la teva nota i tots els comentaris.
El que té internet és que de vegades els comentaris per tal de ser breus tenen per contra semblar prepotents, durs, autosuficients, això moltes vegades predisposa a una reacció negativa.
Jo m'ho prendré amb calma.
Sóc una persona que segueixo la política general i en particular l'història de l'MDT, les seves propostes i de la concreció de les quals ha esdevingut les CUPs. Que no és pas un partit polític, com he sentit dir en diverses oportunitats.
Les candidatures d'unitat popular estan integrades per gent que prové dels moviments socials, culturals i socio-polítics dels indrets on participen. Alguns en són membres d'organitzacions polítiques que participen del projecte i aporten propostes que perquè entre tots arribin els acords per a les línies que portaran a terme.
De base hi ha un parer que comparteixo amb la situació donada que tu esmentes: no presentar-se a les eleccions espanyoles.
Si es tracta del govern de l'estat del qual volem independitzar-nos i estem construïm les eines pròpies per tal que tot sigui de nova creació, s'han deixat de banda els partits tradicionals del sistema burgès, s'ha deixat de tenir esperances en els ànims catalanistes i independentistes de dins dels teórics partits d'esquerra que formen part comuna o federada amb els mateixos de l'estat. S'ha deixat de tenir confiança en els que criden independència quan la gent surt al carrer i que abans no recolzaven la manifestació però després la volen encapçalar, s'ha deixat de tenir confiança en els que amb un discurs proper a la independència sempre van recular, van fraccionar i en definitiva es van posar al servei de la dreta catalana, que no pas catalanista ni sobiranista , ni molt menys independentista . Són autonomistes i ja els hi va bé, com CiU. Recordeu la renascuda ERC, Nacionalistes d'Esquerra, el PI i la trajectòria "positiva dels líders" com l'Àngel Colom Colom i la seva sòcia Pilar Rahola. Ells sí que ho van fer com dius tu, "estant on s'havia d'estar"; però el cas és que cap d'ells ho feia des del punt de vista social dels treballadors i dels pobres de les ciutats i del camp: el poble treballador català.
Cap d'ells en parla dels Països Catalans. Es conformen amb la divisió de la conquesta espanyola i el fraccionament francès. Doncs si trobes CUPs al país Valencià, o a la Catalunya Nord o a sa illes, és pel treball babejant d'aquests imberbes adolescents sense caràcter als quals et refereixes sense coneixement (per tal de disculpar-te), perquè si fos que tens totes les dades i el teu punt de vista és el de les classes que detenten el poder (la burgesia associada al capital financer voluntàriament), en series un plumífer del sistema que et disfresses de revolucionari independentista per intentar aconseguir desviar l'atenció i que trigui més el que definitivament vindrà pel convenciment, el sentiment transformat en organització i la organització en moviment desl militants fidels i consagrats.
Per poder arribar a conclusions semblants no cal la biblia sinó el domini d'una ideologia al servei de la classe obrera i del poble. L'única donada per morta pels fantasmes ideòlegs d'aquesta sistema moribund: el marxisme.
Cal l'alliberament nacional per aconseguir l'alliberament social dels Països Catalans. Perquè no es tracta de ser independents políticament d'uns estats opressors, sinó de cambiar l'opressió i la dependència per l'alliberament i la independència econòmica i polítca tant d'Espanya com de França o qui sigui el que esns volgui tornar a vèncer.
Aleshores, quin sentit té cremar esforços en quelcom que no ens interessa continuar legitimant ni reconeixent com a una cosa nostra o per sobre nostre, dels catalans.
Ni Espanya és una nació, ni nosaltres no deixem de ser res més que una nació sense estat que ells anomenaren regió quan la van colonitzada a sang i fetge quan vàrem caure el 1714.
No et sembla més o menys raonat que si no ens serveix no perdre el temps amb les coses d'Espanya?
En el camí cap a l'Unitat Popular, cal continuar amb determinació i avançar ha de ser la nostra dedicació. El de més és parlar per parlar.