La participació d'ERC en el Govern Catalanista i d'Esquerres ha tingut una gran virtut, que no és pas la seva "acció de govern", sinó que ha aguditzat les contradiccions dels legitimadors de la monarquia postfranquista. Sense buscar-ho, fins i tot volent-t'ho evitar, ha posat de manifest el conflicte entre Catalunya i Espanya de la manera més descarnada des de 1939: em refereixo als dos anys de campanya anticatalana. La temperatura va pujar tant que els poders fàctics catalans i espanyols van forçar el pacte Mas-Zapatero.

Una de les paradoxes de la vida política és que Carod-Rovira ha estat alhora víctima i beneficiari de les campanyes contra Catalunya llençades pel Govern Aznar. Víctima perquè va ser demonitzat per la Brunete mediàtica fins a fer-lo dimitir del càrrec de Conseller en cap. Beneficiari perquè la reacció que va provocar a Catalunya aquesta persecució li va proporcionar 600.000 vots en les eleccions generals del 2004. Però té un registre de votants el president d'ERC?. Com pot afirmar que l'opció pel "no" que van imposar les bases d'Esquerra Republicana estan en contradicció amb el que volen els seus votants?. Com es pot saber si els resultats electorals del cicle anterior van ser una reacció conjuntural contra el pacte de CiU amb el PP?. El que ens hem de preguntar és: quina tasca pedagògica ha fet Esquerra Republicana per consolidar aquells votants circumstancials?.

El que més mal ha fet, el que ha creat l'actual desencís és la imatge d'aferrar-se als càrrecs, de partit àvid de tocar poder. Si ERC es planteja les properes eleccions sense amplitud de mires, només com la oportunitat de recuperar al poder, serà percebut per l'electorat com un "partit frontissa" disposat a pactar amb qui sigui, excepte el PP, per tornar al Govern.

En aquests dos anys de confrontació entre l'Estat Espanyol i Catalunya s'ha consolidat una base social minoritària, però prou àmplia per no ser testimonial, sobre la que construir un futur. La manifestació de febrer, tot i les circumstancies excepcionals que es va donar després de la Pasqua Militar i del Pacte Mas-Zapatero, va evidenciar l'enorme quantitat de gent que es pot arribar a mobilitzar en aquest país per una alternativa a l'"statu-quo". Ha emergit un seguit d'entitats i de personalitats en tots els camps de la cultura, de l'economia i del món professional que, sumades als centenars d'electes municipals d'ERC, doten al sobiranisme d'una capacitat d'alternativa a la sociovergència que no tenia.

   Esquerra té la oportunitat d'obrir-se a aquest ampli ventall d'entitats emergents, però dubto molt que ho faci per la situació interna. Però ha de tenir present què les mobilitzacions seran la única manera de fer oposició efectiva en el cas molt probable que no retorni al Govern.

        La pitjor actitud que es pot prendre, a partir dels resultats del referèndum de l'Estatut és ignorar tota la trajectòria que ha portar a la retallada de l'Estatut, a intentar "refer els ponts" amb les forces que han retallat l'Estatut com si no hagués passat res. D'aquesta manera es legitima implícitament la seva retallada quan es proposa com a nova estratègia reivindicativa defensar la interpretació més favorable possible les 20 lleis orgàniques que l'han de desenvolupar. És a dir suplicar que Rodríguez Zapatero no ens torni a enganyar icompleixi la promesa de no ser "garrepa". Aquesta actitud és repetir les dilacions amb l'excusa de negociar el traspàs de l'aeroport que tant van desconcertar el moviment sobiranista. L'actitud de considerar els dos anys de conflicte per l'Estatut com un periode "dat i beneït" i retornar a les posicions anteriors al 2003 com si res no hagués passat és suicida.